28 d’abril de 1939. Primera carta d’Espanya

Com de costum, al matí, després de fer el treball preparatori de la sala d’operacions i d’haver-me rentat, he anat a la sala del doctor Huguet per afaitar-lo i tallar-li els cabells. Devien ser les 10 del matí aproximadament quan en Zúñiga, corrent com un esvalotat i amb una carta a la mà, entra a la sala i crida: «Ramon! Lletra per a tu!» J no creia la realitat, Després de tants dies esperant i veient com els altres tenien la joia de tenir carta d’Espanya, començava a trobar-me en una situació d’isolament que em feia molt mal. Carta d’Espanya!

 La meva emoció era tan gran que, els ulls plens de llàgrimes, vaig donar la carta al doctor Huguet, el qual, tan emocionat com jo mateix, va dir-me: «Dóna, ja te l’obriré, i calma’t». Jo plorava d’alegria i deia: «La lletra és del meu germà! És en Pepet que m’escriu!» Immediatament un calfred va recórrer el meu cos. Per què no de la Pepita? Tot seguit el dubte s’apoderà de mi. Serà morta? Del part? Serà possible? Seré tan desgraciat? Immediatament agafo la carta i els ulls corren més de pressa que el pensament per cercar el veritable motiu que fos el meu germà qui m’escrivís en lloc de la Pepita.

 Amb els ulls plens de llàgrimes, vaig llegint amb penes i treballs, i tot és magnífic. Tothom està bé: ell, el meu germà, és lliure, puix que és ell qui m’escriu: els pares estan bé, i… Ah! Una altra nena! La Pepita ha tingut una altra nena. Quina alegria! Quina desil•lusió a la vegada! Ells sense jo i jo sense elles. Dues nenes ja! Pare altra vegada i no pas d’un noi. Però què hi fa si tots estan bé? El doctor Huguet em diu:
 –I doncs, Ramon, són bones noves, almenys?
 –Pare d’una altra nena!
 I tothom em felicita, tothom m’abraça. I tothom em pregunta:
 –I de política? I com ha anat?

 He dit al doctor Huguet que demà l’acabaré de servir millor, però qie avui tenia necessitat de sortir al pati a rellegir la carta una, dues i tres vegades, i anar a cercar els esborranys de les meves cartes per deduir-ne si almenys ells han rebut o no alguna carta meva. He sortit corrents, he rellegit diverses vegades la carta. He entrat a la sala dormitori, m’he estirat al llit i, una vegada allí, tapat i sense que ningú ho veiés, he plorat i plorat fins a quedar-me satisfet i descansat.

 Una cosa, però, és ben concreta a la carta: no puc pensar a retornar a Espanya. Les coses no són prou clares. El meu germà em diu: «Siento mucho que tus ocupaciones en esa te imposibiliten de venir y así poderte abrazar y recordar nuestras andanzas en bailes, cines, etc., como antes solíamos hacer…» I continua encara: «Quién sabe si este verano, con Pepita, vengo a pasar las vacaciones contigo». Naturalment, llegint això, la cosa era clara. Jo no podia tornar. No havia d’anar-hi. Seria un destorb i un perill.

 De resultes d’aquesta carta una cosa es fa urgent: la necessitat d’obrir-me un camí per a demà aquí a França. Per a això cal una cosa per sobre de totes: saber el francès. Així, doncs, amb aquesta idea fixa, començo amb delit i afany a recollir llibres, gramàtica, diccionari, i a estudiar! Cal quedar-me a França? Doncs cal estudiar! I cal sortir de l’Hospital i cal cercar treball i cal arribar lluny, i fer-me un futur. Tinc dues filletes, tinc una dona, tinc una llar constituïda, i cal vetllar per tot.

 Els ulls secs, l’ànim reposat, tranquil i serè, surto de la sala i dic a tothom que he rebut carta de la família, que tinc una altra nena. Des d’aquest dia, cada vegada que he rebut una carta d’Espanya, el doctor Huguet sempre em fa la mateixa pregunta:
 –Què, Ramon, una altra filla? O un fill, ara?
 Tots reien, jo també, i ell sobretot gaudia molt repetint-me sempre això.

 A la nit he escrit una llarga carta al meu sogre, al carrer del Carme, 97, en francès.

La vida de l’Hospital continua  monòtona. Cerco solucions al meu problema, però desgraciadament no n’hi ha. Tothom creu que el govern francès publicarà algunes disposicions relatives a tots nosaltres per tal que, d’una manera o altra, puguem cercar treball. Jo voldria sortir d’aquí i treballar en alguna cosa de profit. En les meves sortides a Besiers cerco solucions, però tot és inútil. No cal fer res perquè pertot hi ha els mateixos entrebancs: la situació de refugiat! Manca de papers, manca de llibertat i, per tant, de personalitat.

 Petita Nuri, el teu nom, en ésser-me confirmat per la teva mare en la primera carta, em va donar una alegria tan gran que no hi ha lletres ni expressions per a poder descriure-la. Núria, nom de la Verge sagrada del santuari català. Lloc on els delegats de la Generalitat van anar a cercar el repòs i la tranquil•litat per redactar l’Estatut que tantes lluites havia de produir després al Parlament espanyol… El meu desig personal era que si una altra filleta venia al món es digués precisament Núria, tot i que la teva àvia volia que et diguessis Anna com ella. T’haig de dir tota la veritat: no t’esperàvem, volíem un noi, volíem un Jordi. Però, fent els comentaris acostumats, jo deia sempre a la teva mare: «Si és una noia, Núria». I així et dius Nuri perquè era desig meu i perquè la teva mare, sense la meva companyia en ell moment del teu naixement, volgué que em fos donada aquesta satisfacció en premi a les meves sofrences. I has estat estimada, molt més que no pots imaginar-te. Ja veuràs en el transcurs d’aquest llibre-diari tot el que has representat per a nosaltres dos, Núria estimada, espinguet eixerit!

Published in: on 28 Abril 2009 at 05:00  Feu un comentari  

11 d’abril de 1939. Passejada, teatre, enyorança

El temps passa. Però no tan de pressa com voldria. L’exili comença a pesar-me. De vegades em demano si podré tornar mai més a Barcelona.

Avui em passejo pel boulevard de Besiers; s’assembla una mica a la nostra Rambla… La gent es passeja. Fa bo: un sol radiant omple de joia les cares. El cap em volta de tant contemplar la gent. Miro les parelles d’enamorats que, braç sota braç, es passegen indiferents al dolor dels altres. No veuen altra cosa que el seu benestar natural… ambicions per a demà, projectes, rialles, mirades significatives de l’un i contesta de l’altre amb una altra mirada… Que és bo d’estimar-se, que és bo d’ésser estimat i trobar-se així acostadets els uns dels altres! Quants quilòmetres em separen de tu, estimada Pepita! Tu i jo ens passejàvem per la Rambla de Barcelona, tu i jo també ens miràvem i rèiem, i… quantes misèries ignoràvem dels altres…

No puc més. M’aixeco i continuo a peu. Ara no veig més que parelles de casats acompanyats de petits. Sembla que tot és contra meu. Les parelles i els petits, tots són joves, i tots són nenes de l’edat de tu Montserrat. Cosa curiosa, no puc sentir ni veure aquest espectacle. M’agafa un dolor i, en comptes de sentir simpatia envers aquestes nenes, sento una ràbia terrible i crec que més aviat odio que estimo. Per què? Gelosia? Excés d’amor? Sentir-me tan sol! Tan sol…!

El practicant Domínguez m’ha trobat pel passeig i m’invita a anar al Teatre Municipal, on hi ha una representació d’una revista-opereta anomenada «Nina-Rosa».

Hi entrem. Anem a l’últim pis. No ens podem permetre d’anar més car. Cosa curiosa, el primer espectacle el vaig veure a Arles i era amb en Domínguez. Avui, el segon, és amb ell encara… L’espectacle és fascinant. Bonic. Encantador. Cants, balls, diàlegs, tot és bo. Però tot em recorda massa Barcelona, la meva Pepita i la meva filleta Montserrat. Tot és massa bo. Massa bo. Em fa sofrir massa i sortim del teatre amb uns ulls com unes taronges. Ell ha plorat. Jo he plorat. Tothom ha rigut, tothom s’ha divertit, tothom està satisfet. Nosaltres dos estem decebuts, amargats. Sentim massa enyor… El gaudi, la distracció d’espectacle no és fet per a nosaltres. Som massa sentimentals. Sofrim en comptes de divertir-nos.

Avui he escrit una carta a l’advocat Lomba de l’Hospitalet. Li demano que em faci arribar notícies des de casa, de l’estat de la meva Pepita i de la sort del meu germà Pepet.

Published in: on 11 Abril 2009 at 06:12  Comments (1)