2 de setembre de 1939. El Comissariat de Policia

Les coses internacionals no rutllen… Els diaris d’avui porten a grans titulars la mobilització general a França i a Anglaterra. L’Alemanya hitleriana ha entrat a Polònia. La guerra, aquest estrall de la humanitat, és, doncs, una cosa inevitable.

 Guerra, guerra… Fa alguns dies que no es parla d’altra cosa a causa de la posició d’Alemanya. Què por portar un conflicte general? Una guerra contra una nació tan poderosament forta, què pot donar? És inútil fer pronòstics, ja que en una guerra cal tenir en compte tots els valors d’un costat i de l’altre per a permetre’s de fer-ne deduccions més o menys precises però sempre hipotètiques.

 França i Anglaterra juntes. Alemanya, i segurament Itàlia, i qui sap si l’Espanya del traïdor Franco, també juntes. Enigmes: Estats Units, Rússia i Japó.

 I nosaltres? Ah, nosaltres, els miserables refugiats, aquí ajaguts a la sorra, veient passar els dies i sense esperança. Què serà de nosaltres en cas de conflicte internacional? Tindran necessitat de nosaltres com a carn de canó? Ens utilitzaran com a mà d’obra, necessària a la indústria francesa?

 Segons les notícies dels diaris, Belfort és declarada en estat de setge, ja que és un pas militar de primer ordre. Així, doncs, la possibilitat de sortir cap al treball de pagès a Belfort per l’intermediari de l’amic Montesinos queda ja anul•lada definitivament.

 Fa dies que no rebo notícies de casa.

 Aquesta sorra, la inactivitat, les badomeries diàries i les notícies reals, els filferros, les barraques, l’aigua del mar… tot em cansa terriblement. Estic avorrit i no sé què serà de mi si no prenc una determinació radical. No he nascut per deixar passar el temps sense fer res.

 S’imposa de fer quelcom. Què? Ja ho veurem, però vull ser útil en alguna cosa. Voluntari? No ho sé, però segurament que demà decidiré quelcom respecte a la inestabilitat actual.

 M’he presentat al Cap de l’Estat Major Espanyol al del Camp. He parlat amb un Coronel. Li he dit clarament que feia quinze dies que era al Camp i que la sorra, el sol i l’aigua m’estaven fent mal a l’esperit; que volia fer quelcom i que desitjaria treballar, ésser útil en alguna cosa, tenir un deure a complir. Vam parlar llargament del que sabia fer, del que havia fet sempre i del que podria fer aquí. Va prendre’m el nom i em prometé que s’ocuparia del meu cas.
 L’endemà vaig rebre una nota quan encara estava ajagut al llit, que em deia que em presentés urgentment a l’Estat Major del Camp.

 Al cap de deu minuts, sense esmorzar, ja era a l’Oficina.

 Estic, doncs, empleat a l’oficina del Camp. El meu treball és estendre i fer signar els papers demanant d’entrar voluntari a l’exèrcit francès pel temps que duri la guerra.

 S’ha disposat que tots els refugiats que vulguin entrar com a soldats a l’exèrcit francès poden fer una instància dirigida al Cap del Camp, un Comandant francès. Jo, doncs, faig les instàncies d’aquests voluntaris, que les signen. Porto el control de les demandes, les quals enviem a la Prefectura francesa.

 El meu treball no és difícil. Tampoc no en tinc gaire. Ajudo els altres empleats en altres tasques d’estadístiques i arxiu, correspondència, etc.

 El Comissariat general de policia del Camp ha presentat una demanda al Cap espanyol, demanant-li quatre homes que sàpiguen francès i escriure a màquina per ser destinats al Comissariat.

 Demano de ser presentat com a aspirant. Sortim cap a l’oficina del Comissariat no quatre, sinó vint-i-cinc, per tal de fer un examen per veure les possibilitats de cadascú.

 Després de les proves requerides, he estat escollit i sóc, doncs, un dels quatre que anirà a l’oficina del Camp a les ordres del Comissari de policia.

El Comissariat de policia

 El treball a l’oficina del Comissariat de policia del Camp és molt diferent. Tinc cura del fitxer general del Camp. Faig les filiacions de tots els qui entren. Cada n’entren molts. Alguns són procedents d’altres Camps; d’altres són producte de batudes fetes per les ciutats com Perpinyà, etc. Altres són espanyols que tenien, o s’ho pensaven, llur situació regularitzada per les autoritats, però que per ordres o contraordres han estat enviats al Camp.

 Veig que aquí és el lloc on em trobaré més bé, ja que, en primer lloc, tindré un treball distret. Segonament, estic voltat de tots els empleats afectats al Camp, com són els del Tren (intendència), buròcrates en general, i especialistes, com fusters, manyans, mecànics, pintors, censura militar (feta per elements periodistes, en general). Tenim una cuina especial. Dormim en barraques on la comoditat és molt més gran i la llibertat molt més extensa. I, per damunt de tot, som fora del Camp general.

 El Comissariat és la primera barraca que hom troba en entrar al Camp. Segueixen altres barraques, que són: oficines militars, dipòsit d’intendència, barraques dormitori, tallers de fusters, censura, etc. Acabat això, comença el veritable Camp dels Refugiats.
 
Al nostre davant i a l’esquerra, hi ha el Camp di de les Dones, que podria anomenar-se més aviat de les Famílies, ja que aquí hi ha les dones casades, amb llurs homes (no tots), els infants, les vídues, etc. N’hi ha alguns que han fet el viu i s’han fet passar per casats, de comú acord amb alguna noia, i viuen junts aquí…

 Al Comissariat, doncs, tenim una barraca gran, dividida en diverses dependències, segons el treball de cada empleat. Tenim una ràdio amb la qual a la nit, quan tothom ja està descansant, podem sentir música i les informacions.
 Tinc a disposició tres màquines d’escriure, cosa que naturalment aprofito per fer la correspondència i les anotacions d’aquest meu llibre.

 He tingut, doncs, una sort extraordinària de poder venir aquí com a empleat, ja que així podré passar molt més bé la vida solitària de l’exili.

 Entre tots nosaltres hi ha una companyonia molt g ran. Fem propines i ens les repartim entre tots. Disposem d’extraordinaris, com tabac i roba nova, cosa que també ens repartim com a bons germans. Mai no hi ha cap disputa entre nosaltres.

 Veig una manera de fer alguns diners: fent de barber. afaito i tallo els cabells dels agents de policia, del Comissari i dels companys del Comissariat. Limitant-me solament a l’ambient que m’envolta, cada dia tinc algun servei a fer, i el que em donen, qui cinc francs, qui deu, em permet ràpidament de fer-me amb una suma no molt important, però que em permet anar tirant.

 El Comissari és un home petit i carregat de punyetes, nerviós i molt primmirat, reganyós amb tothom. Crida sempre a tothom. A mi, però, m’estima i em té força consideració. Li sóc simpàtic, i sovint em dóna reservadament algun article de la premsa espanyola per traduir-l’hi al francès. Ens estem moltes hores tancats al seu despatx particular, on ens passem els papers i li faig les traduccions que li interessen.

 Tothom em diu que he tingut una sort extraordinària en fer amistat amb aquest ursí. Sovint, els diumenges em deixa anar amb ell a Perpinyà amb cotxe. Un cop allí em deixa sol, amb un permís signat per ell, i amb la sola obligació d’anar-lo a buscar l’endemà al matí a les 7 a casa seva.

 És aquí al Comissariat on veig de prop les misèries del Camp: famílies dividides, morts (m’encarrego del registre dels morts del Camp). Porto també el control de tots els qui han estat passats a l’Hospital general de Perpinyà. Vaig sovint al Camp de les Dones a fer-hi informacions especials per al Comissariat. Aquests informes fan quasi sempre referència a cartes rebudes dels homes d’algunes de les dones, els quals són a altres Camps: Argelers, Vernet, Barcarès, Agde, Ales, etc. També sobre els fills que, per l’edat, mereixen un tractament especial en l’alimentació, etcètera.

Algunes escenes del Camp General

 Quanta gent! Sembla impossible, veritablement impossible que tanta gent sigui aquí concentrada, sense cap il•lusió, només esperant sempre… esperant què?

 És impossible que, tot passejant, puguis copsar qui és intel•ligent, qui és bo, qui és dolent, qui és illetrat, qui és de carrera, etc. L’intel•lectual, l’obrer, l’artista, el rendista, el buròcrata, tots barrejats i confosos. Sols parlant amb ells personalment pots adonar-te amb qui parles, i encara no sempre…

 La immensa majoria van vestits amb pantalons curts, camises de diversos colors, quasi tots amb camises franceses, llargues com del Carnestoltes català. D’altres, el cos nu. Uns, descalços; els altres, amb espardenyes de colors. Sempre passejant o ajaguts a la sorra, cercant els uns el sol, altres l’ombra. Uns llegeixen el diari; altres, novel•les que ja són descolorides del sol i gastades dels dits, ja que tot el que sigui literatura, bona o dolenta, passa de mà en mà per matar el temps…

 Hi ha alguns casos, però, que són dignes d’ésser escrits. Vegem-ne alguns:

 Un bon dia, precisament l’endemà que ens havien donat uns pantalons curts –pantalons anglesos de campanya–, un company va sortir de bon matí  al gran passeig del Camp amb un cèrcol i un petit pal a la mà, i començà de fer córrer el cèrcol com si fos talment un infant jugant a rutlla com als passeigs aristocràtics…

 Un altre dia un humorista va fer-se amb una pala i començ`pa a fer un gran pou. Tothom li preguntava què feia. Ell no contestava mai. Es van amuntegar alguns centenars de companys impacients per veure què volia fer. Quan el pou fou acabat, va agafar una sabata i la lligà a la punta d’un pal llarg amb un fil. Va agafar un tamboret fet de fusta i es disposà a pescar tot seriosament, tal com fa un pescador. Portava un barret de palla, ulleres fumades per al sol i calçons curts. Tothom el contemplava i reien… Ell, però, continuava tot sol, provant sempre si picaven…

 Un altre, encara: Un company havia perdut el que se’n diu la xaveta. Aquesta sorra i aquest sol n’han fet molts d’estralls… Va agafar les seves dues maletes i, mudat de cap a peus, s’acomiadà de tots els companys de barraca, dient-los: «Me’n vaig a Mèxic». I començà de caminar cap al mar. Quan va ser al peu de l’aigua, sense deturar-se ni tombar-se gens, va continuar. Tothom cridava: «On vas?», i ell repetia cada vegada: «A Mèxic! A Mèxic!» Quan l’aigua ja li arribava al coll, altres companys decidiren d’anar-lo a treure. S’hauria ofegat irremeiablement! Estava atacat de bogeria. Al cap de tres dies d’observació especial, van haver-lo de treure del Camp, vers un manicomi…

31 d’agost de 1931. Enyorança, mal terrible

Sant Ramon Quina diada enguany! Quin Sant Ramon més trist! Tinc febre. M’han sortit uns grans sota l’aixella que em fan sofrir molt. Es comprèn que el canvi d’aigua i d’aire no em prova. Prenc molts banys de sol i d’aigua salada. Estic torrat com un negre, com un negre blanc, naturalment. Recordo coses i coses. El pensament corre cap a casa, cap als meus. Si ells em veiessin sofrint com sofreixo, estirat sempre a la sorra, entre filferrades… Crec que tu, Pepita, sempre em deus recordar, però no puc ni escriure’t a tu, ni a les petites, ni als vellets de casa el que penso. Ah, estimats tots, tants sacrificis, tantes sofrences per arribar aquí!

S’ha celebrat un matx de boxa
A la nit hem tingut una excel·lent vetllada de boxa, organitzada pels del Camp. Hi ha hagut set combats. Quin tip de riure! I quines bufetades! Les autoritats franceses hi eren i sembla que els ha agradat tant que han demanat que es procuri de fer-se’n d’altres, que ells miraran de donar totes les facilitats. De dia, hi ha futbol. S’han organitzat partits de campionat, i quines batusses! Sembla que hom estigui presenciant els cèlebres partits Barcelona-Espanyol! Tant de boxa com de futbol, hi ha excel·lents organitzadors, i gràcies a ells, cada dia hi ha futbol i cada setmana, boxa.

Altres distraccions
Cada nit, en algunes barraques hi ha conferències, així com festivals de cant i de poesia.

Política
Tothom parla i parla massa. Les badomeries són a l’ordre del dia. Cada matí hi ha algú que en porta alguna de nova: «Franco ha dimitit… Franco ha estat objecte d’un atemptat… Franco demana la col·laboració dels republicans… Representants sindicalistes són a Espanya en contacte amb el govern de Franco… D’ací a poc tornarem triomfants a Espanya… La Guàrdia Civil ha vingut al Camp… En tal ha estat cridat i sembla que és per fer-lo anar a Espanya per força… Tots els Comissaris seran reclamats per jutjar-los…» En fi, cada dia una cosa diferent. I precisament això és el que ens fa viure! Què seria de tota aquesta munió d’homes si no tinguessin cada dia un tema diferent per ocupar-se? Cada mentida, cada suposició dóna peu a plantejar comentaris i discussions que omplen tot el dia. Però, mentrestant, les coses internacionals no rutllen…

Agost de 1939: Sóc el número 15.221
He perdut la personalitat. Aquí no sóc altra cosa que un número. Sóc el número 15.221, ni més ni menys. Aquest número és el meu nom. Per ell seré classificat. Per ell seré posat en una barraca. Quan hom em cercarà, no preguntarà pas pel meu nom, sió pel 15.221 i prou. Quan voldré anar a les oficines del Camp, hauré de portar aquesta targeta minúscula que em servirà com a cèdula personal. És un a targeta de cartolina fina, blanca, i el número és marcat amb caràcters grossos i negres. Tots en tenim una. Hom ens l’han donada en entrar al Camp, després d’enregistrar-nos els noms. No ens han pres la documentació personal, i això ens dóna la satisfacció de mirar de tant en tant els nostres papers particulars per recordar-nos que som homes, i que tenim uns noms, més o menys pomposos, però noms tanmateix. Els papers ens recordaran que tenim una família i que portem els noms d’ells, i que cal guardar-los. Hem de fer els possibles per oblidar aquesta targeta maleïda, però no aquí, perquè no sabem les conseqüències que ens podrien venir a damunt si ho oblidéssim. Tots, però, ens ho hem pres com una broma més del destí. Ara som, doncs, uns homes numerats i fins que sortim del Camp no perdrem aquesta qualitat. Fins quan, doncs?

Fa un any just
Aquests dies fa un any que no he vist la família. Ha passat tot un any des de l’últim adéu. Vaig anar-hi aprofitant un permís especial que havia obtingut dels superiors amb mil combinacions. Aleshores portava quatre mesos de front, quatre mesos de penes i sofrences sense límits; nits sense dormi, caminades interminables, mullenes. Em vaig presentar a casa prenent totes les precaucions de telefonar des de Barcelona a la meva germana Llúcia a fi que previngués els de casa que hi arribaria d’un moment a l’altre, que avisés sobretot la Pepita, a la qual, trobant-se en estat, no voli donar-li una sorpresa sobtada. Encara em sembla que sento la veu de la Llúcia per telèfon: «Ramon, tu!» Recordo, doncs, l’activitat d’aquells dies a casa, a casa dels meus pares, a casa de la Llúcia, a l’Ajuntament, a la Col·lectivitat d’Alfalsaires de la qual era Interventor Oficial de la Generalitat, a la casa Underwood, a les Conselleries de Cultura, de Propaganda, de Sanitat, sense parar mai. No era mai a casa, tot eren anades i vingudes. Rebia infinitat de visites que em demanaven consells, qui per a l’amic, qui per al fill, qui per a l’home o el pare… Tot això feia que els de casa, a qui havia anat a veure. fossin els menys escoltats, ells que volien que els contés coses i més coses. Tothom volia el meu consell (pobre de mi!). I els dies passaven de pressa. Tenia un permís només de dos dies i ja en feia quatre que érem a Barcelona amb els companys que agafàrem l’auto de la Brigada per anar i venir. Sortosament una pana al motor del cotxe ens permetia de no precipitar-nos gaire. Així, ho aprofitava per tal d’arranjar molts assumptes oficials i particulars. Estava segur que no trigaria a tornar definitivament. La guerra marxava –deia jo–molt bé per a nosaltres. La veritat era tota una altra i el meu neguit era tot un altre, també; però no podia donar males impressions als vellets perquè s’haurien entristit molt, ni a la dona perquè el seu estat no ho permetia. Cal dir, però, que, encara que ho veia malament, no veia la desfeta total, ni la derrota, ni l’exili. Això no! I, en canvi, fa un any just. El primer any a comptar. N’hi haurà d’altres?

Enyorança
Fa diversos mesos que som aquí. Podrint-nos al Camp sense altra visió que la sorra, les filferrades i el mar. Oposàrem a l’invasor els pits per manca de municions. El millor de la nostra joventut hi deixà la vida. El Feix s’ha instal·lat a casa nostra i fan estralls. Aquí els homes voldrien ésser útils. I la França democràtica, aquest país que un dia féu tremolar el món sencer amb els famosos Drets de l’Home, resta callada i pacífica envers el nostre problema. Els homes aquí no poden ni deuen quedar-se! Hem passat dies de pluja, de vent, de neu; hem suportat totes les inclemències. Recordo homes que han estat difícilment transportats a l’Hospital d’Arles per a ésser guarits i no arribaven en vida al lloc de socors. Els homes cauen morts per manca d’atenció. Què passarà? Una massa tan enorme no pot deixar-se així, abandonada de tot i de tothom! I sempre amb el mateix delit de tenir carta de casa, de saber què passa allà baix, quins canvis poden operar-se, quines solucions, aquí i allà, poden donar a un problema que esdevé espinós i sense sortida digna si no s’hi posa la voluntat màxima. I els nostres Caps què fan? Ningú no en sap res. Els uns són a Hotels de primera, d’altres se’n van cap a Mèxic. Nosaltres, aquí, podrint-nos… Enyorança, terrible mal… Catalunya, Catalunya estimada, mai no has estat tan estimada com ara! Lluny de tu, lluny de la nostra terra, lluny dels nostres costums! Enyorança, mal terrible, que s’emporta els homes al cementiri…

25 d’agost de 1939. El Camp

Ahir a la tarda arribàrem tots al Camp. Carregats com ases de càrrega. Paquets i més paquets, capses grans de cartó i una maleta. Baixem dels autos i comencem a caminar. Entrem a la sorra. El caminar és difícil. Hom no pot més. Els gendarmes del Camp ordenen anar més de pressa.. Ells van amb les mans a la butxaca. Nosaltres, com animals de càrrega. No veiem res. Tot és negre. Nit estrellada però sense lluna. De tant en tant, unes ombres llargues s’aixequen com fantasmes davant nostre. Més tard passem pel costat d’aquestes ombres interminables… sentim algú que estossega. Hom diria que hi ha algú dins les ombres.

 Arribem després de tres quarts d’hora de marxa penible a la fita assenyalada. Una ombra gran. Una ombra que no és altra cosa que una barraca de fusta molt gran. Em fan entrar a dins. Ens diuen que dormim i esperem demà al matí, que serem cridats per omplir unes fitxes. Els gendarmes se’n van. A palpentes ens toquem els uns als altres. Algú encén un encenedor i ens adonem de la grandiositat de la barraca on som. Sembla que totes les ombres que vèiem pel camí no eren altra cosa que les barraques on viuen altres refugiats des del primer dia.

 Arrenglerem els paquets com podem i cadascú procura de passar la nit de la millor manera possible. «Això no és el llit de l’Hospital», em dic. Un altre contesta: «Això és el paradís! Aquí tindrem de tot! Fins i tot sorra a la sopa!» Quan semblava que anàvem a dormir, algú crida del fons de la barraca: «¡Aquí no se puede dormir! ¡Me parece que hay gato encerrado aquí!» S’encén una cerilla. En segueixen d’altres, encenedors, cerilles… Tothom diu que no es pot dormir. Jo també però em demano què passa. Tinc una picor i unes ganes de gratar com mai. Serà la brisa del mar? Serà la sorra? Serà el canvi? Què serà? El misteri surt del fons de la barraca: «¡Aquí hay un criadero de pulgas! ¡Esto es una barraca infectada!»

 Efectivament, estem negres, farcits, replens de puces; unes puces petites, però hi són a mils, a milions. Com és possible?

 Ningú no dorm. Ningú no pot dormir. Els uns canten, d’altres estan tristos. Jo en sóc un. Uns altres fan acudits. Tothom riu, de bona gana o per necessitat.  Que llarga que és una nit així. Tothom rasca. Tothom toca la guitarra. Si enfonsem la sorra per dormir-hi, llavors surt la humitat del mar. Si et quedes a la superfície del nivell de la sorra, són les puces, les bandades de puces que no et deixen dormir. Què fer? M’assec. Crec que tothom ha passat la nit així, esperant que vingués la llum del dia per veure millor què cal fer. El dia ho arreglarà tot, ja que a la nit és impossible de treballar, impossible de fer res. A més, estem sols. Cal tenir contacte amb els del Camp. Els vells del Camp ens ensenyaran què cal fer…

 Avui comença, doncs, la tercera etapa de la meva vida d’exili. Tercera etapa! Quantes en coneixeré encara?…

Impressions generals sobre el Camp de Concentració.

 Homes i més homes. Sorra i més sorra. Filferro i més filferro. Barraques, grans barraques… i soldats negres. Què fan els soldats negres? Ens guarden! Els homes, aquí, hom diria que som micos engabiats.

 La vida en el Camp? Al matí un cafè negre. Al migdia una sopa amb patates, pastanagues, algunes vegades llenties, d’altres cigrons i algun petit tall de carn. Al vespre, un sol plat. De pa, no gaire, només un cop al dia; depèn de cadascú que li arribi per a tot el dia.

 De tant en tant permeten l’entrada al Camp d’una espècie de marxant que serveix com de cantina, i que porta pa, llonganissa, capses de conserva, llet, xocolata i llaminadures en general. Naturalment, els qui tenen diners mengen més, i els qui no en tenen han d’espavilar-se com poden.

 Al camp, però, hi ha de tot. Fins i tot els «Encants», que hom ha batejat com el «barri xino». Aquí hom ven plomes estilogràfiques, moneders de pell i de plata, carteres de butxaca, pipes, cigarrets, paper de banc (cent pessetes, tres o quatre francs, segons la borsa del Camp), anells i cadenes de plata o d’or, diaris vells (que els altres han llegit i es venen a meitat de preu), sabates, pantalons, mitjons, mocadors, «pullovers», americanes, abrics, capses grans, maletes, etc. Aquí hi ha de tot, com al «Siglo» de Barcelona, només que aquí tot és vell, usat, tot és d’ocasió i a preus veritablement baixos. Tothom cerca el mitjà de fer-se amb alguns francs. El cas és disposar de moneda per a continuar vivint.

 Tenim el mar al peu mateix de les barraques. Així, de dia tothom pren un bany. N’hi ha que es queden fins al vespre asseguts a la sorra, ajaguts, entrant i sortint de l’aigua, segons la calor que fa o que es té.

 Hi ha un camp de futbol. També un gran entarimat que serveix per a fer-hi combats de boxa. Què pot faltar en un Camp on hi ha 50.000 o 60.000, o potser 70.000 homes? Entre tots hi ha veritables organitzadors, com també hi ha professors de tota classe i gent que, per passar més bé el temps, es dediquen a donar cursos gratuïts de francès, anglès, matemàtiques, història, política, etcètera.

 Dintre les barraques hi ha una organització impecable. Un responsable, o dos, per barraca tenen cura de les fitxes personals i de portar-les cada setmana a l’Estat Major del Camp, ja que aquí no hi falta tampoc l’Estat Major, el qual porta les estadístiques al «Chef» del Camp francès per a l’avituallament general de tothom, i per a la cuina o cuines del Camp. Hi ha també tres responsables, que es canvien cada setmana, per a anar a cercar el menjar a les cuines respectives i distribuir-lo a cadascú.

 Molt s’han espavilat per fer-se amb fils elèctrics i làmpares, i disposen de llum al capçal del llit, que els permet de llegir durant la nit. Això està rigorosament prohibit, però, amics, si tot allò que és prohibit l’espanyol ho hagués de respectar, esdevindria boig rematat. A l’espanyol li agrada de fer tot allò que no es pot fer, i és normal…

 Els llits? Quatre barrots que serveixen de peus, dos llistons llargs i dos de curts pel cap i els peus, una tela fortament clavada al mig i mantes al damunt, i ja tenim els llits. Qui no ho fa així dorm a terra, damunt la sorra. Hi ha, però, sempre una barraca en construcció o buida, i això fa que durant la nit hom procuri fer-se amb la fusta necessària per construir el llit. Tela? Hom la cerca i la troba, malgrat ser en un Camp de Concentració on no hi ha altra cosa que aigua i sorra i filferrades. Tot això, però, no és obstacle per a trobar tot el que fa falta per a organitzar-se i viure bé, si és que el mot «bé» hi cap. Així, doncs, com els altres, m’he espavilat per obtenir un llit.

 He dit que la nostra primera nit fou terrible per la plaga de puces. Doncs bé, els companys de les altres barraques ens han explicat la manera de fer-les marxar i de disposar d’una barraca en condicions: cal transportar aigua, molta aigua del mar i mullar el sòl; després, piconar ben fortament el pis fins a fer-ne un paviment sòlid. Això cal fer-ho de tant en tant, així com també anar a demanr als serveis de Sanitat un preparat especial a base de «zotal». Fent-ho així, les puces desapareixen i, al cap de dos o tres dies, tothom està net d’aquests animals impertinents. Cal, però, també treure cada dia la roba al sol, picar-la amb un bastó i rentar-la molt sovint.

 Naturalment, com els altres, he fet el que veia fer i el que ens han dit que féssim i, així, després de passar-hi hores senceres i amb molta cura, tinc ja un bon llit, amb molles i tot: filferro entrellaçat i no gaire tibat fa de somier excel•lent. Al meu capçal hi he fet un prestatge per als llibres, un altre per a la maleta i capses, i un penja-robes excel·lent.

 I bé, què fer? Com els altres? Instal•lar-me de barber? Cal dir que aquí hi ha salons de barberia excel•lents: amb poltrones fetes pel mateix barber, mirall, tamboret per als peus, buscant sempre la màxima comoditat perquè els qui vulguin fer-se tallar els cabells o afaitar-se puguin cercar i quedar-se allí on hom dóna, pel mateix preu, les màximes comoditats. Això de fer de barber trobo que no fa per mi, i em limito únicament a exercir amb els qui poden donar-me una compensació material d’una altra natura: ració doble, llibres, paper d’escriure, tabac, segells, etc. Fent-ho així trobo que sóc, fins i tot, massa sol•licitat. El meu treball els agrada més? No ho sé exactament, però és així. No demano cap preu i tinc de tot. a més, no vull ésser barber sinó solament per caprici. Avorreixo fer de barber i no vull fer-ne (i tant com m’ha servit i tant com m’haurà de servir encara aquest ofici odiós de treure els pèls als altres!).
 
Tinc un amic que és barber, anomenat Josep Almirall. És de Ripollet i té ja uns 58 anys. Ell sí que fa de barber i crec que seria fer-li mal voler fer competència a l’«avi», que li dic jo. Ell m’estima i li agrada que no vulgui fer de barber, si no és per caprici, ja que diu que, si jo volgués treballar, li prendria tota la clientela, i aleshores ell buscaria una altra barraca per treballar. Sempre el consolo dient-li que mai no el deixaré i que, si serveixo a algú, serà per caprici i prou. Mengem junts, dormim de costat. Estimo aquest home perquè sempre penso que si el pare es trobés com ell, com estimaria trobar algú jove, que podria ésser fill seu, que l’ajudés… Quasi cada dia anem a la «cantina» a comprar tomàquets, fruita i vi i ens fem uns plat junts que Déu n’hi do… Mengem a la catalana, a la valenciana. Ell ho prepara tot i amb un gust excepcional, «pobre avi».

1 d’agost de 1939. Neguit

El doctor Martí Feced fa uns dies que em va escriure. Va enviar-me uns papers per omplir i signar. És la meva fitxa per a l’organització SERE, organisme que diu que es preocupa dels exiliats per fer-los anar a l’estranger: Mèxic, Xile, Amèrica, Rússia, etc., etc. Al peu de la carta em diu: «Em preocupo de tot». Vol dir, doncs, que es recorda de mi? Il·lusions!

També tinc correspondència amb el germà d’en Montesinos. He rebut una carta dient-me que m’envia 50 francs i que, si vull anar a treballar a Belfort, em buscarà una casa, però de treball de pagès, altrament no hi ha res a fer. He acceptat i li demano que ho faci de seguida.

Mlle. Bacou, amb qui he parlat del projecte de fer venir la Pepita aquí i de llogar-me, avui m’ha concretat que la Prefectura no autoritza res d’això. Ni feina, ni reunir-me amb els meus.

Les coses no rutllen gens bé. Hi ha una mobilització general. L’Hospital ha d’evacuar-se urgentment. La guerra contra Alemanya és una cosa seriosa i que naturalment no portarà cap solució al nostre problema.

Em mobilitzaran? Quina serà la posició de França envers el govern espanyol? Què serà, doncs, de nosaltres? Ara sí que ho veig tot més negre i més malparat que mai.

Camp de concentració…?

25 de juliol de 1939: Aniversari del meu casament

Fa set anys que sóc casat. Fa set anys que amb la Pepita ens juràvem amor i fidelitat fins a l’eternitat. Set anys! Cada any hem celebrat aquesta diada de la millor manera que hem pogut. Per a mi aquest any és d’un dolor i d’una tristesa sense límits: separat d’ella per una frontera i per uns obstacles contra els quals la meva voluntat i les meves energies no poden res, absolutament res.

 Dia trist; estic malhumorat. Penso en ella i en elles. Són tres. Tres roses que necessiten la meva cura i no puc fer res per elles. I si jo estic trist, si veig amb pena sense consol aquest dia i els dies a venir, què deu fer ella? Els infants, pobrets, són petits, però ja deuen començar a dubtar i a sofrir en veure sofrir i dubtar la seva mareta. Per a mi és trist, però… i ella?

 Ah, Pepita, si pogués veure’t, solament avui… No puc ni plorar. El vespre he anat a dormir més d’hora. Avui no he anat a la reunió que solem tenir a la sala de metges. Voldria plorar i no puc fer-ho. Els ulls oberts i el pensament a l’Hospitalet. Passen davant meu tots els records del dia del nostre casament: banquet, ball, passejada en auto, arribada al pis, al nostre piset arreglat, net, ordenat; viatge per Espanya… Quant de dolor!

 Segons la premsa local, a Espanya les coses no rutllen pas bé. Queipo de Llano i Yagüe, dos generals del «Movimiento», han estat destituïts pel traïdor Franco. Dissidències? Sembla que les autoritats no estan d’acord. Es posa el problema de la restauració monàrquica! Què en sortirà? Ja ho veurem.

 He anat al Camp d’Agde. Els permisos tornen a ésser admesos. Quina alegria poder veure i parlar amb en Tries! I, cosa curiosa, mentre parlem, es presenta al Camp, per a veure’l, la seva esposa, la Maria.

 Hem parlat molt d’Espanya. Em porta notícies fresques de la família: la Pepita està bé, les nenes també. Sofreixen per mi. Viuen junts amb els de casa. Allà baix hi ha un descontentament general. Moltes detencions. Moltes represàlies. Molt de dol!

 Els deixo sols. No tinc dret a destorbar aquesta primera entrevista d’ells dos. Considero que és sagrat i que deuen dir-se moltes coses! Me’n vaig, i em demano per què no puc veure la Pepita.

14 de juliol de 1939. Una gran festa

El 14 de juliol és una gran festa a França: és l’aniversari de la Revolució, de la presa de la Bastilla. És el començ d’una nova Era nacional que instituteix els drets de l’home, proclamant-lo igual en tots els seus drets cívics.

 Aquesta revolució va obrir a tot Europa una nova etapa dintre tots els estats, que no pogueren fer altra cosa que copiar allò que França havia fet en aquesta data històrica. Hi havia fins a aquesta època una il•legalitat absoluta i desproporcionada en la repartició de les càrregues públiques i una absència total de control i de llibertat.
 Els ministres reformadors de Lluís XVI, especialment Turgot, van veure els seus esforços inútils i trencaren amb la resistència aferrissada del clergat i de la noblesa. Va caldre que vingués aquesta revolució perquè la legalitat, la igualtat i la fraternitat esdevinguessin una divisa de l’Estat nou.

 Avui, doncs, al camp on som s’ha organitzat una festa magnífica. Tothom ha treballat durant dies i més dies per poder presentar a les autoritats franceses una mostra de la simpatia que el poble espanyol congregat aquí per les circumstàncies sent envers el poble francès en aquesta data que representa la nostra lluita per a conservar allò que teníem i que els francesos van guanyar el 1789. Nosaltres ho hem perdut. És a dir, que l’Espanya de Franco avui representa als ulls de la civilització un retard de 200 anys.

 Al defora de les barraques, i amb pedres de tots colors, s’han fet veritables treballs artístics d’un gust i una paciència inigualables. Aquí hom veu una bandera francesa entrellaçada amb l’espanyola; més amunt, un Vive la France; més enllà, unes xifres: 1789 i 1939. Uns porten el barret frigi, símbol de la revolució; d’altres, al barret hi porten «14 Juillet». Les avingudes del Camp estan guarnides amb herbes i flors de tots colors. En fi, és una vertadera manifestació d’amistat i simpatia això que hom ha fet i està fent.

 Hi ha hagut una gran festa folklòrica catalana: la Massa Coral i la Secció Folklòrica han desgranat una activitat excel·lent i han assolit un èxit magnífic.
 
El programa adjunt en pot donar una idea exacta. Aquest programa tot fet a mà per l’amic Castells, és ja una prova de la fe, de la paciència i del gust artístic de tots els artistes catalans amb motiu de l’aniversari d’aquesta revolució que pels Drets de l’Home féu la França del 1789.

3 de juliol de 1939. La càrrega de l’exili

 Cada dia que passa és més feixuga la càrrega de l’exili que pesa damunt meu.

 No es presenta cap solució que em permeti de veure com podré sortir-me’n per a desenvolupar qualsevol treball que pugui esdevenir mitjà per a una situació estable econòmicament. Si continuo a l’Hospital, naturalment tinc assegurada una existència, però quina mena d’existència? Guany? Cap. Despesa? Relativament cap, igualment. Puc, però, continuar així? És clar que en aquestes circumstàncies cal estudiar-ho tot i veure si al meu voltant hi ha algú que pugui mostrar un esdevenidor més brillant que el meu.

 Els metges, gent de carrera, què fan aquí? Viuen. Res més que viure. Guany? Cap. Despesa? Cap. Aleshores? Estudiem els altres casos: fora de l’Hospital, què hi ha? Els homes que són al Camp. Què fan aquests? No res. Guanyen quelcom? No res. Viuen. Res més que viure. Heus ací, doncs, la resposta que m’he d’inculcar: Viure. Viure i passar el temps.
 Han transcorregut 5 mesos. Quants en falten encara per a albirar un demà més brillant? Quants en falten per a poder dir que visc honradament i èl meu compte?

 Hi ha una altra cosa que cal que m’imposi a mi mateix: que són molts milers d’homes els qui, com jo, no podran tornar a casa seva. Molts milers d’homes que no podran, quedar-se definitivament inactius i vivint a les costes d’un govern estranger. Caldrà que aquest govern doni una solució o altra a tothom.

 A mesura que la reflexió madura, em pregunto: val la pena de continuar aquí, a l’Hospital? Quins beneficis en trec de quedar-m’hi? Per què no aniré voluntàriament al Camp? De tot això, en dedueixo el següent: Aquí a l’Hospital visc bé. Tinc menjar a discreció. Treballo i la feina no és gaire simpàtica, d’acord, però tinc més o menys relacions franceses que demà potser em serviran. Tinc algun permís de sortir a passejar a Besiers. Visc, doncs, una vida relativament de llibertat. De tabac no me’n falta: me’l donen. Per a vestir-me, més o menys tinc quelcom; podré tenir-ne més si tinc barra de demanar, ja que el problema de vestir no existeix. Si vaig al Camp, no sortiré mai. Visites? Cap. Relacions? Cap. Crec que el cent per cent dels qui són al Camp voldrien canviar llur posició per la meva.

 Si és així, què cal que faci? Senzillament, imposar-me una paciència il•limitada, viure i deixar passar el temps. No puc fer res personalment. Som homes sense personalitat, subjectes a la voluntat i disciplina dels altres. Un govern que no és el nostre diu que es preocupa de nosaltres, i un dia o altre donarà solució a tots. I per això hem lluitat tant, hem passat tota classe de privacions, hem sacrificat el millor de la joventut espanyola en una lluita desigual sense parió en la història. De tot cal fer-ne un sol raonament: Hem lluitat, hem perdut, i cal reconèixer que el qui perd no guanya i cal saber perdre com saber guanyar. Hem perdut? Doncs, a perdre, i perdre vol dir molt: Iniciativa, Personalitat, Energies, Saber, Títols, Bona voluntat, Honradesa, tot queda supeditat a no res o, més ben dit, a la voluntat dels altres. De qui? D’un govern estrany? D’un país estranger. Què serà, doncs, de nosaltres? Què serà de mi? El que els altres voldran? Sí! Res més que això!

 Totes aquestes reflexions me les repeteixo cada dia. Cada nit, en ficar-me al llit, em pregunto i em responc tot això. I cada dia és igual. Ahir igual que avui. Demà igual que ahir. I aquell que, fent les mateixes reflexions que jo, vol anar més lluny, vol realitzar una aventura, ho paga car. Comencem de saber d’alguns que han volgut provar de sortir del Camp clandestinament per cercar solucions a l’exterior, i els gendarmes s’han encarregat de retornar-lo al Camp, si no ha passat a la presó francesa, plena de duresa i de privacions sense precedents…
Abril de 1939: Passejada pel Passeig de Besiers

 Em passejo per l’Allée, que en diuen ací, a Besiers. Un boulevard gran i formós, que recorda una mica la nostra Rambla…

 Fa un aire fresc, que el sol guarda que no sigui molestós. Rambla barcelonina, que lluny que em trobo de tu i, per això, que a prop et tinc del cor!

 Cafès luxosos, teatres, cinemes, cadires als dos costats laterals del passeig, arbres frondosos distribuint una ombra agradable i dolça.

 La gent d’aquí, com arreu del món, es passeja per lluir el vestit o el barret, per cercar l’amic o l’amiga, per descansar o per distreure’s.

 Avui em vénen les llàgrimes als ulls molt sovint perquè contemplar la passivitat de la gent, veure i constatar la felicitat que ells respiren contrasta massa amb les penes dels qui, com jo, purguem aquí unes faltes no comeses, però no per això menys amargues.

 En veure les mamàs i els papàs que acompanyen de la mà les criatures fruit dels seus amors, m’agafen unes ganes boges de no sé quin fenomen especial: voldria poder acaronar-les, com també voldria no veure’n cap. M’agraden i les detesto. Per què? Quin fenomen juga en mi en aquests casos tan especials. És l’enveja? És gelosia? És que voldria, per exemple, que tothom sofrís com jo? O és que, en comptes de passejar sol, voldria també tenir les meves filletes una a cada mà?

 Passen les parelles felices, l’un i l’altra agafats del braç. Els uns, sols; d’altres, acompanyats dels infants. En d’altres, el ventre de la dona mostra el fruit d’unes hores d’amor, i l’home, aquesta bèstia orgullosa, es complau a mostrar a tots els altres mortals la seva obra.

 Fruïu, fruïu força, em dic jo mateix. Vosaltres no sabeu què és perdre la felicitat encara, però això pot venir. Teniu una guerra començada i ningú no sap què coneixereu encara! Aquestes són les reflexions que em faig, i em sembla que tindria ganes de dir-ho cridant perquè m’entenguessin.

 Jo també he passat per aquestes hores felices de la vida. Jo també tinc una dona, dues filletes, i també m’he passejat orgullós amb la dona, mostrant el fruit del meu gaudi… Però ho he perdut tot! Tot! I no sé si ho podré tenir novament. I voldria anar directament a aquestes parelles i dir-los: «Una signatura damunt d’un paper d’Estat, i el teu marit, promès, pare i germà seran enviats allà baix, a una gran i desmesurada carnisseria. Podrà caure ferit, mort o presoner. Pot conèixer l’exili, els mals tractes i cops de peu al seu darrera. Pot menjar una sola sopa cada dia i encara agra. Pot passar gana. Pot passar fred i calor alhora. Pot ser que es corsequi d’enyorança. Pot ser que sofreixi terriblement…
 »I què feu per minorar totes aquestes calamitats? Esteu esperant impassiblement que tot això arribi, no feu res per aminorar les penes i calamitats dels qui sofreixen tot el us he dit. Som molts milers els espanyols que avui coneixem tot això, i què heu fet vosaltres mortals? Heu minorat les nostres misèries? Us heu recordat que hi ha camps de concentració per a espanyols? Que hi ha hospitals replens d’homes sense membres, cecs, orfes de tota calor familiar? Quants francesos han vingut als camps per provar de minorar el dolor? Quants francesos han vingut als hospitals a portar quelcom per als pacients? Quants…?

 »Podreu conèixer els terribles bombardeigs. Avui ho teniu tot; demà potser no tindreu res… Què feu, doncs, aquí fruint? Tu, velleta, i tu, vellet, que et passeges amb el teu fill gran o el teu gendre: demà potser no rebràs cartes d’ell, no sabràs si és viu o mort, no sabràs si li manca algun membre, si et crida sense poder-lo escoltar, no sabràs si demana aigua i ningú no li’n porta, si té gana i es veu obligat a cercar alguna arrel dels arbres.

 »Tu, dona jove, aquest fillet teu tan estimat potser una bomba te l’arrencarà de les mans i mai més no el trobaràs… El teu home, el teu home avui fort i gran que tant estimes, potser passarà una terrible agonia sense que ningú en pugui tenir cura, que ningú no sentirà; o un tret li arrencarà el darrer sofriment per quedar-se en un racó d’un camp ple de cadàvers inconeguts. O potser aquest home serà en un camp de concentració, no tindrà cap nom, sinó un número; barrejat entre els bons i els dolents, entre els intel•lectuals i els lladres de professió, els honrats i els criminals d’ofici, els patriotes i els traïdors de la terra.

 »I tot això pot succeir. Sols la voluntat d’uns homes que són al poder, que vosaltres ni tan sols heu escollit per als destins del poble, ells sols poden fer venir tot això.

 »Guerres, guerres maleïdes!

 »Voldria demanar-vos únicament que sigueu més humans! Pacífics ciutadans francesos, avui en aquesta passejada pel vostre passeig de Besiers m’han vingut molts records i cap de bo: deu ser l’enveja o la gelosia, no ho sé exactament. O la indiferència vostra envers el dolor general: potser és més aviat això el em fa dir el que escric.

 »Molts de vosaltres ja heu conegut una guerra, precisament una guerra que no tingués res d’humà: la gana, els polls, el fred, el fang, el cansament, les barraques, els xiulets dels obusos… Els vostres homes morien, com avui, de trets de foc, de metralla, de tot, fins plens d’excrements! Què es ventilava? Interessos i res més que això! Ideal? No.

 »I dir que comenceu una guerra nova, i dir que ningú no sap el que vindrà! Si almenys tinguéssiu  més pietat de tots els qui ho han perdut tot recentment… Segurament que avui tindria un altre sentiment que no sento en veure-us tan pacíficament tranquils, tan indiferents…»

Abril de 1939: Un sopar excel•lent

 Avui, amb el doctor Huguet, el practicant Domínguez i el sanitari Zúñiga, hem anat a fer un sopar que per a nosaltres ha constituït una festa inoblidable. Hem anat al Restaurant dels Artistes, situat en un carrer transversal del Passeig de Besiers.

I quin sopar! Hi havia plats nets i blancs, tovalles, tovallons, i fins un ram de flors damunt la taula.

   Entremesos,
   una sopa força bona,
   carn rostida,
   patates fregides,
   un ou ferrat,
   formatge,
   un dolç,
   bon vi,
   cafè i licor.

 No cal dir que per a nosaltres, després de tant de temps de no trobar una taula tan ben servida i guarnida, ha constituït un veritable esdeveniment i una revelació: la visa semblava dir-nos que tornaríem a ésser humans com abans.

 A la sortida encara ho hem celebrat anant al cinema. Ha estat una festa completa, però no ha acabat del tot tranquil·lament, ja que, com que havíem passat del temps del permís corresponent, l’hospital era tancat i barrat, i guardat pels simpàtics (!) gendarmes. Per això, hem hagut de saltar la paret. No ha passat res, però. Hem entrat amb totes les precaucions, i ales dues de la nit érem al llit.
20 d’abril de 1939: Modernisme? Fauna zoològica?
 Avui la festa que tinc de l’Hospital l’he volguda dedicar a seure tranquil•lament al passeig en una cadira de pagament, perquè em surt més barat que si vaig al cafè.

 Què faràs avui? Senzillament contemplaràs aquesta gent que es passeja per mostrar les darreres novetats que porta.
 Cal reconèixer que els dos anys i mig de retard que porto quant a veure la vida de societat em porta diverses sorpreses pel que fa a la moda de les dones. En els homes, per contra, no veig que res hagi canviat sensiblement: les americanes, les corbates, els pantalons, els barrets, els mocadors de butxaca, les sabates, etc. o han sofert cap transformació digna d’ésser anotada.

 Però les dones, fillets de Déu! Quantes innovacions que hi veig! Sobretot els capells, aquesta mena de capells que es porten avui i que us provoquen vertigen o ganes de fer-los caure d’un cop de mà. No m’explico com poden fer-los tenir damunt del caparronet, tan petita i reduïda és la forma de baix situada damunt la closca encefàlica. A més, els porten decantats vers un costat, de manera que estic segur que la dona ha de fer veritables equilibris per tal de mantenir-lo sense que acabi de caure.

 I si em dediqués a fer comparacions? Anem-hi, i apunto: aquest sembla el barret mexicà, d’ales una mica pronunciades i una punxa central sobresortint. Naturalment es tracta d’un mexicà en petit, diguem-ne més aviat mexicans per a la quitxalla per a la diada dels Reis.

 Un altre de tot rodó. Gran, amb una vora a sota tornada enlaire i una ploma que sobresurt. A què s’assembla, aquest? Senzillament a les caixes que portaven a l’esquena els qui a les festes majors de Catalunya venien neules: consistia en una circumferència al mig de la qual hi havia un eix amb una llanceta de banya que hom feia giravoltar per tal d’obtenir el premi que consistia en un nombre de neules segons el número on s’aturava la banya.

 Un altre em recorda les figures de marbre, petites figuretes tripolitanes que al cap hi porten el capell en forma de barretina o, millor, de paperina com les que hom donava per posar-hi les olives mullades.

 Un altre em dóna la sensació de ninots del Pim Pam Pum, amb els barrets de palla ovalats com els ous de gallina.

 Un altre encara: em recorda els ocells de colors que tantes vegades he vist al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Hom veu unes cares petites amb uns barrets que surten com si fossin les cues d’aquells ocells, amb unes plomes grosses, de colors i llargues. Em recorden aquells lloros agafats per les potes a la barra de ferro que hi ha al Passeig central del Parc de Barcelona.

 En aquest altre em sembla que hi veig els magistrats en un tribunal un dia d’audiència de gran envergadura. En miro un altre i em sembla veure aquelles locomotores aerodinàmiques de línies grans, tallades amb punxes especials com per tallar el vent.

D’aquest talment diríeu que és una mona de Pasqua, amb els ous al voltant, piles de crema i nata pels costats, amb diversos pisos, i al bell mig el mico característic. Tot d’una m’ha semblat veure l’aparador de ca la Montserrat i dels confiters de Barcelona Esteves Riera, Forn de Sant Jaume, el Cigne, etc.

 Finalment m’he dit: per què no faig un estudi de cada tipus de persona que porta un barret? Perquè cal dir que la persona porta el barret segons el seu gust, així com també segons el tipus físic: així, n’hi ha que, essent primes, porten barrets per fer-se més grosses, i d’altres, que són grosses, porten una altra classe de barret per fer-se més primes. Fins i tot m’atreveixo a dir que, segons el barret i la indumentària, hom pot veure-li un caràcter diferent ben significatiu. Per això serà necessari fer un altre estudi i disposar de més temps, però potser ho faré. Ja ho veurem.

22 de juny de 1939. Fotografies dels meus

Avui he rebut unes cartes de la Pepita i unes fotos d’ella, de les dues nenes, del meu germà Pepet i una de petita del papa. Quina alegria poder tenir aquestes fotografies! I per què cap de la mama? Ella sola em fa falta ara!

Fins avui no he sabut la data exacta del naixement de la petita Nuri. És el 13 d’abril de 1939.

Ara començo a sentir-me feliç dintre del meu pobre estat de solitud. A les nits almenys tinc el reconfort de poder mirar i besar les fotografies dels meus. Això em feia molta falta. Tothom podia ensenyar fotografies de la seva família, però jo no perquè no en tenia cap.

En aquestes cartes em donen l’adreça d’un germà de l’Àngel Montesions que viu a Belfort. Li escriuré demanant-li què pot fer per mi.

La Pepita i les nenes, així com el sogre, han anat a viure junts amb els de casa. Què passa? Per economies? Per necessitats? Els han tret de casa? Quant dolor! Quantes penes!

No sé per quina raó els permisos de sortir a Besiers han estat suspesos.

4 de maig de 1939. Primera carta del la meva Pepita

Avui he rebut la carta de la meva estimada Pepita. És datada del 28 d’abril. Ha pogut fer-la passar sense els entrebancs de la censura, ja que és un francès el que ha tingut ocasió d’enviar-me-la directament. La meva esposa em diu, entre altres coses: «Te comunicamos el feliz nacimiento de nuestra hijita Nuria. Lo mismo la nena que Montserrat y yo gozamos de espléndia salud, recordándote en todo momento… Debo comunicarte que no intentes por ahora venir a verme y te consagres a hechar raíces en donde estés, ya que de lo contrario nos darías un disgusto y te llevarías un chasco, pues las cosas no están todavía para que te desplaces, teniendo en cuenta el cargo que has ostentado durante la guerra». I continua encara: «Será más fácil el que en un día no muy lejano sea yo quien venga a visitarte y puede que a vivir contigo, que no al revés…» i la carta acaba amb una nota del meu germà Pepet, que em diu textualment: «Et desitjo molta sort estimat germà. Preocupa’t sols de tu. Pepet».

Després d’aquesta carta, quines il·lusions poden quedar-me de retornar a Espanya? Cap. Absolutament cap. I penso sempre amb quin dolor, amb quina pena i amb quantes llàgrimes la meva Pepita ha hagut d’escriure’m això. Perquè sigui ella la que em digui que no intenti d’anar-hi… Nosaltres dos tan ben acostumats, la nostra casa, el nostre jardí, el cotxe, el despatx, la biblioteca, les nenes, el gaudi de l’espectacle, les passejades, les il•lusions… Tot això, fins quan?

Durant els últims dies he rebut diverses cartes: del Pepet, de la Pepita, del senyor Lomba i de l’amic Tries, que es troba al Camp dels catalans a Agde, on procuraré d’anar a fer-li una visita.

Pel contingut de les cartes rebudes d’Espanya, es palesa que l’única veritat és la impossibilitat de tornar-hi. No hi ha res a fer a causa del càrrec exercit durant la guerra. Aquest exili, doncs, serà llarg, dolorós i prenyat de sofrences de tota classe. Cal, però, fer els possibles per sortir d’aquí. Els diaris francesos publiquen ja algunes disposicions relatives a la possibilitat d’ocupar els espanyols en treballs on els parats francesos no tinguin competència. L’agricultura és l’únic camí. Mlle. Bona, o sigui la senyoreta Bacou, m’ha promès fer el necessari per fer-me anar a treballar a casa seva, per bé que considera que la terra no és treball adequat per a mi. Diu també que pensa fer-me nomenar practicant de plantilla a l’Hospital mentre no surtin altres disposicions que permetin poder fer altres treballs.

He mirat per a treballar de barber a Besiers, però no hi ha manera de fer-me contracte, perquè sembla que hi ha obrers francesos en vaga per manca de treball.

Fa uns dies que el doctor Robert, en un rampell de bogeria i de borratxera, volia fer-me sortir cap al camp de concentració, però Mlle. Bacou va oposar-s’hi i va demanar al doctor Misermont, Chef principal de l’Hospital, de guardar-me encara un temps. Va obtenir satisfacció. Jo ja havia fet la maleta i ja em creia anar a parar al camp.

28 d’abril de 1939. Primera carta d’Espanya

Com de costum, al matí, després de fer el treball preparatori de la sala d’operacions i d’haver-me rentat, he anat a la sala del doctor Huguet per afaitar-lo i tallar-li els cabells. Devien ser les 10 del matí aproximadament quan en Zúñiga, corrent com un esvalotat i amb una carta a la mà, entra a la sala i crida: «Ramon! Lletra per a tu!» J no creia la realitat, Després de tants dies esperant i veient com els altres tenien la joia de tenir carta d’Espanya, començava a trobar-me en una situació d’isolament que em feia molt mal. Carta d’Espanya!

 La meva emoció era tan gran que, els ulls plens de llàgrimes, vaig donar la carta al doctor Huguet, el qual, tan emocionat com jo mateix, va dir-me: «Dóna, ja te l’obriré, i calma’t». Jo plorava d’alegria i deia: «La lletra és del meu germà! És en Pepet que m’escriu!» Immediatament un calfred va recórrer el meu cos. Per què no de la Pepita? Tot seguit el dubte s’apoderà de mi. Serà morta? Del part? Serà possible? Seré tan desgraciat? Immediatament agafo la carta i els ulls corren més de pressa que el pensament per cercar el veritable motiu que fos el meu germà qui m’escrivís en lloc de la Pepita.

 Amb els ulls plens de llàgrimes, vaig llegint amb penes i treballs, i tot és magnífic. Tothom està bé: ell, el meu germà, és lliure, puix que és ell qui m’escriu: els pares estan bé, i… Ah! Una altra nena! La Pepita ha tingut una altra nena. Quina alegria! Quina desil•lusió a la vegada! Ells sense jo i jo sense elles. Dues nenes ja! Pare altra vegada i no pas d’un noi. Però què hi fa si tots estan bé? El doctor Huguet em diu:
 –I doncs, Ramon, són bones noves, almenys?
 –Pare d’una altra nena!
 I tothom em felicita, tothom m’abraça. I tothom em pregunta:
 –I de política? I com ha anat?

 He dit al doctor Huguet que demà l’acabaré de servir millor, però qie avui tenia necessitat de sortir al pati a rellegir la carta una, dues i tres vegades, i anar a cercar els esborranys de les meves cartes per deduir-ne si almenys ells han rebut o no alguna carta meva. He sortit corrents, he rellegit diverses vegades la carta. He entrat a la sala dormitori, m’he estirat al llit i, una vegada allí, tapat i sense que ningú ho veiés, he plorat i plorat fins a quedar-me satisfet i descansat.

 Una cosa, però, és ben concreta a la carta: no puc pensar a retornar a Espanya. Les coses no són prou clares. El meu germà em diu: «Siento mucho que tus ocupaciones en esa te imposibiliten de venir y así poderte abrazar y recordar nuestras andanzas en bailes, cines, etc., como antes solíamos hacer…» I continua encara: «Quién sabe si este verano, con Pepita, vengo a pasar las vacaciones contigo». Naturalment, llegint això, la cosa era clara. Jo no podia tornar. No havia d’anar-hi. Seria un destorb i un perill.

 De resultes d’aquesta carta una cosa es fa urgent: la necessitat d’obrir-me un camí per a demà aquí a França. Per a això cal una cosa per sobre de totes: saber el francès. Així, doncs, amb aquesta idea fixa, començo amb delit i afany a recollir llibres, gramàtica, diccionari, i a estudiar! Cal quedar-me a França? Doncs cal estudiar! I cal sortir de l’Hospital i cal cercar treball i cal arribar lluny, i fer-me un futur. Tinc dues filletes, tinc una dona, tinc una llar constituïda, i cal vetllar per tot.

 Els ulls secs, l’ànim reposat, tranquil i serè, surto de la sala i dic a tothom que he rebut carta de la família, que tinc una altra nena. Des d’aquest dia, cada vegada que he rebut una carta d’Espanya, el doctor Huguet sempre em fa la mateixa pregunta:
 –Què, Ramon, una altra filla? O un fill, ara?
 Tots reien, jo també, i ell sobretot gaudia molt repetint-me sempre això.

 A la nit he escrit una llarga carta al meu sogre, al carrer del Carme, 97, en francès.

La vida de l’Hospital continua  monòtona. Cerco solucions al meu problema, però desgraciadament no n’hi ha. Tothom creu que el govern francès publicarà algunes disposicions relatives a tots nosaltres per tal que, d’una manera o altra, puguem cercar treball. Jo voldria sortir d’aquí i treballar en alguna cosa de profit. En les meves sortides a Besiers cerco solucions, però tot és inútil. No cal fer res perquè pertot hi ha els mateixos entrebancs: la situació de refugiat! Manca de papers, manca de llibertat i, per tant, de personalitat.

 Petita Nuri, el teu nom, en ésser-me confirmat per la teva mare en la primera carta, em va donar una alegria tan gran que no hi ha lletres ni expressions per a poder descriure-la. Núria, nom de la Verge sagrada del santuari català. Lloc on els delegats de la Generalitat van anar a cercar el repòs i la tranquil•litat per redactar l’Estatut que tantes lluites havia de produir després al Parlament espanyol… El meu desig personal era que si una altra filleta venia al món es digués precisament Núria, tot i que la teva àvia volia que et diguessis Anna com ella. T’haig de dir tota la veritat: no t’esperàvem, volíem un noi, volíem un Jordi. Però, fent els comentaris acostumats, jo deia sempre a la teva mare: «Si és una noia, Núria». I així et dius Nuri perquè era desig meu i perquè la teva mare, sense la meva companyia en ell moment del teu naixement, volgué que em fos donada aquesta satisfacció en premi a les meves sofrences. I has estat estimada, molt més que no pots imaginar-te. Ja veuràs en el transcurs d’aquest llibre-diari tot el que has representat per a nosaltres dos, Núria estimada, espinguet eixerit!