25 de juliol de 1939: Aniversari del meu casament

Fa set anys que sóc casat. Fa set anys que amb la Pepita ens juràvem amor i fidelitat fins a l’eternitat. Set anys! Cada any hem celebrat aquesta diada de la millor manera que hem pogut. Per a mi aquest any és d’un dolor i d’una tristesa sense límits: separat d’ella per una frontera i per uns obstacles contra els quals la meva voluntat i les meves energies no poden res, absolutament res.

 Dia trist; estic malhumorat. Penso en ella i en elles. Són tres. Tres roses que necessiten la meva cura i no puc fer res per elles. I si jo estic trist, si veig amb pena sense consol aquest dia i els dies a venir, què deu fer ella? Els infants, pobrets, són petits, però ja deuen començar a dubtar i a sofrir en veure sofrir i dubtar la seva mareta. Per a mi és trist, però… i ella?

 Ah, Pepita, si pogués veure’t, solament avui… No puc ni plorar. El vespre he anat a dormir més d’hora. Avui no he anat a la reunió que solem tenir a la sala de metges. Voldria plorar i no puc fer-ho. Els ulls oberts i el pensament a l’Hospitalet. Passen davant meu tots els records del dia del nostre casament: banquet, ball, passejada en auto, arribada al pis, al nostre piset arreglat, net, ordenat; viatge per Espanya… Quant de dolor!

 Segons la premsa local, a Espanya les coses no rutllen pas bé. Queipo de Llano i Yagüe, dos generals del «Movimiento», han estat destituïts pel traïdor Franco. Dissidències? Sembla que les autoritats no estan d’acord. Es posa el problema de la restauració monàrquica! Què en sortirà? Ja ho veurem.

 He anat al Camp d’Agde. Els permisos tornen a ésser admesos. Quina alegria poder veure i parlar amb en Tries! I, cosa curiosa, mentre parlem, es presenta al Camp, per a veure’l, la seva esposa, la Maria.

 Hem parlat molt d’Espanya. Em porta notícies fresques de la família: la Pepita està bé, les nenes també. Sofreixen per mi. Viuen junts amb els de casa. Allà baix hi ha un descontentament general. Moltes detencions. Moltes represàlies. Molt de dol!

 Els deixo sols. No tinc dret a destorbar aquesta primera entrevista d’ells dos. Considero que és sagrat i que deuen dir-se moltes coses! Me’n vaig, i em demano per què no puc veure la Pepita.

Anuncis
Published in: General on 25 Juliol 2009 at 06:55  Feu un comentari  

14 de juliol de 1939. Una gran festa

El 14 de juliol és una gran festa a França: és l’aniversari de la Revolució, de la presa de la Bastilla. És el començ d’una nova Era nacional que instituteix els drets de l’home, proclamant-lo igual en tots els seus drets cívics.

 Aquesta revolució va obrir a tot Europa una nova etapa dintre tots els estats, que no pogueren fer altra cosa que copiar allò que França havia fet en aquesta data històrica. Hi havia fins a aquesta època una il•legalitat absoluta i desproporcionada en la repartició de les càrregues públiques i una absència total de control i de llibertat.
 Els ministres reformadors de Lluís XVI, especialment Turgot, van veure els seus esforços inútils i trencaren amb la resistència aferrissada del clergat i de la noblesa. Va caldre que vingués aquesta revolució perquè la legalitat, la igualtat i la fraternitat esdevinguessin una divisa de l’Estat nou.

 Avui, doncs, al camp on som s’ha organitzat una festa magnífica. Tothom ha treballat durant dies i més dies per poder presentar a les autoritats franceses una mostra de la simpatia que el poble espanyol congregat aquí per les circumstàncies sent envers el poble francès en aquesta data que representa la nostra lluita per a conservar allò que teníem i que els francesos van guanyar el 1789. Nosaltres ho hem perdut. És a dir, que l’Espanya de Franco avui representa als ulls de la civilització un retard de 200 anys.

 Al defora de les barraques, i amb pedres de tots colors, s’han fet veritables treballs artístics d’un gust i una paciència inigualables. Aquí hom veu una bandera francesa entrellaçada amb l’espanyola; més amunt, un Vive la France; més enllà, unes xifres: 1789 i 1939. Uns porten el barret frigi, símbol de la revolució; d’altres, al barret hi porten «14 Juillet». Les avingudes del Camp estan guarnides amb herbes i flors de tots colors. En fi, és una vertadera manifestació d’amistat i simpatia això que hom ha fet i està fent.

 Hi ha hagut una gran festa folklòrica catalana: la Massa Coral i la Secció Folklòrica han desgranat una activitat excel·lent i han assolit un èxit magnífic.
 
El programa adjunt en pot donar una idea exacta. Aquest programa tot fet a mà per l’amic Castells, és ja una prova de la fe, de la paciència i del gust artístic de tots els artistes catalans amb motiu de l’aniversari d’aquesta revolució que pels Drets de l’Home féu la França del 1789.

Published in: on 14 Juliol 2009 at 06:42  Feu un comentari  

3 de juliol de 1939. La càrrega de l’exili

 Cada dia que passa és més feixuga la càrrega de l’exili que pesa damunt meu.

 No es presenta cap solució que em permeti de veure com podré sortir-me’n per a desenvolupar qualsevol treball que pugui esdevenir mitjà per a una situació estable econòmicament. Si continuo a l’Hospital, naturalment tinc assegurada una existència, però quina mena d’existència? Guany? Cap. Despesa? Relativament cap, igualment. Puc, però, continuar així? És clar que en aquestes circumstàncies cal estudiar-ho tot i veure si al meu voltant hi ha algú que pugui mostrar un esdevenidor més brillant que el meu.

 Els metges, gent de carrera, què fan aquí? Viuen. Res més que viure. Guany? Cap. Despesa? Cap. Aleshores? Estudiem els altres casos: fora de l’Hospital, què hi ha? Els homes que són al Camp. Què fan aquests? No res. Guanyen quelcom? No res. Viuen. Res més que viure. Heus ací, doncs, la resposta que m’he d’inculcar: Viure. Viure i passar el temps.
 Han transcorregut 5 mesos. Quants en falten encara per a albirar un demà més brillant? Quants en falten per a poder dir que visc honradament i èl meu compte?

 Hi ha una altra cosa que cal que m’imposi a mi mateix: que són molts milers d’homes els qui, com jo, no podran tornar a casa seva. Molts milers d’homes que no podran, quedar-se definitivament inactius i vivint a les costes d’un govern estranger. Caldrà que aquest govern doni una solució o altra a tothom.

 A mesura que la reflexió madura, em pregunto: val la pena de continuar aquí, a l’Hospital? Quins beneficis en trec de quedar-m’hi? Per què no aniré voluntàriament al Camp? De tot això, en dedueixo el següent: Aquí a l’Hospital visc bé. Tinc menjar a discreció. Treballo i la feina no és gaire simpàtica, d’acord, però tinc més o menys relacions franceses que demà potser em serviran. Tinc algun permís de sortir a passejar a Besiers. Visc, doncs, una vida relativament de llibertat. De tabac no me’n falta: me’l donen. Per a vestir-me, més o menys tinc quelcom; podré tenir-ne més si tinc barra de demanar, ja que el problema de vestir no existeix. Si vaig al Camp, no sortiré mai. Visites? Cap. Relacions? Cap. Crec que el cent per cent dels qui són al Camp voldrien canviar llur posició per la meva.

 Si és així, què cal que faci? Senzillament, imposar-me una paciència il•limitada, viure i deixar passar el temps. No puc fer res personalment. Som homes sense personalitat, subjectes a la voluntat i disciplina dels altres. Un govern que no és el nostre diu que es preocupa de nosaltres, i un dia o altre donarà solució a tots. I per això hem lluitat tant, hem passat tota classe de privacions, hem sacrificat el millor de la joventut espanyola en una lluita desigual sense parió en la història. De tot cal fer-ne un sol raonament: Hem lluitat, hem perdut, i cal reconèixer que el qui perd no guanya i cal saber perdre com saber guanyar. Hem perdut? Doncs, a perdre, i perdre vol dir molt: Iniciativa, Personalitat, Energies, Saber, Títols, Bona voluntat, Honradesa, tot queda supeditat a no res o, més ben dit, a la voluntat dels altres. De qui? D’un govern estrany? D’un país estranger. Què serà, doncs, de nosaltres? Què serà de mi? El que els altres voldran? Sí! Res més que això!

 Totes aquestes reflexions me les repeteixo cada dia. Cada nit, en ficar-me al llit, em pregunto i em responc tot això. I cada dia és igual. Ahir igual que avui. Demà igual que ahir. I aquell que, fent les mateixes reflexions que jo, vol anar més lluny, vol realitzar una aventura, ho paga car. Comencem de saber d’alguns que han volgut provar de sortir del Camp clandestinament per cercar solucions a l’exterior, i els gendarmes s’han encarregat de retornar-lo al Camp, si no ha passat a la presó francesa, plena de duresa i de privacions sense precedents…
Abril de 1939: Passejada pel Passeig de Besiers

 Em passejo per l’Allée, que en diuen ací, a Besiers. Un boulevard gran i formós, que recorda una mica la nostra Rambla…

 Fa un aire fresc, que el sol guarda que no sigui molestós. Rambla barcelonina, que lluny que em trobo de tu i, per això, que a prop et tinc del cor!

 Cafès luxosos, teatres, cinemes, cadires als dos costats laterals del passeig, arbres frondosos distribuint una ombra agradable i dolça.

 La gent d’aquí, com arreu del món, es passeja per lluir el vestit o el barret, per cercar l’amic o l’amiga, per descansar o per distreure’s.

 Avui em vénen les llàgrimes als ulls molt sovint perquè contemplar la passivitat de la gent, veure i constatar la felicitat que ells respiren contrasta massa amb les penes dels qui, com jo, purguem aquí unes faltes no comeses, però no per això menys amargues.

 En veure les mamàs i els papàs que acompanyen de la mà les criatures fruit dels seus amors, m’agafen unes ganes boges de no sé quin fenomen especial: voldria poder acaronar-les, com també voldria no veure’n cap. M’agraden i les detesto. Per què? Quin fenomen juga en mi en aquests casos tan especials. És l’enveja? És gelosia? És que voldria, per exemple, que tothom sofrís com jo? O és que, en comptes de passejar sol, voldria també tenir les meves filletes una a cada mà?

 Passen les parelles felices, l’un i l’altra agafats del braç. Els uns, sols; d’altres, acompanyats dels infants. En d’altres, el ventre de la dona mostra el fruit d’unes hores d’amor, i l’home, aquesta bèstia orgullosa, es complau a mostrar a tots els altres mortals la seva obra.

 Fruïu, fruïu força, em dic jo mateix. Vosaltres no sabeu què és perdre la felicitat encara, però això pot venir. Teniu una guerra començada i ningú no sap què coneixereu encara! Aquestes són les reflexions que em faig, i em sembla que tindria ganes de dir-ho cridant perquè m’entenguessin.

 Jo també he passat per aquestes hores felices de la vida. Jo també tinc una dona, dues filletes, i també m’he passejat orgullós amb la dona, mostrant el fruit del meu gaudi… Però ho he perdut tot! Tot! I no sé si ho podré tenir novament. I voldria anar directament a aquestes parelles i dir-los: «Una signatura damunt d’un paper d’Estat, i el teu marit, promès, pare i germà seran enviats allà baix, a una gran i desmesurada carnisseria. Podrà caure ferit, mort o presoner. Pot conèixer l’exili, els mals tractes i cops de peu al seu darrera. Pot menjar una sola sopa cada dia i encara agra. Pot passar gana. Pot passar fred i calor alhora. Pot ser que es corsequi d’enyorança. Pot ser que sofreixi terriblement…
 »I què feu per minorar totes aquestes calamitats? Esteu esperant impassiblement que tot això arribi, no feu res per aminorar les penes i calamitats dels qui sofreixen tot el us he dit. Som molts milers els espanyols que avui coneixem tot això, i què heu fet vosaltres mortals? Heu minorat les nostres misèries? Us heu recordat que hi ha camps de concentració per a espanyols? Que hi ha hospitals replens d’homes sense membres, cecs, orfes de tota calor familiar? Quants francesos han vingut als camps per provar de minorar el dolor? Quants francesos han vingut als hospitals a portar quelcom per als pacients? Quants…?

 »Podreu conèixer els terribles bombardeigs. Avui ho teniu tot; demà potser no tindreu res… Què feu, doncs, aquí fruint? Tu, velleta, i tu, vellet, que et passeges amb el teu fill gran o el teu gendre: demà potser no rebràs cartes d’ell, no sabràs si és viu o mort, no sabràs si li manca algun membre, si et crida sense poder-lo escoltar, no sabràs si demana aigua i ningú no li’n porta, si té gana i es veu obligat a cercar alguna arrel dels arbres.

 »Tu, dona jove, aquest fillet teu tan estimat potser una bomba te l’arrencarà de les mans i mai més no el trobaràs… El teu home, el teu home avui fort i gran que tant estimes, potser passarà una terrible agonia sense que ningú en pugui tenir cura, que ningú no sentirà; o un tret li arrencarà el darrer sofriment per quedar-se en un racó d’un camp ple de cadàvers inconeguts. O potser aquest home serà en un camp de concentració, no tindrà cap nom, sinó un número; barrejat entre els bons i els dolents, entre els intel•lectuals i els lladres de professió, els honrats i els criminals d’ofici, els patriotes i els traïdors de la terra.

 »I tot això pot succeir. Sols la voluntat d’uns homes que són al poder, que vosaltres ni tan sols heu escollit per als destins del poble, ells sols poden fer venir tot això.

 »Guerres, guerres maleïdes!

 »Voldria demanar-vos únicament que sigueu més humans! Pacífics ciutadans francesos, avui en aquesta passejada pel vostre passeig de Besiers m’han vingut molts records i cap de bo: deu ser l’enveja o la gelosia, no ho sé exactament. O la indiferència vostra envers el dolor general: potser és més aviat això el em fa dir el que escric.

 »Molts de vosaltres ja heu conegut una guerra, precisament una guerra que no tingués res d’humà: la gana, els polls, el fred, el fang, el cansament, les barraques, els xiulets dels obusos… Els vostres homes morien, com avui, de trets de foc, de metralla, de tot, fins plens d’excrements! Què es ventilava? Interessos i res més que això! Ideal? No.

 »I dir que comenceu una guerra nova, i dir que ningú no sap el que vindrà! Si almenys tinguéssiu  més pietat de tots els qui ho han perdut tot recentment… Segurament que avui tindria un altre sentiment que no sento en veure-us tan pacíficament tranquils, tan indiferents…»

Abril de 1939: Un sopar excel•lent

 Avui, amb el doctor Huguet, el practicant Domínguez i el sanitari Zúñiga, hem anat a fer un sopar que per a nosaltres ha constituït una festa inoblidable. Hem anat al Restaurant dels Artistes, situat en un carrer transversal del Passeig de Besiers.

I quin sopar! Hi havia plats nets i blancs, tovalles, tovallons, i fins un ram de flors damunt la taula.

   Entremesos,
   una sopa força bona,
   carn rostida,
   patates fregides,
   un ou ferrat,
   formatge,
   un dolç,
   bon vi,
   cafè i licor.

 No cal dir que per a nosaltres, després de tant de temps de no trobar una taula tan ben servida i guarnida, ha constituït un veritable esdeveniment i una revelació: la visa semblava dir-nos que tornaríem a ésser humans com abans.

 A la sortida encara ho hem celebrat anant al cinema. Ha estat una festa completa, però no ha acabat del tot tranquil·lament, ja que, com que havíem passat del temps del permís corresponent, l’hospital era tancat i barrat, i guardat pels simpàtics (!) gendarmes. Per això, hem hagut de saltar la paret. No ha passat res, però. Hem entrat amb totes les precaucions, i ales dues de la nit érem al llit.
20 d’abril de 1939: Modernisme? Fauna zoològica?
 Avui la festa que tinc de l’Hospital l’he volguda dedicar a seure tranquil•lament al passeig en una cadira de pagament, perquè em surt més barat que si vaig al cafè.

 Què faràs avui? Senzillament contemplaràs aquesta gent que es passeja per mostrar les darreres novetats que porta.
 Cal reconèixer que els dos anys i mig de retard que porto quant a veure la vida de societat em porta diverses sorpreses pel que fa a la moda de les dones. En els homes, per contra, no veig que res hagi canviat sensiblement: les americanes, les corbates, els pantalons, els barrets, els mocadors de butxaca, les sabates, etc. o han sofert cap transformació digna d’ésser anotada.

 Però les dones, fillets de Déu! Quantes innovacions que hi veig! Sobretot els capells, aquesta mena de capells que es porten avui i que us provoquen vertigen o ganes de fer-los caure d’un cop de mà. No m’explico com poden fer-los tenir damunt del caparronet, tan petita i reduïda és la forma de baix situada damunt la closca encefàlica. A més, els porten decantats vers un costat, de manera que estic segur que la dona ha de fer veritables equilibris per tal de mantenir-lo sense que acabi de caure.

 I si em dediqués a fer comparacions? Anem-hi, i apunto: aquest sembla el barret mexicà, d’ales una mica pronunciades i una punxa central sobresortint. Naturalment es tracta d’un mexicà en petit, diguem-ne més aviat mexicans per a la quitxalla per a la diada dels Reis.

 Un altre de tot rodó. Gran, amb una vora a sota tornada enlaire i una ploma que sobresurt. A què s’assembla, aquest? Senzillament a les caixes que portaven a l’esquena els qui a les festes majors de Catalunya venien neules: consistia en una circumferència al mig de la qual hi havia un eix amb una llanceta de banya que hom feia giravoltar per tal d’obtenir el premi que consistia en un nombre de neules segons el número on s’aturava la banya.

 Un altre em recorda les figures de marbre, petites figuretes tripolitanes que al cap hi porten el capell en forma de barretina o, millor, de paperina com les que hom donava per posar-hi les olives mullades.

 Un altre em dóna la sensació de ninots del Pim Pam Pum, amb els barrets de palla ovalats com els ous de gallina.

 Un altre encara: em recorda els ocells de colors que tantes vegades he vist al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Hom veu unes cares petites amb uns barrets que surten com si fossin les cues d’aquells ocells, amb unes plomes grosses, de colors i llargues. Em recorden aquells lloros agafats per les potes a la barra de ferro que hi ha al Passeig central del Parc de Barcelona.

 En aquest altre em sembla que hi veig els magistrats en un tribunal un dia d’audiència de gran envergadura. En miro un altre i em sembla veure aquelles locomotores aerodinàmiques de línies grans, tallades amb punxes especials com per tallar el vent.

D’aquest talment diríeu que és una mona de Pasqua, amb els ous al voltant, piles de crema i nata pels costats, amb diversos pisos, i al bell mig el mico característic. Tot d’una m’ha semblat veure l’aparador de ca la Montserrat i dels confiters de Barcelona Esteves Riera, Forn de Sant Jaume, el Cigne, etc.

 Finalment m’he dit: per què no faig un estudi de cada tipus de persona que porta un barret? Perquè cal dir que la persona porta el barret segons el seu gust, així com també segons el tipus físic: així, n’hi ha que, essent primes, porten barrets per fer-se més grosses, i d’altres, que són grosses, porten una altra classe de barret per fer-se més primes. Fins i tot m’atreveixo a dir que, segons el barret i la indumentària, hom pot veure-li un caràcter diferent ben significatiu. Per això serà necessari fer un altre estudi i disposar de més temps, però potser ho faré. Ja ho veurem.

Published in: on 3 Juliol 2009 at 13:24  Feu un comentari