31 de març de 1939. ¡Bum! ¡Bum! ¡Bum!

Ja estic ocupat! Sóc nettoyeur de la sala d’operacions. El doctor Ponseti ha dit que serviria per a això, i m’han ocupat. És clar que el treball no és gaire bonic: escombrar, treure la sang de terra, i, com que el treball és relativament curt, caldrà que faci de garçon de salle, és a dir, de sanitari: netejar la sala dels malalts, buidar els cubells de porqueria, transmetre els encàrrecs dels malalts, etc. Aquest darrer treball, però, no ‘agrada gens i m’espavilo perquè els altres me’l facin, a canvi de tabac i d’afaitar-los sovint.

El temps passa diferentment de com fins ara. Treballo amb amor i amb entusiasme i, així, aconsegueixo l’estima dels uns i dels altres: dels espanyols perquè, en companyia d’un amic anomenat Armand Zúñiga, entrem sovint a la sala dels malalts i les cantem cançons, els expliquem acudits i els fem riure.

El treball no és pesat, si bé un poc desagradable. Amb els doctors Ponseti, Huguet i Puig i els practicants Domínguez, Salas i altres ens espavilem sempre per passar vetllades enteres a la sala dormitori dels metges on, durant hores seguides, llegim i ens expliquen coses de la nostra terra, discutim les notícies rebudes, les dels diaris i altres.

He augmentat de categoria. Sóc esterilitzador a l’Hospital, afecte a la Sala d’Operacions. Treballo junt amb en Zúñiga, amb el qual ens portem molt bé. Aquest nou treball, higiènic per excel·lència, em permet de vestir una bata blanca. Quasi cada dia em dutxo. Dormo a la sala dels empleats. Mengem a part i copiosament. Tinc dret a una sortida setmanal a la ciutat, cosa que aprofito naturalment per conèixer Besiers en tots els seus detalls.

Les infermeres d’aquí són molt bones. Sobretot una que des del primer dia m’ajuda i em protegeix: és Mlle. Bacou, que jo he batejat amb el nom de Mlle. Bona. Tothom ha acabat per anomenar-la Mlle. Bona, amb gran satisfacció per part d’ella. Cada dia, en arribar a l’Hospital, ja que viu a Mauraussan, porta uns panets i biscuits per als doctors Ponseti i Puig. Naturalment que no m’oblida i participo també d’aquesta deferència amical. Pots de llet, xocolata i altres llaminadures: no ens falta de res. Tenim de tot. Fins i tot Mlle. Bona m’ha portat un vestit quasi nou, que el sastre de l’Hospital m’ha arreglat a la mida i que em va magníficament bé. Que bé veure’s mudat! En una festa que hem fet a la sala número dos, he compost una lletra basada en la música d’una cançó titulada «Bum, Bum». Aquesta lletra diu:

«¡Bum! ¡siempre dije Bum bum!
y cuando yo nací
ya nací con este lema.
¡Bum! ¡qué lindo es hacer Bum!
sin tener ninguna pena.
Siempre riendo y bailando,
cantando y jugando,
qué buena es la vida.
Olvidando nuestro exilio
las penas del mundo
provocan la risa.
¡Bum! ¡qué bueno es hacer Bum!
¡pese aquien pese el Bum!
es la ironía sincera.
(estribillo)
No tenemos ni una gorda.
No tenemos ni tabaco.
El que tiene un traje regular
por un Rajà se hace pasar.
¡Bum! ¡qué lindo es hacer Bum!
¡Siempre hemos de hacer Bum!
para olvidar nuestras penas.
¡Bum!
¡Baribumbum…!
¡Ayúdeme en el Bum!
¡BUM! ¡BUM! ¡BUM!»

Aquesta cançó va obtenir un èxit sense precedents. Cada dia ens demanaven que l’anéssim a cantar, i ho fèiem si hi havia algú que l’endemà havia d’ésser operat, ja que això el feia sortir almenys del «cafard», o sigui, de la preocupació de les hores difícils que hauria de suportar.

Aquí a l’Hospital, doncs, des que tinc el nou treball d’esterilitzador entro quan vull a la sala d’operacions i, a la meva manera, ajudo en tot. Cames tallades, braços amputats, gangrenes tallades a temps, apendicitis, operacions d’estómac i intestinals, infeccions virulentes, trepanacions, etc., etc. De tota classe i per a tots els gustos, si això es pot dir. Quantes sofrences! Quantes misèries! Quants dolors!

Jo tenia cura quasi sempre d’anar a calmar el malalt abans de l’operació, donant-li noves esperances de vida més tranquil·la i menys dolorosa després de l’operació. Un cop feta, hi anava per fer-los més lleu el pes de les sofrences produïdes per les reaccions naturals del cloroform i del nou estat de les ferides produïdes pel bisturí cirurgià.

Com a cap de la sala d’operacions no cal dir que hi havia un doctor francès, resident a Besiers, el qual no escoltava pas sempre els consells dels metges espanyols, molt més joves que ell, però molt més experimentats pràcticament. Així, doncs, sovint el doctor Ponseti i el doctor Puig havien plorat de ràbia perquè no els havia deixat fer a la seva manera una operació delicada, el resultat de la qual, segons ells, hauria estat tot un altre. Per exemple, hi ha hagut cames, braços, mans i peus tallats per no haver volgut adoptar solucions que havien proposat els doctors catalans…

Hi havia com a capitost de les dones de la Creu Roja una Mademoiselle d’edat ja avançada. No m’era gens simpàtica: caràcter greu, reganyosa, manava les feines amb un cert despreci, i estava mancada sobretot de caritat. Crec que veia en els refugiats espanyols uns pobres diables enviats pel mal esperit a la terra solament per fer mal… La vaig batejar amb el nom de Mlle. Sarna. Tothom l’anomenava així i no de cap altra manera. Sovint havíem disputat. Havia intentat moltes vegades de fer-me sortir del treball i reemplaçar-me per un altre, però Mlle. Bona tenia força bona relacions i cada vegada impedí que jo sortís.

Com a metge resident a l’Hospital i, per tant, com a «Chef» ttoal dels serveis, hi havia un doctor anomenat Robert. Aquest bon home tenia el fatal defecte que li agradava infinitament l’alcohol, i cada dia el seu estat normal era l’alcohòlic per no dir borratxo a seques. Ningú no podia veure’l. Jo tampoc. Però ell em suportava. Crec que era perquè s’havia erigit en protector de l’Armand Zúñiga, amb el qual érem massa amics per permetre de separar-nos.

Anuncis
Published in: on 31 Març 2009 at 06:00  Comments (1)  

The URI to TrackBack this entry is: https://dietarideramonmoral.wordpress.com/2009/03/31/31-de-marc-de-1939-%c2%a1bum-%c2%a1bum-%c2%a1bum/trackback/

RSS feed for comments on this post.

One CommentDeixa un comentari

  1. He leído en el períodico la noticia y accedí hoy al sitio. He tratado de entender la historia aunque no leo catalán. Me parace una forma increible de visivilizar los acontecimientos de la guerra civil Española. Soy Salvadoreño hijo de exiliados de guerra. Lo entiendo. Un abrazo, Oscar Cabrera


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: