4 de maig de 1939. Primera carta del la meva Pepita

Avui he rebut la carta de la meva estimada Pepita. És datada del 28 d’abril. Ha pogut fer-la passar sense els entrebancs de la censura, ja que és un francès el que ha tingut ocasió d’enviar-me-la directament. La meva esposa em diu, entre altres coses: «Te comunicamos el feliz nacimiento de nuestra hijita Nuria. Lo mismo la nena que Montserrat y yo gozamos de espléndia salud, recordándote en todo momento… Debo comunicarte que no intentes por ahora venir a verme y te consagres a hechar raíces en donde estés, ya que de lo contrario nos darías un disgusto y te llevarías un chasco, pues las cosas no están todavía para que te desplaces, teniendo en cuenta el cargo que has ostentado durante la guerra». I continua encara: «Será más fácil el que en un día no muy lejano sea yo quien venga a visitarte y puede que a vivir contigo, que no al revés…» i la carta acaba amb una nota del meu germà Pepet, que em diu textualment: «Et desitjo molta sort estimat germà. Preocupa’t sols de tu. Pepet».

Després d’aquesta carta, quines il·lusions poden quedar-me de retornar a Espanya? Cap. Absolutament cap. I penso sempre amb quin dolor, amb quina pena i amb quantes llàgrimes la meva Pepita ha hagut d’escriure’m això. Perquè sigui ella la que em digui que no intenti d’anar-hi… Nosaltres dos tan ben acostumats, la nostra casa, el nostre jardí, el cotxe, el despatx, la biblioteca, les nenes, el gaudi de l’espectacle, les passejades, les il•lusions… Tot això, fins quan?

Durant els últims dies he rebut diverses cartes: del Pepet, de la Pepita, del senyor Lomba i de l’amic Tries, que es troba al Camp dels catalans a Agde, on procuraré d’anar a fer-li una visita.

Pel contingut de les cartes rebudes d’Espanya, es palesa que l’única veritat és la impossibilitat de tornar-hi. No hi ha res a fer a causa del càrrec exercit durant la guerra. Aquest exili, doncs, serà llarg, dolorós i prenyat de sofrences de tota classe. Cal, però, fer els possibles per sortir d’aquí. Els diaris francesos publiquen ja algunes disposicions relatives a la possibilitat d’ocupar els espanyols en treballs on els parats francesos no tinguin competència. L’agricultura és l’únic camí. Mlle. Bona, o sigui la senyoreta Bacou, m’ha promès fer el necessari per fer-me anar a treballar a casa seva, per bé que considera que la terra no és treball adequat per a mi. Diu també que pensa fer-me nomenar practicant de plantilla a l’Hospital mentre no surtin altres disposicions que permetin poder fer altres treballs.

He mirat per a treballar de barber a Besiers, però no hi ha manera de fer-me contracte, perquè sembla que hi ha obrers francesos en vaga per manca de treball.

Fa uns dies que el doctor Robert, en un rampell de bogeria i de borratxera, volia fer-me sortir cap al camp de concentració, però Mlle. Bacou va oposar-s’hi i va demanar al doctor Misermont, Chef principal de l’Hospital, de guardar-me encara un temps. Va obtenir satisfacció. Jo ja havia fet la maleta i ja em creia anar a parar al camp.

Anuncis
Published in: on 4 Mai 2009 at 05:00  Comments (2)