11 d’abril de 1939. Passejada, teatre, enyorança

El temps passa. Però no tan de pressa com voldria. L’exili comença a pesar-me. De vegades em demano si podré tornar mai més a Barcelona.

Avui em passejo pel boulevard de Besiers; s’assembla una mica a la nostra Rambla… La gent es passeja. Fa bo: un sol radiant omple de joia les cares. El cap em volta de tant contemplar la gent. Miro les parelles d’enamorats que, braç sota braç, es passegen indiferents al dolor dels altres. No veuen altra cosa que el seu benestar natural… ambicions per a demà, projectes, rialles, mirades significatives de l’un i contesta de l’altre amb una altra mirada… Que és bo d’estimar-se, que és bo d’ésser estimat i trobar-se així acostadets els uns dels altres! Quants quilòmetres em separen de tu, estimada Pepita! Tu i jo ens passejàvem per la Rambla de Barcelona, tu i jo també ens miràvem i rèiem, i… quantes misèries ignoràvem dels altres…

No puc més. M’aixeco i continuo a peu. Ara no veig més que parelles de casats acompanyats de petits. Sembla que tot és contra meu. Les parelles i els petits, tots són joves, i tots són nenes de l’edat de tu Montserrat. Cosa curiosa, no puc sentir ni veure aquest espectacle. M’agafa un dolor i, en comptes de sentir simpatia envers aquestes nenes, sento una ràbia terrible i crec que més aviat odio que estimo. Per què? Gelosia? Excés d’amor? Sentir-me tan sol! Tan sol…!

El practicant Domínguez m’ha trobat pel passeig i m’invita a anar al Teatre Municipal, on hi ha una representació d’una revista-opereta anomenada «Nina-Rosa».

Hi entrem. Anem a l’últim pis. No ens podem permetre d’anar més car. Cosa curiosa, el primer espectacle el vaig veure a Arles i era amb en Domínguez. Avui, el segon, és amb ell encara… L’espectacle és fascinant. Bonic. Encantador. Cants, balls, diàlegs, tot és bo. Però tot em recorda massa Barcelona, la meva Pepita i la meva filleta Montserrat. Tot és massa bo. Massa bo. Em fa sofrir massa i sortim del teatre amb uns ulls com unes taronges. Ell ha plorat. Jo he plorat. Tothom ha rigut, tothom s’ha divertit, tothom està satisfet. Nosaltres dos estem decebuts, amargats. Sentim massa enyor… El gaudi, la distracció d’espectacle no és fet per a nosaltres. Som massa sentimentals. Sofrim en comptes de divertir-nos.

Avui he escrit una carta a l’advocat Lomba de l’Hospitalet. Li demano que em faci arribar notícies des de casa, de l’estat de la meva Pepita i de la sort del meu germà Pepet.

Advertisements
Published in: on 11 Abril 2009 at 06:12  Comments (1)  

The URI to TrackBack this entry is: https://dietarideramonmoral.wordpress.com/2009/04/11/11-d%e2%80%99abril-de-1939-passejada-teatre-enyoranca/trackback/

RSS feed for comments on this post.

One CommentDeixa un comentari

  1. L´homme et ses peines!

    Los tristes recuerdos remontando a la guerra civil de España, con tantos exiliados hacia África del norte y América del sur, forman parte también del »exile et Royaume« d´Albert Camus, costándole tanto distinguir entre Argelia de su infancia y la gran nación. Con lo que me afecta, intento siempre imaginar Unamuno y la soledad de Fuerteventura. En cuanto a Camus, aunque era hijo de emigrantes españoles, todo lo que guardo como herencia ibérica, era la música y los folklores de los distintos pueblos españoles!

    Ahora que estoy rozando otra edad, alejado de mi patria, aunque pocas veces las circunstancias me brindan hablar árabe y escuchar Om Kalthum, llego a hacer desfilar la belleza de Marrakech, las majestuosas montañas del Atlas y recordarme de mi juventud andando hacia el liceo Frances de Pedralbes, mis paseos sin nadie entre la plaza Calvo Sotelo y Paseo de Gracia. Los únicos hispano catalanes que conocía, formaban parte del Instituto calle Moya, su librería y las cafeterías Oca / Malboral. Para calmar mis penas, en verano me alojaba vecino al mar de Casteldefells. Empezaba mis footings temprano para volver y desde el balcón contemplaba la llegada de los veraniegos acompañados de sus pequeños y sus viejos, gozando de la alegría que se separo de mí a causa de los dramáticos sucesos de Rabat, 1971. Sabiendo que mi entorno no apreciaba nada los árabes (moros), mas tarde, me asociaba a un muy orgulloso público en un chiringuito, escuchando una mezcla de catalán y castellano, sin compartir nada con sus autores.

    Ahora con el paso del tiempo, cuando se me nombra aquella tierra, lo que guarda mi pobre memoria es la silueta de la sagrada familia, el volumen de la catedral, la estatua Columbus simbolizando la era colonial, la ciudadela, el zoológico, Montjuic desde donde solía contemplar la llegada y salida de los barcos, perdiéndose a través de la magia de los horizontes, la fuente plaza España, Hotel Sofía, parque Juan Guel, la Perbola y el museo Picasso, escondido en una de las mas pequeñas calles, como para no revelar nada intimo de aquel hombre que ha marcado su tiempo sin saberlo!

    Como con Barcelona, mis años se han quemado entre la universidad de Toulouse, Ex en Provence, Paris, Londres, Lausanne, Munich y ahora familiarizado con unos tan bellos paisajes, recompensando algo perdido durante mis 40 años en el exilio, sin esperanza alguna para volver a ver al menos las tumbas de los míos.

    Saludos,

    HK. Hocine / Austria


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: