24 de desembre. Nadal feliç

Som el 24 de desembre. Nadal! No creia pas que el passaria ací, aquest Nadal. Sóc encara al Camp de concentració. Em pensava que després de totes les gestions fetes per sortir-ne, avui podria celebrar el Nadal en ambient de llibertat.

Amb tot, estic content i sóc feliç. Per què? El correu ha portat un paquet per a mi. Un paquet? Qui es recorda de mi? Una amistat, una bona amistat de Besiers m’ha enviat el que aquí es diuen “Colis de Noël”. Quan l’he obert, he quedat sorprès de la senzillesa i la riquesa del present. De seguida m’ha vingut al cap un pensament: “Ah, si pogués enviar-ho a cada per la dona, per a les filletes!”. Això ho he dit amb llàgrimes als ulls, emocionat.

Al comissariat hi ha un senyor de Perpinyà que havia vingut a veure un cunyat, un policia. M’ha sentit, ha vist amb quina emoció deia això, i m’ha dit:

– Tinc ocasió d’anar a Barcelona demà mateix. Si voleu, el faré arribar a casa vostra, i els vostres fills podran tenir-lo i celebrar el Nadal del seu pare.

-Si ho vull? I molt reconegut, estimat senyor!

He desfet el paquet per fer-lo novament. Hi he posat dues o tres coses més que tenia per a mi. He posat l’adreça de casa, i ell s’ha quedat amb el preciós paquet. “Podeu comptar que demà passat ells tindran la joia que vós heu experimentat avui”.

Li he estret les mans i, plorant de joia, li he dit que dintre el meu recolliment aquest Nadal seria per a mi un gran Nadal!

I ha estat així mateix. Aquest Nadal del 1939, apartat dels meus com l’anterior, si no puc celebrar-ho amb l’agradable companyia dels meus, almenys sé que allò que m’era destinant per a celebrar-lo lluny d’ells servirà perquè ells el celebrin prop meu amb coses meves. Unes llàgrimes d’amor i de satisfacció han coronat aquest Nadal del 39.

Dintre del paquet hi he posat uns mots: “A tu, estimada Pepita., i a vosaltres dues, filletes meves! Bones festes. Carinyosament, RAY”

I per això, tan sols per això, em sento content i feliç aquest Nadal del 39.

Són ja dos nadals que no sóc present a casa.

Serà possible que el destí vulgui privar-me de la festa que el Nadal presenta per a nosaltres?

Aquella joia dels pessebres. La fira de figures del pessebre als carrers de l’Hospital.

La fira de pollastres a la rambla.

Els càntirs a prop del pessebre.

Els torrons, les neules, les ampolles de xampany, licor, cafè.

L’escudella catalana, la pasta grossa, les llunes de brou casolà.

Per Nadal, cada ovella al seu corral…

Per Sant Esteve, cada ovella a casa seva….

Nadal, festa de família, festa de pau.

Almenys que sigui el darrer Nadal de separació-

Llibertat? Sortir? Llibertat?

Quan hom passa deu mesos entre titubeigs, incerteses, tots els camins tancats, crec sincerament que l’organisme es malmet i està predisposat a qualsevol malaltia nerviosa de greus conseqüències. Hi ha una sola fita, un sol objectiu a assolir, una sola finalitat: La llibertat, sortir d’aquí, trobar-se al carrer, en ple carrer d’una vila, i poder passar desapercebut de tothom. Poder caminar si ho vols fer. Asseure’s a un banc si en tens ganes. Llegir si et ve de gust. Escriure en una taula de cafè. Poder prendre una beguda si la butxaca no s’hi oposa. Dormir si tens son, Caminar, caminar sempre si en tens ganes…. Llibertat, Llibertat i res més que Llibertat…

L’encarregat de la casa de Sté. d’Enterprises ens ha pres els noms. Ens demana de què treballàvem a Espanya. Ens diu: “Penseu-ho bé.; el treball que aneu fent ara serà dur, molt dur. Cobrareu, tindreu llibertat, però el treball no és per a senyors…” I uns darrera els altres, els noms cauen, les afiliacions s’amunteguen. L’un és metge. L’altre , advocat; l’altre, estudiant d’arquitecte; un pintor, un secretari de l’Ajuntament, un pintor artístic. Tots ens apuntem, tots diem mentides més grosses que una casa de pagès. Tots coneixem el treball d’un manobre, i aquí el vestit es confon a tots: tots portem piltrafes en comptes de vestit; tots anem amb espardenyes o amb els peus nus. Això fa que ningú pugui dir si som homes de carrera o si de debò som homes de taller i de pedrera. Tots som homes dignes, tots som homes plens d’una voluntat i d’una fermesa de caràcter grans per a sortir d’on som, i tots volem ésser i respirar l’aire de la llibertat.

Aquest treball ens permetrà de poder fer venir els nostres? Podrem construir una llar, encara que sigui la més humil del món? Això sol ja val la pena, i aquests deu mesos de sofrences hauran estat la purga per a fer-nos canviar el rumb de la vida.

Però tinc una por enorme: la meva salut. Podré resistir? La dolència als ronyons em permetrà fer un treball dur? Ho podré resistir? Perquè això de peó… Peó” Però, què diantre! Tinc una possibilitat i no vull deixar-la passar: Sortir d’aquí, anar lluny però amb aire lliure. Apartar-me dels gendarmes, dels agents de policia, no sentir els xiulets maleïts ni els “allez-allez” continus d’aquests homes màquines.

Em turmento a mi mateix, i crec que tanmateix és innecessari. Perquè, si em quedo, seran les companyies de treballadors Camp de concentració potser definitiu, gendarmes a perpetuïtat. Bé, hauré de treballar, i a es Cies. què podré fer-hi? Llogar-me al despatx i controlar els qui treballen o no? Això és l’últim que faria: haver de controlar els companys d’infortuni! No, prefereixo, he de preferir mil vegades, confondre’m amb ells, treballant, suant amb ells, i esdevenir lliure, lliure completament.

El que són les coses: ahir vaig perdre la possibilitat de sortir de pagès. Un home vell venia al Camp a buscar un refugiat- No importava qui fos. Volia trobar un home apte i que volgués fer el treball de pagès a casa seva. Bona taula, bon tracte, viure en família, treballar però no com un salvatge o un esclau. Treballar honradament, em deia. Li vaig explicar el meu cas: no sóc pagès però, això no obstant, em plauria. M’ensenyareu i faré el fet. Considereu-,e de la família i donaré el rendiment necessari.

Un altre pagès que hi havia allí parlà amb ell, canviaren impressions in a la fi es decidí a demanar a un altre company pagès d’ofici, i que l’altre ja coneixia. Aquest bon home m’explicà el que passava. Em va prometre que trobaria una altra casa de pagès, que faria venir el pagès directament a buscar-me. En fi, vaig perdre la oportunitat de sortir de pagès. Serà en bé? Serà en mal? Paciència.

Davant els fracassos, davant el temps que passa i que romanc al Camp, avui no vull esperar més, i amb una gran fermesa decideixo que vull sortir, vull ésser lliure malgrat les amenaces que el treball serà dur i penós. Sortir. Llibertat: això és el que compta, i res més.

Vull sortir, doncs. L’any 39 s’està acabant. Voldria poder celebrar el Nadal amb aires de llibertat i començar el 40 amb unes eines a la mà que permetin venir la Pepita i les dues filletes. Viure com treballadors, com tants milers, però viure junts; modestament, però horadament. Estic segur que me’n sortiré. Encara que els treballs siguin durs, el sabré encaixar i resistir perquè necessito obrir-me nous horitzonts per a més tard. Llibertat. Llibertat.

La ploma sobre el paper escriu noms i lletres per a compaginar ja un telegrama dirigit a la dona. Què li diré? Senzillament: “Pepita: Je suis sorti pour travailler. Ramon”.

Published in: on 24 Desembre 2009 at 20:40  Feu un comentari  

22 de desembre de 1939. Han passat uns camions

          Són les  8 del vespre. És fosc. Quan alguns companys empleats al despatx del Comissariat ens disposàvem, com de costum, a anar a passar una estona prop de l’aparell de ràdio o a escriure a màquina, uns sorolls i unes clarors fortes que vénen del fons del Camp ens han fet girar la vista vers l’infinit. Del fons del Camp general unes clarors dobles, com els ulls d’un gat enorme dins la foscor de la nit, avançaren cap a nosaltres d’una forma amenaçadora. Què serà?

          Les clarors ara són múltiples. Uns rera altres, aquests ulls lluents i fulgurants dels gats salvatges avancen en una fila interminable. S’apropa també un soroll mecànic. Ens quedem a redós d’un revolt de la carretera, quiets, i esperem que aquesta caravana sinistra de la nit passi pel nostre davant. Volia comptar-los però ha estat inútil: la claror potent dels uns enlluernava els altres, i no es podia comptar.

         Són soldats? No. Són refugiats que s’han inscrit aquests darrers dies per sortir a fer fortificacions per a la guerra francesa. Tots van vestits amb grans capots verds i amb la gorra de dues puntes: l’única vestimenta que els han donat abans de pujar als camions per unificar-los. Però, quants n’hi ha? Potser quaranta o cinquanta camions.

         Se senten unes veus catalanes. D’un dels camions ens han vist i criden fort: “Salut, companys!”

        On van? Ells no ho saben. S’han inscrit com a voluntaris. Van a fer treballs de fortificació i de defensa nacional. Són els qui ja en tenen prou de deu mesos de sorra, barraques i de filferrades. Van cap al desconegut. Potser a conèixer horrors, bombardeigs, perills múltiples. Però saben que surten, que seran considerats com a homes útils, i això ja és molt per a ells. Durant deu mesos han conegut els Camps de Barcarès, Argelers i Sant Cebrià. Veuen que molts, gràcies a l’amistat o ales relacions, surten cap a l’agricultura, als tallers mecànics, al forn de pa, al taller de fusta, a les “poudreries” de Tolosa, rellevant braços francesos mobilitzats. Ells es quedaven aquí, sense relacions, sense costats protectors i, desitjant d’acabar com més aviat millor amb la inèrcia del Camp, s’han decidit a signar uns compromisos amb l’exèrcit francès.

         Homes que han lluitat durant dos anys i mig a sòl de la nostra pàtria per foragitar-ne els invasors feixistes, i avui es decideixen a continuar la lluita, suspesa durant deu mesos ajaguts damunt les sorres cremants de les platges franceses, per tal de plantar cara al feixisme que vol envair França.

          Faran trinxeres, faran mortificacions, faran tot el que hom consideri necessari per fer front a perills molt grans. Volen acabar amb el Feix internacional. Saben que és la continuació de la guerra començada a casa nostra i volen foragitar el Feix del mapa mundial. Braus ciutadans!

        Anònim heroi que surts. Heroi de sempre. Que deixes la família, els amors, allà baix, a l’Espanya podrida per la invasió: avui marxes amb el cap alt, sabent que encara ets útil per fer mal al Feix, enemic de la civilització.

        Han passat un parell d’hores. Sóc al Comissariat escrivint aquestes pàgines i els sorolls mecànics es tornen a sentir. Surto al defora i els grans fars il·luminen tota la carretera. Aquesta vegada però, és en sentit oposat. Les feres mecàniques, d’ulls brillants com els dels gats en la fosca nit, tornen de llur missió i van cap al Parc a reposar. Els conductors aniran a dormir; els cotxes esperaran el treball de demà.

         Han deixat els soldats voluntaris que han passat fa dues hores en una estació a Perpinyà. Aquesta nit dormiran dalt de vagons, esperant l’hora de sortir. Esperant la claror de demà, que els mostrarà paisatges nous, i tornaran a veure arbres i boscos, camps, viles, gent, rius, el mar i el cel diferents. Tot el que fa deu mesos que no han vist ho veuran ara recorrent el trajecte del tren. Van cap a la França Nord, lloc completament oposat a on són ara.

          Estic segur que així el nou dia comenci, els ànims començaran a exterioritzar-se i els cants, les rialles, els acudits, brollaran dels llavis en saber-se més lliures que ahir. Pertot arreu on passaran faran sentir llurs veus, les exclamacions i els visques. En el fons seran manifestacions de joia per la llibertat retrobada, llibertat dintre dels deures de la ciutadania, però llibertat tanmateix!

         Any 1939 que te’n vas per sempre: Emporta’t almenys les sofrences dels qui tant han posat en joc per la Democràcia.

        Any 1940, que aviat començaràs: sigues per tota la humanitat l’any de la concòrdia, de la unió i de la pau per a tots..

        Ha corregut la veu per tot el camp: A la barraca número 4 hi ha un festival. Tothom es belluga, tothom ens demana quins són els elements d’aquest festival.

       A les 8 del vespre em disposo a anar a la barraca on celebren la festa. A fora fa un fred que pela. Cuita-corrents, doncs, vaig cap el lloc assenyalat. Entro i el festival ja ha començat. Un tenor està cantant la romança de la sarsuela “LA del soto del Parral”. Seguidament un company recita poesies de caràcter humorístic. Tothom aplaudeix, ja que té gràcia en dir-les i mèrit en fer-les. Crítica política, crítica de caps polítics, etc.

         Hi ha una gran gernació. Tothom està assegut per terra o damunt dels llits, ajaguts, etc. Al mig de la barraca hi ha instal·lat una espècie de tarima on els artistes pugen i executen el seu paper. Tothom està content i la festa promet de ser molt divertida.

         Aquesta barraca deu ser habitada per veritables artistes, ja que en tot s’hi veu un ordre i una distribució d’un gust especial. Els llits uniformats; els prestatges, molt ben fets; armaris, alguns miralls, la roba ben posada, les maletes posades en ordre impecable. Tothom confia que després de la festa no hi faltarà res perquè, si algú es proposés d’emportar-se quelcom, ho pagaria car. Aquí, al Camp, els lladres sempre han estat tractats com es mereixen.

          Un company canta ara “El cantar de Arriero”. Excel·lent tenor que ens fa recordar aquesta sarsuela vista al Paral·lel de Barcelona. Un altre recita un passatge de “Terra Baixa” de Guimerà que ens fa venir llàgrimes als ulls. Un altre company canta un tango popular; demana que tothom l’ajudi en les estrofes més conegudes, la qual cosa fa un gran efecte: tothom canta, tothom viu unes hores de gaudi i d’oblit de les nostres misèries, alhora que ens fa recordar aquells moments de felicitat asseguts en alguna butaca d’algun teatre barceloní.

           El festival s’ha acabat cap a les 12 de la nit. Amb pau i tranquil·litat i amb un ordre perfecte tothom ha sortit de la barraca, llevat dels qui tenen el llit. Els qui viuen a barraques veïnes ja proposen fer un altre festival a llur barraca. I és així com , avui la número 4, demà l’11, demà passat la 15, la 3, la 2…, tothom s’espavila per tal que els festivals no quedin interromputs i per tal que les hores d’exili dintre de les barraques de fusta, la sorra i el va i ve de les ones de la mar siguin com menys doloroses possible, apartats de les nostres llars.

            En entrar a la barraca he fet una recapitulació de tot el que he vist i sentit, i em pregunto si a casa la Pepita i les nenes avui han passat un dia feliç com l’he passat jo. Jo he sopat i menjat calent. I elles? Què deu ser d’elles?

Published in: on 22 Desembre 2009 at 13:19  Feu un comentari  

21 de desembre de 1939. Per fi les veurà…

            La ràdio del camp anuncia una llista de noms per tal que es presentin al despatx del Comissariat del Camp. Es tracta d’una llista de treballadors per anar a les mines de carbó de Rochebelle. Són trenta.

            Com sempre, hi ha els qui procuren ésser inclosos a darrera hora en comptes dels qui són anotats però no podran sortir per malalts, per haver sortit ja o perquè refusen a l’últim moment.

          Avui hi ha hagut el cas del company Josep Coll Ferrando, que vivia a la barraca 15 del carrer M. En sentir per l’altaveu del Camp que era per anar a treballar a Rochebelle, s’ha mobilitzat ràpidament i, corrent com un boig, ha anat al despatx del Cap del Camp. Tenia un interès especial a sortir, malgrat que no era anotat. Inútil. El Cap li ha dit que no hi havia res a fer, que el nombre de voluntaris depassava ja el de peticions. No hi fa res. Aquest home ha sortit del camp per venir a veure’m i, corrent, salvant els obstacles com ha pogut, ha arribat al Comissariat, suant tot i el fred que fa avui.

            M’ha dit: “Tinc un interès especial. A Rochebelle hi tinc la dona i dos fillets. Fa vint mesos que no els he vist! Tant la dona com les filletes són franceses. Jo, com vosaltres, sóc espanyol. Vivia a França. Quan vaig veure que la guerra anava malament, vaig decidir de venir, tot i     que ja era tard. Però vaig presentar-me voluntàriament a Espanya per complir el meu deure. Per què no em voleu ajudar a marxar a Rochebelle?”.

          Tots els hi érem al Comissariat ens hem emocionat. Aquest home no mentia. Tenia necessitat de sortir del Camp. Què podia importar-li el treball? Era Rochebelle el que comptava per a ell! Eren la dona i les filletes!

         El company que tenia les llistes no es féu de pregar. Va estendre tot seguit la seva fitxa: “ Demà sortiràs amb els altres”

        Quan va veure que el seu nom era a la llista definitiva, quan hom li donà la ploma per signar, tremolava, suava, però aquesta vegada era la suor de satisfacció, la suor d’alegria. Li corrien les llàgrimes cara avall, i se les eixugava com podia amb l’americana. Deia: “Gràcies, moltes gràcies amics!”

        Aquest home, en aquests moments, veia més clarament que mai les imatges de la dona i de les dues filles.

A un quart de vuit del matí, quan el camió que transporta els minaires cap a Rochebelle ha passat davant del Comissariat, s’ha aturat perquè hom donés els papers i la llista. En Coll Ferrando ha dit: “ Gràcies, companys. Mai més no oblidaré el que heu fet pels meus!”

 Se n’han anat les dones..

          Quina desolació més gran! Semblava que aquesta ordre seria un rumor més, que no arribaria. Avui, però, ha estat diferent: s’ha realitzat el que ningú no hauria volgut que passés. I amb quina rapidesa! En un sol matí s’ha complert la missió. Els cotxes camions han fet dos viatges. Tot el tren s’ha mobilitzat per complir aquesta ordre: del Camp de Sant Cebrià han anat al Camp d’Argelers.

         Em pensava que encara seria a temps de veure per darrera vegada a l’àvia, aquesta velleta que he estimat tant. Quina desolació! Tot buit. Alguns papers ací i allà, alguns trossos de roba, espardenyes velles desaparellades, sabates usades, trossos de fusta… Tot buit.

         Aquest Camp, que havia estat la màxima atracció general! Aquest Camp on mantes vegades alguns homes s’havien exposat al “pa i bacallà” per uns dies per tal de veure-la a ella, la mare, la dona, la promesa, la filla. Al Camp de les dones hi havia un gran bullici, un desfici i un interès inimaginables, i uns “secrets” coneguts de tothom menys de les autoritats. N’hi havia que rentaven la roba de l’home,  del promès, del fill, de l’amic, del germà, i el més curiós és que les visites i els paquets eren prohibits! Els únics que poden parlar de les combinacions que s’havien de fer són els xofers del Cos del Tren, els qui portaven diàriament l’aigua potable, els qui anaven periòdicament a canviar els “dipòsits” dels “cabinets”, els qui, empleats com jo al despatx del Comissari o altres dependències del Camp exterior, tenien o podien tenir relació amb el de les dones. De vegades eren els paquets de roba bruta, menjar, calçats, etc. D’altres eren paquets de roba neta, alguna carta…Tots fèiem de recaders, tots ens exposàvem a perdre el lloc, però tots ho fèiem de cor.

          Tot això s’ha acabat. Altre cop els homes es rentaran la roba, cosiran els esquinços, i no podran escriure’s sovint. Jo també en sóc una víctima: fins ara em rentaven la roba. L’àvia, aquesta velleta de l’Hospitalet, m’havia trobat una bona dona que rentava i cosia la roba.

          La mala notícia ha corregut ràpidament per tot el Camp general dels homes. “Han liquidat el Camp de les dones! Totes han marxat! No les veurem més!”

          Fins ara hom ens podia veure. Ja sigui a Correus, a la infermeria o a la missa dels diumenges, sempre hi havia alguna ocasió per veure’s, encara que fos de lluny. Però es podien veure, es feien signes, es parlaven…

         Els últims camions ja són lluny. Els mocadors blancs encara voleien fent adéu a tothom…Els xofers ens diuen que totes, sense cap excepció, ploraven…

Avui ningú no parlava d’altra cosa: “Se n’han anat les dones!”

Published in: on 21 Desembre 2009 at 13:19  Feu un comentari  

20 de desembre de 1939: Quina força humana pot negar-ho?

           És una velleta de 65 anys. Vídua. L’han portada al Camp de concentració de Sant Cebrià acompanyada del seu fill Joan i de dos conciutadans de l’Hospitalet del Llobregat, l’Antoni Casas i el seu fill, mosaïcistes del carrer de l’Església, veïns de casa i amics de tota la vida.

            Han fugit junts, han passat la frontera burlant tots els obstacles que se’ls presentaven. Aquesta frontera guardada escrupolosament per soldats amb tanta bona punteria com males entranyes… Això no obstant, van poder-la passar. Un contratemps: l’àvia va caure i es féu mal al peu i a la cama. Porta la cama embenada.

            Els porta un gendarme de Perpinyà. Els he rebuts jo. Quina alegria veure els amics Casas! M’expliquen el cas: l’àvia té dos fills a Tolosa. Tots creien que podrien arribar-hi sense conèixer el Camp de concentració. Creien que ningú no els posaria obstacles per anar a casa de ciutadans nacionalitzats francesos.

            –Podré sortir-ne aviat? –em deia l’àvia.

            –Sí. Caldrà que els vostres fills Ernest i Isidre us reclamin a les autoritats franceses.

            Això passava al mes de setembre. Han passat ja tres mesos justos. Ahir precisament vaig anar al Camp de les dones i ella en parlà de l’assumpte i m’ensenyà una carta que acabava de rebre dels fills. Deia:

                “Querida madrecita: ¡Cuánto tarda el tiempo en transcurrir sin tu compañía! Madrecita dolorosa, en tus 65 años y sin poderte consolar, sin poder gozar de la paz y el cariño que nosotros, hijos, obligados debemos de prodigarte. Pero no temas. Pronto vendrá el día feliz de tu venida con nosotros. Dios nos protege. Cuando recibas la noticia de haber recibido nuestros papeles aprobados, mandas un telegrama. Vendremos en seguida con un coche a buscarte. El viaje será para ti y para nosotros el viaje más feliz de nuestra vida. Cuántos deseos tenemos de llenarte de besos. Y Juan ¿cómo está? ¡Cómo debe desear salir también del campo! Nuestras pequeñas, tus nietecitas que tanto te quieren, cuentan impacientemente los días y te nombran sin cesar. ¡Con qué alegría celebraremos tu llegada a Francia! Madre, ten paciencia. Te besan tus hijos Ernesto e Isidro.”

             No cal dir com em vaig emocionar en llegir uns mots tant càlids d’amor, i com vaig pensar en els vellets de casa!

            I pobreta, la velleta no podia imaginar que la desil·lusió més gran de la seva vida estava precisament en camí.

            En arribar al despatx, hom m’ha donat la correspondència que calia tramitar i, quina sorpresa!, hi havia la denegació a la demanda feta pels seus fills de poder sortir tant ella com el fill. Denegat? Denegat, sí! Quina ànima humana pot denegar una cosa semblant? El Prefecte! Maledicció!

            I precisament avui el Camp de les dones serà evacuat. Les portaran a Argelers. No podré veure-les, no podré anar a consolar-la i dir-li que caldrà que els fills tornin a fer la petició, aquesta vegada solament per a la mare. El germà sortirà quan les circumstàncies ho voldran, però a una velleta de 65 anys que té fills naturalitzats a França ningú no pot negar-li-ho. Així ho diu el mateix Comissari, que s’ha revoltat contra el Prefecte.

            Recordo que, quan anava al Camp a veure-la, quan parlàvem, sempre em besava, i jo li tornava els petons, i ella es mostrava tota cofoi de sentir-se àvia. Veritablement, l’estimació dels vells i dels infants és la més ferma i la més pura de totes les estimacions…

            He escrit als fills de Tolosa, explicant-los com han de tornar a fer la petició i els passos a fer. Humanament no és possible aquesta denegació! Qui pot negar d’anar amb els fills? L’àvia es diu Pilar Pascual. 65 anys. Vídua. Residia al carrer Príncep de Vergara, a l’Hospitalet.

Published in: on 20 Desembre 2009 at 19:00  Feu un comentari  

6 de desembre de 1939. Som homes?

      Dos casos típics m’han fet pensar avui al vespre, abocat a la màquina d’escriure del Comissariat de policia del Camp. Dos casos que m’han colpit en gran manera perquè demostren fins on hem baixat pel que fa a les necessitats físiques.
      
     La “massa” del Comissariat la constitueixen: un músic, professor i compositor, anomenat Antoni Llop; un sastre, especialista en el tall, Montforte; un estudiant químic, Ros; un dibuixant i pintor artístic, Sala; un estudiant de dret, Sesplugues; i tres o quatre elements més, tots ells de provades aptituds intel·lectuals, treballadors, estudiants, etc.
      
     Hi ha un agent de policia anomenat Durant, home llar i gros com un sant Pau, catalano-francès, simpàtic, per bé que cridaner. La seva frase habitual és la famosa “fava de Déu”. Ens fa riure amb el seu aire de “a mi se me’n fot tot”. Sempre engega bravates contra el Comissari “Chef”, però quan el té al davant, obeeix com un cadellet.

     Doncs bé, aquest brau home avui s’ha procurat un bo signat pel Comissari per tal que la Intendència Militar del Camp doni diversos lots de peces de vestir als empleats del Comissariat: pantalons, americanes, camises, sabates, mitjons, samarretes, calçotets i espardenyes. N’hi ha de noves, de velles, d’usades i d’estripades. Tot són col·lectes que s’han fet segurament a diversos indrets de França i que han vingut a parar als Camps de Concentració de refugiats. També ha aconseguit un bon extra de tabac. Així, doncs, hem tingut la joia de fumar i de vestir-nos una mica decentment.

      Naturalment, ens hem repartit la roba com hem pogut: qui ha tingut nou, qui vell, qui estripat. L’alegria, però, ha estat general; n’hi ha que fins i tot saltaven de goig, i tots hem regraciat l’agent Durant.

      Però he volgut observar com i de quina manera es manifestava l’alegria en cadascun de nosaltres, i això m’ha produït una pena inimaginable, puix que hom hauria dit que érem talment infants gaudint de la nit de Reis… Vestits de regals, ridículs: els uns, pantalons curts; d’altres, americanes llargues; calçotets i mitjons apedaçats; espardenyes, l’una blanca i l’altra de coloraines, etc., però tothom content de tenir alguna peça que no tenia. Igual que infants. Igual que els negres sense civilització abillant-se amb coses estranyes…
 
     En veure tot això em preguntava: I som homes?
 
     Ahir, amb motiu del seu comiat, el Tinent d’Intendència ha volgut obsequiar tot el personal de l’extra-Camp`, és a dir, tots els empleats. Així, doncs, Intendència, Tren, Comissariat, Plana Major, Censura, Tallers mecànics, Fusters i altres hem tingut la joia d’un àpat extraordinari: amanida, entremesos variats, arròs, bistec, patates fregides, salsitxes, pernil sec i dolç, cafè, licor, cigar… Què més pot demanar-se?

      Quan tota aquesta gent estava en plena digestió del copiós menú, cadascú es llançava a variades i suculentes manifestacions d’alegria; àdhuc es llançaren certes manifestacions que no cal esmentar, però que en el fons feien pena, molta pena. D’altres, els més insignificants, es deien: “Si això és l’exili, que no vingui mai la pau ni el retorn”, “Jo he menjat com mai no ho havia fet”, “Ni en Serrano Suñer no haurà menjat avui com nosaltres”, “Aquests francesos, però, saben fer les coses”, i així fins a no acabar…

      Pobres bestioles refugiades! Som homes ? Reaccionem amb les més absurdes puerilitats! Hi ha moments que em demano si els pobles ben alimentats són capaços d’oblidar les més greus ofenses. Podrà l’exili fer-nos perdre tot sentit d’equanimitat? Arribarem mai a resistir? I, si això arriba, tot el que ara sofrim, totes aquestes baixeses, no seran demà reaccions d’una violència desmesurada?

      Si fem com les criatures, si un demà arriba a operar-se en nosaltres la transformació d’infants en homes de veritat, desvetllant-se els sentiments, caràcter i instints, han pensat alguna vegada els qui els envolten i contemplen amb les conseqüències d’una tal transformació? Perquè jo encara em pregunto. I som homes?
 
     Potser trobareu  estranys aquests pensaments meus, però jo no puc ni he pogut acceptar mai res sense estudiar-ne el com, el perquè i de quina manera hom ofereix quelcom.
 
    Això que explico a mi m’ha ferit sensiblement. Per què? Perquè no mereixem regals; mereixem justícia! I justícia és donar-nos la llibertat, deixar-nos treballar, fer-nos dignes pel nostre esforç! Regals? No! Justícia!

Published in: on 6 Desembre 2009 at 19:49  Feu un comentari  

2 de setembre de 1939. El Comissariat de Policia

Les coses internacionals no rutllen… Els diaris d’avui porten a grans titulars la mobilització general a França i a Anglaterra. L’Alemanya hitleriana ha entrat a Polònia. La guerra, aquest estrall de la humanitat, és, doncs, una cosa inevitable.

 Guerra, guerra… Fa alguns dies que no es parla d’altra cosa a causa de la posició d’Alemanya. Què por portar un conflicte general? Una guerra contra una nació tan poderosament forta, què pot donar? És inútil fer pronòstics, ja que en una guerra cal tenir en compte tots els valors d’un costat i de l’altre per a permetre’s de fer-ne deduccions més o menys precises però sempre hipotètiques.

 França i Anglaterra juntes. Alemanya, i segurament Itàlia, i qui sap si l’Espanya del traïdor Franco, també juntes. Enigmes: Estats Units, Rússia i Japó.

 I nosaltres? Ah, nosaltres, els miserables refugiats, aquí ajaguts a la sorra, veient passar els dies i sense esperança. Què serà de nosaltres en cas de conflicte internacional? Tindran necessitat de nosaltres com a carn de canó? Ens utilitzaran com a mà d’obra, necessària a la indústria francesa?

 Segons les notícies dels diaris, Belfort és declarada en estat de setge, ja que és un pas militar de primer ordre. Així, doncs, la possibilitat de sortir cap al treball de pagès a Belfort per l’intermediari de l’amic Montesinos queda ja anul•lada definitivament.

 Fa dies que no rebo notícies de casa.

 Aquesta sorra, la inactivitat, les badomeries diàries i les notícies reals, els filferros, les barraques, l’aigua del mar… tot em cansa terriblement. Estic avorrit i no sé què serà de mi si no prenc una determinació radical. No he nascut per deixar passar el temps sense fer res.

 S’imposa de fer quelcom. Què? Ja ho veurem, però vull ser útil en alguna cosa. Voluntari? No ho sé, però segurament que demà decidiré quelcom respecte a la inestabilitat actual.

 M’he presentat al Cap de l’Estat Major Espanyol al del Camp. He parlat amb un Coronel. Li he dit clarament que feia quinze dies que era al Camp i que la sorra, el sol i l’aigua m’estaven fent mal a l’esperit; que volia fer quelcom i que desitjaria treballar, ésser útil en alguna cosa, tenir un deure a complir. Vam parlar llargament del que sabia fer, del que havia fet sempre i del que podria fer aquí. Va prendre’m el nom i em prometé que s’ocuparia del meu cas.
 L’endemà vaig rebre una nota quan encara estava ajagut al llit, que em deia que em presentés urgentment a l’Estat Major del Camp.

 Al cap de deu minuts, sense esmorzar, ja era a l’Oficina.

 Estic, doncs, empleat a l’oficina del Camp. El meu treball és estendre i fer signar els papers demanant d’entrar voluntari a l’exèrcit francès pel temps que duri la guerra.

 S’ha disposat que tots els refugiats que vulguin entrar com a soldats a l’exèrcit francès poden fer una instància dirigida al Cap del Camp, un Comandant francès. Jo, doncs, faig les instàncies d’aquests voluntaris, que les signen. Porto el control de les demandes, les quals enviem a la Prefectura francesa.

 El meu treball no és difícil. Tampoc no en tinc gaire. Ajudo els altres empleats en altres tasques d’estadístiques i arxiu, correspondència, etc.

 El Comissariat general de policia del Camp ha presentat una demanda al Cap espanyol, demanant-li quatre homes que sàpiguen francès i escriure a màquina per ser destinats al Comissariat.

 Demano de ser presentat com a aspirant. Sortim cap a l’oficina del Comissariat no quatre, sinó vint-i-cinc, per tal de fer un examen per veure les possibilitats de cadascú.

 Després de les proves requerides, he estat escollit i sóc, doncs, un dels quatre que anirà a l’oficina del Camp a les ordres del Comissari de policia.

El Comissariat de policia

 El treball a l’oficina del Comissariat de policia del Camp és molt diferent. Tinc cura del fitxer general del Camp. Faig les filiacions de tots els qui entren. Cada n’entren molts. Alguns són procedents d’altres Camps; d’altres són producte de batudes fetes per les ciutats com Perpinyà, etc. Altres són espanyols que tenien, o s’ho pensaven, llur situació regularitzada per les autoritats, però que per ordres o contraordres han estat enviats al Camp.

 Veig que aquí és el lloc on em trobaré més bé, ja que, en primer lloc, tindré un treball distret. Segonament, estic voltat de tots els empleats afectats al Camp, com són els del Tren (intendència), buròcrates en general, i especialistes, com fusters, manyans, mecànics, pintors, censura militar (feta per elements periodistes, en general). Tenim una cuina especial. Dormim en barraques on la comoditat és molt més gran i la llibertat molt més extensa. I, per damunt de tot, som fora del Camp general.

 El Comissariat és la primera barraca que hom troba en entrar al Camp. Segueixen altres barraques, que són: oficines militars, dipòsit d’intendència, barraques dormitori, tallers de fusters, censura, etc. Acabat això, comença el veritable Camp dels Refugiats.
 
Al nostre davant i a l’esquerra, hi ha el Camp di de les Dones, que podria anomenar-se més aviat de les Famílies, ja que aquí hi ha les dones casades, amb llurs homes (no tots), els infants, les vídues, etc. N’hi ha alguns que han fet el viu i s’han fet passar per casats, de comú acord amb alguna noia, i viuen junts aquí…

 Al Comissariat, doncs, tenim una barraca gran, dividida en diverses dependències, segons el treball de cada empleat. Tenim una ràdio amb la qual a la nit, quan tothom ja està descansant, podem sentir música i les informacions.
 Tinc a disposició tres màquines d’escriure, cosa que naturalment aprofito per fer la correspondència i les anotacions d’aquest meu llibre.

 He tingut, doncs, una sort extraordinària de poder venir aquí com a empleat, ja que així podré passar molt més bé la vida solitària de l’exili.

 Entre tots nosaltres hi ha una companyonia molt g ran. Fem propines i ens les repartim entre tots. Disposem d’extraordinaris, com tabac i roba nova, cosa que també ens repartim com a bons germans. Mai no hi ha cap disputa entre nosaltres.

 Veig una manera de fer alguns diners: fent de barber. afaito i tallo els cabells dels agents de policia, del Comissari i dels companys del Comissariat. Limitant-me solament a l’ambient que m’envolta, cada dia tinc algun servei a fer, i el que em donen, qui cinc francs, qui deu, em permet ràpidament de fer-me amb una suma no molt important, però que em permet anar tirant.

 El Comissari és un home petit i carregat de punyetes, nerviós i molt primmirat, reganyós amb tothom. Crida sempre a tothom. A mi, però, m’estima i em té força consideració. Li sóc simpàtic, i sovint em dóna reservadament algun article de la premsa espanyola per traduir-l’hi al francès. Ens estem moltes hores tancats al seu despatx particular, on ens passem els papers i li faig les traduccions que li interessen.

 Tothom em diu que he tingut una sort extraordinària en fer amistat amb aquest ursí. Sovint, els diumenges em deixa anar amb ell a Perpinyà amb cotxe. Un cop allí em deixa sol, amb un permís signat per ell, i amb la sola obligació d’anar-lo a buscar l’endemà al matí a les 7 a casa seva.

 És aquí al Comissariat on veig de prop les misèries del Camp: famílies dividides, morts (m’encarrego del registre dels morts del Camp). Porto també el control de tots els qui han estat passats a l’Hospital general de Perpinyà. Vaig sovint al Camp de les Dones a fer-hi informacions especials per al Comissariat. Aquests informes fan quasi sempre referència a cartes rebudes dels homes d’algunes de les dones, els quals són a altres Camps: Argelers, Vernet, Barcarès, Agde, Ales, etc. També sobre els fills que, per l’edat, mereixen un tractament especial en l’alimentació, etcètera.

Algunes escenes del Camp General

 Quanta gent! Sembla impossible, veritablement impossible que tanta gent sigui aquí concentrada, sense cap il•lusió, només esperant sempre… esperant què?

 És impossible que, tot passejant, puguis copsar qui és intel•ligent, qui és bo, qui és dolent, qui és illetrat, qui és de carrera, etc. L’intel•lectual, l’obrer, l’artista, el rendista, el buròcrata, tots barrejats i confosos. Sols parlant amb ells personalment pots adonar-te amb qui parles, i encara no sempre…

 La immensa majoria van vestits amb pantalons curts, camises de diversos colors, quasi tots amb camises franceses, llargues com del Carnestoltes català. D’altres, el cos nu. Uns, descalços; els altres, amb espardenyes de colors. Sempre passejant o ajaguts a la sorra, cercant els uns el sol, altres l’ombra. Uns llegeixen el diari; altres, novel•les que ja són descolorides del sol i gastades dels dits, ja que tot el que sigui literatura, bona o dolenta, passa de mà en mà per matar el temps…

 Hi ha alguns casos, però, que són dignes d’ésser escrits. Vegem-ne alguns:

 Un bon dia, precisament l’endemà que ens havien donat uns pantalons curts –pantalons anglesos de campanya–, un company va sortir de bon matí  al gran passeig del Camp amb un cèrcol i un petit pal a la mà, i començà de fer córrer el cèrcol com si fos talment un infant jugant a rutlla com als passeigs aristocràtics…

 Un altre dia un humorista va fer-se amb una pala i començ`pa a fer un gran pou. Tothom li preguntava què feia. Ell no contestava mai. Es van amuntegar alguns centenars de companys impacients per veure què volia fer. Quan el pou fou acabat, va agafar una sabata i la lligà a la punta d’un pal llarg amb un fil. Va agafar un tamboret fet de fusta i es disposà a pescar tot seriosament, tal com fa un pescador. Portava un barret de palla, ulleres fumades per al sol i calçons curts. Tothom el contemplava i reien… Ell, però, continuava tot sol, provant sempre si picaven…

 Un altre, encara: Un company havia perdut el que se’n diu la xaveta. Aquesta sorra i aquest sol n’han fet molts d’estralls… Va agafar les seves dues maletes i, mudat de cap a peus, s’acomiadà de tots els companys de barraca, dient-los: «Me’n vaig a Mèxic». I començà de caminar cap al mar. Quan va ser al peu de l’aigua, sense deturar-se ni tombar-se gens, va continuar. Tothom cridava: «On vas?», i ell repetia cada vegada: «A Mèxic! A Mèxic!» Quan l’aigua ja li arribava al coll, altres companys decidiren d’anar-lo a treure. S’hauria ofegat irremeiablement! Estava atacat de bogeria. Al cap de tres dies d’observació especial, van haver-lo de treure del Camp, vers un manicomi…

Published in: on 2 Setembre 2009 at 06:55  Feu un comentari  

31 d’agost de 1931. Enyorança, mal terrible

Sant Ramon Quina diada enguany! Quin Sant Ramon més trist! Tinc febre. M’han sortit uns grans sota l’aixella que em fan sofrir molt. Es comprèn que el canvi d’aigua i d’aire no em prova. Prenc molts banys de sol i d’aigua salada. Estic torrat com un negre, com un negre blanc, naturalment. Recordo coses i coses. El pensament corre cap a casa, cap als meus. Si ells em veiessin sofrint com sofreixo, estirat sempre a la sorra, entre filferrades… Crec que tu, Pepita, sempre em deus recordar, però no puc ni escriure’t a tu, ni a les petites, ni als vellets de casa el que penso. Ah, estimats tots, tants sacrificis, tantes sofrences per arribar aquí!

S’ha celebrat un matx de boxa
A la nit hem tingut una excel·lent vetllada de boxa, organitzada pels del Camp. Hi ha hagut set combats. Quin tip de riure! I quines bufetades! Les autoritats franceses hi eren i sembla que els ha agradat tant que han demanat que es procuri de fer-se’n d’altres, que ells miraran de donar totes les facilitats. De dia, hi ha futbol. S’han organitzat partits de campionat, i quines batusses! Sembla que hom estigui presenciant els cèlebres partits Barcelona-Espanyol! Tant de boxa com de futbol, hi ha excel·lents organitzadors, i gràcies a ells, cada dia hi ha futbol i cada setmana, boxa.

Altres distraccions
Cada nit, en algunes barraques hi ha conferències, així com festivals de cant i de poesia.

Política
Tothom parla i parla massa. Les badomeries són a l’ordre del dia. Cada matí hi ha algú que en porta alguna de nova: «Franco ha dimitit… Franco ha estat objecte d’un atemptat… Franco demana la col·laboració dels republicans… Representants sindicalistes són a Espanya en contacte amb el govern de Franco… D’ací a poc tornarem triomfants a Espanya… La Guàrdia Civil ha vingut al Camp… En tal ha estat cridat i sembla que és per fer-lo anar a Espanya per força… Tots els Comissaris seran reclamats per jutjar-los…» En fi, cada dia una cosa diferent. I precisament això és el que ens fa viure! Què seria de tota aquesta munió d’homes si no tinguessin cada dia un tema diferent per ocupar-se? Cada mentida, cada suposició dóna peu a plantejar comentaris i discussions que omplen tot el dia. Però, mentrestant, les coses internacionals no rutllen…

Agost de 1939: Sóc el número 15.221
He perdut la personalitat. Aquí no sóc altra cosa que un número. Sóc el número 15.221, ni més ni menys. Aquest número és el meu nom. Per ell seré classificat. Per ell seré posat en una barraca. Quan hom em cercarà, no preguntarà pas pel meu nom, sió pel 15.221 i prou. Quan voldré anar a les oficines del Camp, hauré de portar aquesta targeta minúscula que em servirà com a cèdula personal. És un a targeta de cartolina fina, blanca, i el número és marcat amb caràcters grossos i negres. Tots en tenim una. Hom ens l’han donada en entrar al Camp, després d’enregistrar-nos els noms. No ens han pres la documentació personal, i això ens dóna la satisfacció de mirar de tant en tant els nostres papers particulars per recordar-nos que som homes, i que tenim uns noms, més o menys pomposos, però noms tanmateix. Els papers ens recordaran que tenim una família i que portem els noms d’ells, i que cal guardar-los. Hem de fer els possibles per oblidar aquesta targeta maleïda, però no aquí, perquè no sabem les conseqüències que ens podrien venir a damunt si ho oblidéssim. Tots, però, ens ho hem pres com una broma més del destí. Ara som, doncs, uns homes numerats i fins que sortim del Camp no perdrem aquesta qualitat. Fins quan, doncs?

Fa un any just
Aquests dies fa un any que no he vist la família. Ha passat tot un any des de l’últim adéu. Vaig anar-hi aprofitant un permís especial que havia obtingut dels superiors amb mil combinacions. Aleshores portava quatre mesos de front, quatre mesos de penes i sofrences sense límits; nits sense dormi, caminades interminables, mullenes. Em vaig presentar a casa prenent totes les precaucions de telefonar des de Barcelona a la meva germana Llúcia a fi que previngués els de casa que hi arribaria d’un moment a l’altre, que avisés sobretot la Pepita, a la qual, trobant-se en estat, no voli donar-li una sorpresa sobtada. Encara em sembla que sento la veu de la Llúcia per telèfon: «Ramon, tu!» Recordo, doncs, l’activitat d’aquells dies a casa, a casa dels meus pares, a casa de la Llúcia, a l’Ajuntament, a la Col·lectivitat d’Alfalsaires de la qual era Interventor Oficial de la Generalitat, a la casa Underwood, a les Conselleries de Cultura, de Propaganda, de Sanitat, sense parar mai. No era mai a casa, tot eren anades i vingudes. Rebia infinitat de visites que em demanaven consells, qui per a l’amic, qui per al fill, qui per a l’home o el pare… Tot això feia que els de casa, a qui havia anat a veure. fossin els menys escoltats, ells que volien que els contés coses i més coses. Tothom volia el meu consell (pobre de mi!). I els dies passaven de pressa. Tenia un permís només de dos dies i ja en feia quatre que érem a Barcelona amb els companys que agafàrem l’auto de la Brigada per anar i venir. Sortosament una pana al motor del cotxe ens permetia de no precipitar-nos gaire. Així, ho aprofitava per tal d’arranjar molts assumptes oficials i particulars. Estava segur que no trigaria a tornar definitivament. La guerra marxava –deia jo–molt bé per a nosaltres. La veritat era tota una altra i el meu neguit era tot un altre, també; però no podia donar males impressions als vellets perquè s’haurien entristit molt, ni a la dona perquè el seu estat no ho permetia. Cal dir, però, que, encara que ho veia malament, no veia la desfeta total, ni la derrota, ni l’exili. Això no! I, en canvi, fa un any just. El primer any a comptar. N’hi haurà d’altres?

Enyorança
Fa diversos mesos que som aquí. Podrint-nos al Camp sense altra visió que la sorra, les filferrades i el mar. Oposàrem a l’invasor els pits per manca de municions. El millor de la nostra joventut hi deixà la vida. El Feix s’ha instal·lat a casa nostra i fan estralls. Aquí els homes voldrien ésser útils. I la França democràtica, aquest país que un dia féu tremolar el món sencer amb els famosos Drets de l’Home, resta callada i pacífica envers el nostre problema. Els homes aquí no poden ni deuen quedar-se! Hem passat dies de pluja, de vent, de neu; hem suportat totes les inclemències. Recordo homes que han estat difícilment transportats a l’Hospital d’Arles per a ésser guarits i no arribaven en vida al lloc de socors. Els homes cauen morts per manca d’atenció. Què passarà? Una massa tan enorme no pot deixar-se així, abandonada de tot i de tothom! I sempre amb el mateix delit de tenir carta de casa, de saber què passa allà baix, quins canvis poden operar-se, quines solucions, aquí i allà, poden donar a un problema que esdevé espinós i sense sortida digna si no s’hi posa la voluntat màxima. I els nostres Caps què fan? Ningú no en sap res. Els uns són a Hotels de primera, d’altres se’n van cap a Mèxic. Nosaltres, aquí, podrint-nos… Enyorança, terrible mal… Catalunya, Catalunya estimada, mai no has estat tan estimada com ara! Lluny de tu, lluny de la nostra terra, lluny dels nostres costums! Enyorança, mal terrible, que s’emporta els homes al cementiri…

Published in: on 31 Agost 2009 at 07:00  Feu un comentari  

25 d’agost de 1939. El Camp

Ahir a la tarda arribàrem tots al Camp. Carregats com ases de càrrega. Paquets i més paquets, capses grans de cartó i una maleta. Baixem dels autos i comencem a caminar. Entrem a la sorra. El caminar és difícil. Hom no pot més. Els gendarmes del Camp ordenen anar més de pressa.. Ells van amb les mans a la butxaca. Nosaltres, com animals de càrrega. No veiem res. Tot és negre. Nit estrellada però sense lluna. De tant en tant, unes ombres llargues s’aixequen com fantasmes davant nostre. Més tard passem pel costat d’aquestes ombres interminables… sentim algú que estossega. Hom diria que hi ha algú dins les ombres.

 Arribem després de tres quarts d’hora de marxa penible a la fita assenyalada. Una ombra gran. Una ombra que no és altra cosa que una barraca de fusta molt gran. Em fan entrar a dins. Ens diuen que dormim i esperem demà al matí, que serem cridats per omplir unes fitxes. Els gendarmes se’n van. A palpentes ens toquem els uns als altres. Algú encén un encenedor i ens adonem de la grandiositat de la barraca on som. Sembla que totes les ombres que vèiem pel camí no eren altra cosa que les barraques on viuen altres refugiats des del primer dia.

 Arrenglerem els paquets com podem i cadascú procura de passar la nit de la millor manera possible. «Això no és el llit de l’Hospital», em dic. Un altre contesta: «Això és el paradís! Aquí tindrem de tot! Fins i tot sorra a la sopa!» Quan semblava que anàvem a dormir, algú crida del fons de la barraca: «¡Aquí no se puede dormir! ¡Me parece que hay gato encerrado aquí!» S’encén una cerilla. En segueixen d’altres, encenedors, cerilles… Tothom diu que no es pot dormir. Jo també però em demano què passa. Tinc una picor i unes ganes de gratar com mai. Serà la brisa del mar? Serà la sorra? Serà el canvi? Què serà? El misteri surt del fons de la barraca: «¡Aquí hay un criadero de pulgas! ¡Esto es una barraca infectada!»

 Efectivament, estem negres, farcits, replens de puces; unes puces petites, però hi són a mils, a milions. Com és possible?

 Ningú no dorm. Ningú no pot dormir. Els uns canten, d’altres estan tristos. Jo en sóc un. Uns altres fan acudits. Tothom riu, de bona gana o per necessitat.  Que llarga que és una nit així. Tothom rasca. Tothom toca la guitarra. Si enfonsem la sorra per dormir-hi, llavors surt la humitat del mar. Si et quedes a la superfície del nivell de la sorra, són les puces, les bandades de puces que no et deixen dormir. Què fer? M’assec. Crec que tothom ha passat la nit així, esperant que vingués la llum del dia per veure millor què cal fer. El dia ho arreglarà tot, ja que a la nit és impossible de treballar, impossible de fer res. A més, estem sols. Cal tenir contacte amb els del Camp. Els vells del Camp ens ensenyaran què cal fer…

 Avui comença, doncs, la tercera etapa de la meva vida d’exili. Tercera etapa! Quantes en coneixeré encara?…

Impressions generals sobre el Camp de Concentració.

 Homes i més homes. Sorra i més sorra. Filferro i més filferro. Barraques, grans barraques… i soldats negres. Què fan els soldats negres? Ens guarden! Els homes, aquí, hom diria que som micos engabiats.

 La vida en el Camp? Al matí un cafè negre. Al migdia una sopa amb patates, pastanagues, algunes vegades llenties, d’altres cigrons i algun petit tall de carn. Al vespre, un sol plat. De pa, no gaire, només un cop al dia; depèn de cadascú que li arribi per a tot el dia.

 De tant en tant permeten l’entrada al Camp d’una espècie de marxant que serveix com de cantina, i que porta pa, llonganissa, capses de conserva, llet, xocolata i llaminadures en general. Naturalment, els qui tenen diners mengen més, i els qui no en tenen han d’espavilar-se com poden.

 Al camp, però, hi ha de tot. Fins i tot els «Encants», que hom ha batejat com el «barri xino». Aquí hom ven plomes estilogràfiques, moneders de pell i de plata, carteres de butxaca, pipes, cigarrets, paper de banc (cent pessetes, tres o quatre francs, segons la borsa del Camp), anells i cadenes de plata o d’or, diaris vells (que els altres han llegit i es venen a meitat de preu), sabates, pantalons, mitjons, mocadors, «pullovers», americanes, abrics, capses grans, maletes, etc. Aquí hi ha de tot, com al «Siglo» de Barcelona, només que aquí tot és vell, usat, tot és d’ocasió i a preus veritablement baixos. Tothom cerca el mitjà de fer-se amb alguns francs. El cas és disposar de moneda per a continuar vivint.

 Tenim el mar al peu mateix de les barraques. Així, de dia tothom pren un bany. N’hi ha que es queden fins al vespre asseguts a la sorra, ajaguts, entrant i sortint de l’aigua, segons la calor que fa o que es té.

 Hi ha un camp de futbol. També un gran entarimat que serveix per a fer-hi combats de boxa. Què pot faltar en un Camp on hi ha 50.000 o 60.000, o potser 70.000 homes? Entre tots hi ha veritables organitzadors, com també hi ha professors de tota classe i gent que, per passar més bé el temps, es dediquen a donar cursos gratuïts de francès, anglès, matemàtiques, història, política, etcètera.

 Dintre les barraques hi ha una organització impecable. Un responsable, o dos, per barraca tenen cura de les fitxes personals i de portar-les cada setmana a l’Estat Major del Camp, ja que aquí no hi falta tampoc l’Estat Major, el qual porta les estadístiques al «Chef» del Camp francès per a l’avituallament general de tothom, i per a la cuina o cuines del Camp. Hi ha també tres responsables, que es canvien cada setmana, per a anar a cercar el menjar a les cuines respectives i distribuir-lo a cadascú.

 Molt s’han espavilat per fer-se amb fils elèctrics i làmpares, i disposen de llum al capçal del llit, que els permet de llegir durant la nit. Això està rigorosament prohibit, però, amics, si tot allò que és prohibit l’espanyol ho hagués de respectar, esdevindria boig rematat. A l’espanyol li agrada de fer tot allò que no es pot fer, i és normal…

 Els llits? Quatre barrots que serveixen de peus, dos llistons llargs i dos de curts pel cap i els peus, una tela fortament clavada al mig i mantes al damunt, i ja tenim els llits. Qui no ho fa així dorm a terra, damunt la sorra. Hi ha, però, sempre una barraca en construcció o buida, i això fa que durant la nit hom procuri fer-se amb la fusta necessària per construir el llit. Tela? Hom la cerca i la troba, malgrat ser en un Camp de Concentració on no hi ha altra cosa que aigua i sorra i filferrades. Tot això, però, no és obstacle per a trobar tot el que fa falta per a organitzar-se i viure bé, si és que el mot «bé» hi cap. Així, doncs, com els altres, m’he espavilat per obtenir un llit.

 He dit que la nostra primera nit fou terrible per la plaga de puces. Doncs bé, els companys de les altres barraques ens han explicat la manera de fer-les marxar i de disposar d’una barraca en condicions: cal transportar aigua, molta aigua del mar i mullar el sòl; després, piconar ben fortament el pis fins a fer-ne un paviment sòlid. Això cal fer-ho de tant en tant, així com també anar a demanr als serveis de Sanitat un preparat especial a base de «zotal». Fent-ho així, les puces desapareixen i, al cap de dos o tres dies, tothom està net d’aquests animals impertinents. Cal, però, també treure cada dia la roba al sol, picar-la amb un bastó i rentar-la molt sovint.

 Naturalment, com els altres, he fet el que veia fer i el que ens han dit que féssim i, així, després de passar-hi hores senceres i amb molta cura, tinc ja un bon llit, amb molles i tot: filferro entrellaçat i no gaire tibat fa de somier excel•lent. Al meu capçal hi he fet un prestatge per als llibres, un altre per a la maleta i capses, i un penja-robes excel·lent.

 I bé, què fer? Com els altres? Instal•lar-me de barber? Cal dir que aquí hi ha salons de barberia excel•lents: amb poltrones fetes pel mateix barber, mirall, tamboret per als peus, buscant sempre la màxima comoditat perquè els qui vulguin fer-se tallar els cabells o afaitar-se puguin cercar i quedar-se allí on hom dóna, pel mateix preu, les màximes comoditats. Això de fer de barber trobo que no fa per mi, i em limito únicament a exercir amb els qui poden donar-me una compensació material d’una altra natura: ració doble, llibres, paper d’escriure, tabac, segells, etc. Fent-ho així trobo que sóc, fins i tot, massa sol•licitat. El meu treball els agrada més? No ho sé exactament, però és així. No demano cap preu i tinc de tot. a més, no vull ésser barber sinó solament per caprici. Avorreixo fer de barber i no vull fer-ne (i tant com m’ha servit i tant com m’haurà de servir encara aquest ofici odiós de treure els pèls als altres!).
 
Tinc un amic que és barber, anomenat Josep Almirall. És de Ripollet i té ja uns 58 anys. Ell sí que fa de barber i crec que seria fer-li mal voler fer competència a l’«avi», que li dic jo. Ell m’estima i li agrada que no vulgui fer de barber, si no és per caprici, ja que diu que, si jo volgués treballar, li prendria tota la clientela, i aleshores ell buscaria una altra barraca per treballar. Sempre el consolo dient-li que mai no el deixaré i que, si serveixo a algú, serà per caprici i prou. Mengem junts, dormim de costat. Estimo aquest home perquè sempre penso que si el pare es trobés com ell, com estimaria trobar algú jove, que podria ésser fill seu, que l’ajudés… Quasi cada dia anem a la «cantina» a comprar tomàquets, fruita i vi i ens fem uns plat junts que Déu n’hi do… Mengem a la catalana, a la valenciana. Ell ho prepara tot i amb un gust excepcional, «pobre avi».

Published in: on 25 Agost 2009 at 07:00  Feu un comentari  

1 d’agost de 1939. Neguit

El doctor Martí Feced fa uns dies que em va escriure. Va enviar-me uns papers per omplir i signar. És la meva fitxa per a l’organització SERE, organisme que diu que es preocupa dels exiliats per fer-los anar a l’estranger: Mèxic, Xile, Amèrica, Rússia, etc., etc. Al peu de la carta em diu: «Em preocupo de tot». Vol dir, doncs, que es recorda de mi? Il·lusions!

També tinc correspondència amb el germà d’en Montesinos. He rebut una carta dient-me que m’envia 50 francs i que, si vull anar a treballar a Belfort, em buscarà una casa, però de treball de pagès, altrament no hi ha res a fer. He acceptat i li demano que ho faci de seguida.

Mlle. Bacou, amb qui he parlat del projecte de fer venir la Pepita aquí i de llogar-me, avui m’ha concretat que la Prefectura no autoritza res d’això. Ni feina, ni reunir-me amb els meus.

Les coses no rutllen gens bé. Hi ha una mobilització general. L’Hospital ha d’evacuar-se urgentment. La guerra contra Alemanya és una cosa seriosa i que naturalment no portarà cap solució al nostre problema.

Em mobilitzaran? Quina serà la posició de França envers el govern espanyol? Què serà, doncs, de nosaltres? Ara sí que ho veig tot més negre i més malparat que mai.

Camp de concentració…?

Published in: on 1 Agost 2009 at 05:00  Feu un comentari  

25 de juliol de 1939: Aniversari del meu casament

Fa set anys que sóc casat. Fa set anys que amb la Pepita ens juràvem amor i fidelitat fins a l’eternitat. Set anys! Cada any hem celebrat aquesta diada de la millor manera que hem pogut. Per a mi aquest any és d’un dolor i d’una tristesa sense límits: separat d’ella per una frontera i per uns obstacles contra els quals la meva voluntat i les meves energies no poden res, absolutament res.

 Dia trist; estic malhumorat. Penso en ella i en elles. Són tres. Tres roses que necessiten la meva cura i no puc fer res per elles. I si jo estic trist, si veig amb pena sense consol aquest dia i els dies a venir, què deu fer ella? Els infants, pobrets, són petits, però ja deuen començar a dubtar i a sofrir en veure sofrir i dubtar la seva mareta. Per a mi és trist, però… i ella?

 Ah, Pepita, si pogués veure’t, solament avui… No puc ni plorar. El vespre he anat a dormir més d’hora. Avui no he anat a la reunió que solem tenir a la sala de metges. Voldria plorar i no puc fer-ho. Els ulls oberts i el pensament a l’Hospitalet. Passen davant meu tots els records del dia del nostre casament: banquet, ball, passejada en auto, arribada al pis, al nostre piset arreglat, net, ordenat; viatge per Espanya… Quant de dolor!

 Segons la premsa local, a Espanya les coses no rutllen pas bé. Queipo de Llano i Yagüe, dos generals del «Movimiento», han estat destituïts pel traïdor Franco. Dissidències? Sembla que les autoritats no estan d’acord. Es posa el problema de la restauració monàrquica! Què en sortirà? Ja ho veurem.

 He anat al Camp d’Agde. Els permisos tornen a ésser admesos. Quina alegria poder veure i parlar amb en Tries! I, cosa curiosa, mentre parlem, es presenta al Camp, per a veure’l, la seva esposa, la Maria.

 Hem parlat molt d’Espanya. Em porta notícies fresques de la família: la Pepita està bé, les nenes també. Sofreixen per mi. Viuen junts amb els de casa. Allà baix hi ha un descontentament general. Moltes detencions. Moltes represàlies. Molt de dol!

 Els deixo sols. No tinc dret a destorbar aquesta primera entrevista d’ells dos. Considero que és sagrat i que deuen dir-se moltes coses! Me’n vaig, i em demano per què no puc veure la Pepita.

Published in: General on 25 Juliol 2009 at 06:55  Feu un comentari  
Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.