31 de març de 1939. ¡Bum! ¡Bum! ¡Bum!

Ja estic ocupat! Sóc nettoyeur de la sala d’operacions. El doctor Ponseti ha dit que serviria per a això, i m’han ocupat. És clar que el treball no és gaire bonic: escombrar, treure la sang de terra, i, com que el treball és relativament curt, caldrà que faci de garçon de salle, és a dir, de sanitari: netejar la sala dels malalts, buidar els cubells de porqueria, transmetre els encàrrecs dels malalts, etc. Aquest darrer treball, però, no ‘agrada gens i m’espavilo perquè els altres me’l facin, a canvi de tabac i d’afaitar-los sovint.

El temps passa diferentment de com fins ara. Treballo amb amor i amb entusiasme i, així, aconsegueixo l’estima dels uns i dels altres: dels espanyols perquè, en companyia d’un amic anomenat Armand Zúñiga, entrem sovint a la sala dels malalts i les cantem cançons, els expliquem acudits i els fem riure.

El treball no és pesat, si bé un poc desagradable. Amb els doctors Ponseti, Huguet i Puig i els practicants Domínguez, Salas i altres ens espavilem sempre per passar vetllades enteres a la sala dormitori dels metges on, durant hores seguides, llegim i ens expliquen coses de la nostra terra, discutim les notícies rebudes, les dels diaris i altres.

He augmentat de categoria. Sóc esterilitzador a l’Hospital, afecte a la Sala d’Operacions. Treballo junt amb en Zúñiga, amb el qual ens portem molt bé. Aquest nou treball, higiènic per excel·lència, em permet de vestir una bata blanca. Quasi cada dia em dutxo. Dormo a la sala dels empleats. Mengem a part i copiosament. Tinc dret a una sortida setmanal a la ciutat, cosa que aprofito naturalment per conèixer Besiers en tots els seus detalls.

Les infermeres d’aquí són molt bones. Sobretot una que des del primer dia m’ajuda i em protegeix: és Mlle. Bacou, que jo he batejat amb el nom de Mlle. Bona. Tothom ha acabat per anomenar-la Mlle. Bona, amb gran satisfacció per part d’ella. Cada dia, en arribar a l’Hospital, ja que viu a Mauraussan, porta uns panets i biscuits per als doctors Ponseti i Puig. Naturalment que no m’oblida i participo també d’aquesta deferència amical. Pots de llet, xocolata i altres llaminadures: no ens falta de res. Tenim de tot. Fins i tot Mlle. Bona m’ha portat un vestit quasi nou, que el sastre de l’Hospital m’ha arreglat a la mida i que em va magníficament bé. Que bé veure’s mudat! En una festa que hem fet a la sala número dos, he compost una lletra basada en la música d’una cançó titulada «Bum, Bum». Aquesta lletra diu:

«¡Bum! ¡siempre dije Bum bum!
y cuando yo nací
ya nací con este lema.
¡Bum! ¡qué lindo es hacer Bum!
sin tener ninguna pena.
Siempre riendo y bailando,
cantando y jugando,
qué buena es la vida.
Olvidando nuestro exilio
las penas del mundo
provocan la risa.
¡Bum! ¡qué bueno es hacer Bum!
¡pese aquien pese el Bum!
es la ironía sincera.
(estribillo)
No tenemos ni una gorda.
No tenemos ni tabaco.
El que tiene un traje regular
por un Rajà se hace pasar.
¡Bum! ¡qué lindo es hacer Bum!
¡Siempre hemos de hacer Bum!
para olvidar nuestras penas.
¡Bum!
¡Baribumbum…!
¡Ayúdeme en el Bum!
¡BUM! ¡BUM! ¡BUM!»

Aquesta cançó va obtenir un èxit sense precedents. Cada dia ens demanaven que l’anéssim a cantar, i ho fèiem si hi havia algú que l’endemà havia d’ésser operat, ja que això el feia sortir almenys del «cafard», o sigui, de la preocupació de les hores difícils que hauria de suportar.

Aquí a l’Hospital, doncs, des que tinc el nou treball d’esterilitzador entro quan vull a la sala d’operacions i, a la meva manera, ajudo en tot. Cames tallades, braços amputats, gangrenes tallades a temps, apendicitis, operacions d’estómac i intestinals, infeccions virulentes, trepanacions, etc., etc. De tota classe i per a tots els gustos, si això es pot dir. Quantes sofrences! Quantes misèries! Quants dolors!

Jo tenia cura quasi sempre d’anar a calmar el malalt abans de l’operació, donant-li noves esperances de vida més tranquil·la i menys dolorosa després de l’operació. Un cop feta, hi anava per fer-los més lleu el pes de les sofrences produïdes per les reaccions naturals del cloroform i del nou estat de les ferides produïdes pel bisturí cirurgià.

Com a cap de la sala d’operacions no cal dir que hi havia un doctor francès, resident a Besiers, el qual no escoltava pas sempre els consells dels metges espanyols, molt més joves que ell, però molt més experimentats pràcticament. Així, doncs, sovint el doctor Ponseti i el doctor Puig havien plorat de ràbia perquè no els havia deixat fer a la seva manera una operació delicada, el resultat de la qual, segons ells, hauria estat tot un altre. Per exemple, hi ha hagut cames, braços, mans i peus tallats per no haver volgut adoptar solucions que havien proposat els doctors catalans…

Hi havia com a capitost de les dones de la Creu Roja una Mademoiselle d’edat ja avançada. No m’era gens simpàtica: caràcter greu, reganyosa, manava les feines amb un cert despreci, i estava mancada sobretot de caritat. Crec que veia en els refugiats espanyols uns pobres diables enviats pel mal esperit a la terra solament per fer mal… La vaig batejar amb el nom de Mlle. Sarna. Tothom l’anomenava així i no de cap altra manera. Sovint havíem disputat. Havia intentat moltes vegades de fer-me sortir del treball i reemplaçar-me per un altre, però Mlle. Bona tenia força bona relacions i cada vegada impedí que jo sortís.

Com a metge resident a l’Hospital i, per tant, com a «Chef» ttoal dels serveis, hi havia un doctor anomenat Robert. Aquest bon home tenia el fatal defecte que li agradava infinitament l’alcohol, i cada dia el seu estat normal era l’alcohòlic per no dir borratxo a seques. Ningú no podia veure’l. Jo tampoc. Però ell em suportava. Crec que era perquè s’havia erigit en protector de l’Armand Zúñiga, amb el qual érem massa amics per permetre de separar-nos.

Published in: on 31 Març 2009 at 06:00  Comments (1)  

30 de març de 1939. Espantat

Continuo al llit. Estic veritablement espantat. El dolor persisteix com mai. Prenc molts salicilats, però això em porta uns sorolls al cap terribles. Passo les nits sense dormir.

 Al diari francès L’Éclair he llegit la rendició de la quasi totalitat de les capitals de província espanyoles que restaven insotmeses a Franco.

 De tant en tant el dolor es calma sobtadament i ningú diria que pateixo tant. Llavors faig esforços i em llevo, em passejo i cerco relacions per llogar-me.

Published in: on 30 Març 2009 at 05:00  Feu un comentari  

28 de març de 1939. Sense notícies de casa

Estic assegut al llit. He passat una nit terrible. Molt dolor. El reuma m’ha reprès. No hi ha res que em calmi. Estic amoïnat. A l’Hospital tot és abandó. Els serveis marxen molt malament.

De l’Espanya nacionalista, no hi noves concretes. Es diu que les negociacions amb la Junta de Defensa de Madrid han fracassat.

Ningú no té notícies de casa seva. Tothom comença a demanar-se si l’exili serà llarg.

Contestant una postal del senyor Vernis, de París, li demano que vulgui fer arribar notícies meves als pares i que els digui que estic bé, i que procurin fer quelcom perquè jo trobi alguna cosa a França.

Published in: on 28 Març 2009 at 06:00  Feu un comentari  

25 de març de 1939. Ponseti

A Ponseti, Huguet i Domínguez, s’hi afegeix Puig, un metge que hem trobat aquí. Hem parlat molt, ja que coneix el doctor Isern, de l’Hospitalet. Em diu que és a França.

Ponseti m’ha promès de fer quelcom per trobar-me feina a l’Hospital, ja sigui de barber o d’una altra cosa.

Published in: on 25 Març 2009 at 05:00  Feu un comentari  

24 de març de 1939. Sala 8, pavelló 2, llit 195

Avui surt una expedició de malalts cap a l’Hospital de Besiers, Departament d’Erau. Amb els malalts hi van el doctor Ponseti i el practicant Domínguez. El doctor Huguet, també. Tots els qui restin a Arles seran destinats al Camp de Barcarès.

D’acord amb els doctors Ponseti i Huguet, aniré amb ells però com a malalt; un cop allí ja veurem què podrà fer-se per mi. A 2/4 de 2 sortim amb el tren.

Arribem a Besiers. Un trajecte deliciós. Tot el panorama ha estat ben copsat. Em dic entre mi: aprofundeixes terra endins, t’allunyes cada vegada més dels teus. La separació és immensa. Quilòmetres i més quilòmetres desfilen davant dels teus ulls i no cal pensar ja a tornar enrera ni a executar els projectes d’entrar a Catalunya per sorpresa…

Arribats a l’Hospital, igual que els altres malalts, ocupo un llit. Ja veurem què passarà demà. Sóc a la Sala 8, pavelló 2, llit 195.

Published in: on 24 Març 2009 at 06:00  Feu un comentari  

22 de març de 1939. Evitar el Camp de Barcarès

Avui m’he escapat ben just d’anar al Camp de Barcarès. Primer gran perill. Cada dia es fan llistes noves de gent disponible per a entrar al Camp de Barcarès.
 Em fa por d’entrar a un Camp. Em sembla que allò és la negació més absoluta i que sortir-ne ha de ser molt difícil. Què cal fer?

Published in: on 22 Març 2009 at 06:00  Feu un comentari  

21 de març de 1939. Projectes, perills…

Ahir a la tarda el dolor em va tornar amb molta insistència. Vaig anar al llit sense sopar. Avui m’he llevat a la una de la tarda. Si no fos que havia de fer l’estadística, segurament que m’hauria quedat al llit. Estic molt refredat i el dolor de les cames no em deixa caminar. He passat una nit terrible: somnis, malsons. Tot eren projectes. Arribada per sorpresa a l’Hospitalet, abraçades a tota la família, reunió de tots. Projectes, perills…
 
França comença a mobilitzar gent. Alemanya ocupa Txecoslovàquia. Què passarà? El panorama internacional sembla enfosquir-se.

Published in: on 21 Març 2009 at 05:00  Feu un comentari  

19 de març de 1939. Carta a Pepita

Escric una carta a la Pepita. Li demano que, per telegrama, em digui el seu estat. També escric al papa i li dic que parli amb el senyor Vernis de l’Abeille.

L’efecte de tot el que dic a la meva Pepita i al papa, el dia plujós i fred, tot s’ajunta, i passo un dia terrible de mal humor. Quin calvari!

Published in: on 19 Març 2009 at 07:00  Feu un comentari  

18 de març de 1939. Un amic republicà al servei de Franco

Avui he tornat a Perpinyà. He anat a fer-me retratar. He anat al Consolat d’Espanya, on hi ha en Gibert, amic del Prat de Llobregat, republicà, però al servei d’en Franco. Tinc ganes de saber moltes coses, d’aclarir dubtes, i em decideixo a anar-hi.
 Primer objecte: Carta de Nacionalitat. Res a fer; de moment, suspeses.
 Segon: Cartes a Espanya. Tot tancat. Res a fer tampoc, però m’aconsella d’escriure, ja que un dia o altre sortiran.
 Tercer: Retorn a Espanya. Repressions. Ell diu que no cal fer cas de les exageracions que es diuen. Molts es passegen tranquil•lament. Si no heu estat Comissari ni heu comès cap crim, podeu anar-hi. He comprès, i no insisteixo.
 Quart: Si vaig definitivament al Camp de concentració, podreu fer quelcom? «Difícilment, però us prometo que faré tot el que estigui al meu abast per fer-vos-en sortir. Escriviu-me».
 Som amics antics i promet de fer el que pugui.

Published in: on 18 Març 2009 at 04:58  Feu un comentari  

17 de març de 1939. Incertitud

He telefonat a la família Cerqueda des d’Arles. La contesta ha estat seca. Res a fer!
Em vénen ganes de tornar a Perpinyà i quedar-me allí, incontrolat. També voldria entrar a Catalunya, procurar passar desapercebut i arribar-me fins a Olesa. Però, i els perills? La mort no m’espanta; però, i la dona, i la filleta? i el nou fill? Ah, terrible incertitud!
A la nit, abans d’adormir-me, recordo una poesia i m’aixeco per anotar-la al bloc:
Era nit, fantasiàvem…
Jo jugava amb les orelles
Tu miraves les estrelles
i jo les veia més belles
amb tos ulls mig desmaiats.

Published in: on 17 Març 2009 at 12:57  Feu un comentari