25 d’agost de 1939. El Camp

Ahir a la tarda arribàrem tots al Camp. Carregats com ases de càrrega. Paquets i més paquets, capses grans de cartó i una maleta. Baixem dels autos i comencem a caminar. Entrem a la sorra. El caminar és difícil. Hom no pot més. Els gendarmes del Camp ordenen anar més de pressa.. Ells van amb les mans a la butxaca. Nosaltres, com animals de càrrega. No veiem res. Tot és negre. Nit estrellada però sense lluna. De tant en tant, unes ombres llargues s’aixequen com fantasmes davant nostre. Més tard passem pel costat d’aquestes ombres interminables… sentim algú que estossega. Hom diria que hi ha algú dins les ombres.

 Arribem després de tres quarts d’hora de marxa penible a la fita assenyalada. Una ombra gran. Una ombra que no és altra cosa que una barraca de fusta molt gran. Em fan entrar a dins. Ens diuen que dormim i esperem demà al matí, que serem cridats per omplir unes fitxes. Els gendarmes se’n van. A palpentes ens toquem els uns als altres. Algú encén un encenedor i ens adonem de la grandiositat de la barraca on som. Sembla que totes les ombres que vèiem pel camí no eren altra cosa que les barraques on viuen altres refugiats des del primer dia.

 Arrenglerem els paquets com podem i cadascú procura de passar la nit de la millor manera possible. «Això no és el llit de l’Hospital», em dic. Un altre contesta: «Això és el paradís! Aquí tindrem de tot! Fins i tot sorra a la sopa!» Quan semblava que anàvem a dormir, algú crida del fons de la barraca: «¡Aquí no se puede dormir! ¡Me parece que hay gato encerrado aquí!» S’encén una cerilla. En segueixen d’altres, encenedors, cerilles… Tothom diu que no es pot dormir. Jo també però em demano què passa. Tinc una picor i unes ganes de gratar com mai. Serà la brisa del mar? Serà la sorra? Serà el canvi? Què serà? El misteri surt del fons de la barraca: «¡Aquí hay un criadero de pulgas! ¡Esto es una barraca infectada!»

 Efectivament, estem negres, farcits, replens de puces; unes puces petites, però hi són a mils, a milions. Com és possible?

 Ningú no dorm. Ningú no pot dormir. Els uns canten, d’altres estan tristos. Jo en sóc un. Uns altres fan acudits. Tothom riu, de bona gana o per necessitat.  Que llarga que és una nit així. Tothom rasca. Tothom toca la guitarra. Si enfonsem la sorra per dormir-hi, llavors surt la humitat del mar. Si et quedes a la superfície del nivell de la sorra, són les puces, les bandades de puces que no et deixen dormir. Què fer? M’assec. Crec que tothom ha passat la nit així, esperant que vingués la llum del dia per veure millor què cal fer. El dia ho arreglarà tot, ja que a la nit és impossible de treballar, impossible de fer res. A més, estem sols. Cal tenir contacte amb els del Camp. Els vells del Camp ens ensenyaran què cal fer…

 Avui comença, doncs, la tercera etapa de la meva vida d’exili. Tercera etapa! Quantes en coneixeré encara?…

Impressions generals sobre el Camp de Concentració.

 Homes i més homes. Sorra i més sorra. Filferro i més filferro. Barraques, grans barraques… i soldats negres. Què fan els soldats negres? Ens guarden! Els homes, aquí, hom diria que som micos engabiats.

 La vida en el Camp? Al matí un cafè negre. Al migdia una sopa amb patates, pastanagues, algunes vegades llenties, d’altres cigrons i algun petit tall de carn. Al vespre, un sol plat. De pa, no gaire, només un cop al dia; depèn de cadascú que li arribi per a tot el dia.

 De tant en tant permeten l’entrada al Camp d’una espècie de marxant que serveix com de cantina, i que porta pa, llonganissa, capses de conserva, llet, xocolata i llaminadures en general. Naturalment, els qui tenen diners mengen més, i els qui no en tenen han d’espavilar-se com poden.

 Al camp, però, hi ha de tot. Fins i tot els «Encants», que hom ha batejat com el «barri xino». Aquí hom ven plomes estilogràfiques, moneders de pell i de plata, carteres de butxaca, pipes, cigarrets, paper de banc (cent pessetes, tres o quatre francs, segons la borsa del Camp), anells i cadenes de plata o d’or, diaris vells (que els altres han llegit i es venen a meitat de preu), sabates, pantalons, mitjons, mocadors, «pullovers», americanes, abrics, capses grans, maletes, etc. Aquí hi ha de tot, com al «Siglo» de Barcelona, només que aquí tot és vell, usat, tot és d’ocasió i a preus veritablement baixos. Tothom cerca el mitjà de fer-se amb alguns francs. El cas és disposar de moneda per a continuar vivint.

 Tenim el mar al peu mateix de les barraques. Així, de dia tothom pren un bany. N’hi ha que es queden fins al vespre asseguts a la sorra, ajaguts, entrant i sortint de l’aigua, segons la calor que fa o que es té.

 Hi ha un camp de futbol. També un gran entarimat que serveix per a fer-hi combats de boxa. Què pot faltar en un Camp on hi ha 50.000 o 60.000, o potser 70.000 homes? Entre tots hi ha veritables organitzadors, com també hi ha professors de tota classe i gent que, per passar més bé el temps, es dediquen a donar cursos gratuïts de francès, anglès, matemàtiques, història, política, etcètera.

 Dintre les barraques hi ha una organització impecable. Un responsable, o dos, per barraca tenen cura de les fitxes personals i de portar-les cada setmana a l’Estat Major del Camp, ja que aquí no hi falta tampoc l’Estat Major, el qual porta les estadístiques al «Chef» del Camp francès per a l’avituallament general de tothom, i per a la cuina o cuines del Camp. Hi ha també tres responsables, que es canvien cada setmana, per a anar a cercar el menjar a les cuines respectives i distribuir-lo a cadascú.

 Molt s’han espavilat per fer-se amb fils elèctrics i làmpares, i disposen de llum al capçal del llit, que els permet de llegir durant la nit. Això està rigorosament prohibit, però, amics, si tot allò que és prohibit l’espanyol ho hagués de respectar, esdevindria boig rematat. A l’espanyol li agrada de fer tot allò que no es pot fer, i és normal…

 Els llits? Quatre barrots que serveixen de peus, dos llistons llargs i dos de curts pel cap i els peus, una tela fortament clavada al mig i mantes al damunt, i ja tenim els llits. Qui no ho fa així dorm a terra, damunt la sorra. Hi ha, però, sempre una barraca en construcció o buida, i això fa que durant la nit hom procuri fer-se amb la fusta necessària per construir el llit. Tela? Hom la cerca i la troba, malgrat ser en un Camp de Concentració on no hi ha altra cosa que aigua i sorra i filferrades. Tot això, però, no és obstacle per a trobar tot el que fa falta per a organitzar-se i viure bé, si és que el mot «bé» hi cap. Així, doncs, com els altres, m’he espavilat per obtenir un llit.

 He dit que la nostra primera nit fou terrible per la plaga de puces. Doncs bé, els companys de les altres barraques ens han explicat la manera de fer-les marxar i de disposar d’una barraca en condicions: cal transportar aigua, molta aigua del mar i mullar el sòl; després, piconar ben fortament el pis fins a fer-ne un paviment sòlid. Això cal fer-ho de tant en tant, així com també anar a demanr als serveis de Sanitat un preparat especial a base de «zotal». Fent-ho així, les puces desapareixen i, al cap de dos o tres dies, tothom està net d’aquests animals impertinents. Cal, però, també treure cada dia la roba al sol, picar-la amb un bastó i rentar-la molt sovint.

 Naturalment, com els altres, he fet el que veia fer i el que ens han dit que féssim i, així, després de passar-hi hores senceres i amb molta cura, tinc ja un bon llit, amb molles i tot: filferro entrellaçat i no gaire tibat fa de somier excel•lent. Al meu capçal hi he fet un prestatge per als llibres, un altre per a la maleta i capses, i un penja-robes excel·lent.

 I bé, què fer? Com els altres? Instal•lar-me de barber? Cal dir que aquí hi ha salons de barberia excel•lents: amb poltrones fetes pel mateix barber, mirall, tamboret per als peus, buscant sempre la màxima comoditat perquè els qui vulguin fer-se tallar els cabells o afaitar-se puguin cercar i quedar-se allí on hom dóna, pel mateix preu, les màximes comoditats. Això de fer de barber trobo que no fa per mi, i em limito únicament a exercir amb els qui poden donar-me una compensació material d’una altra natura: ració doble, llibres, paper d’escriure, tabac, segells, etc. Fent-ho així trobo que sóc, fins i tot, massa sol•licitat. El meu treball els agrada més? No ho sé exactament, però és així. No demano cap preu i tinc de tot. a més, no vull ésser barber sinó solament per caprici. Avorreixo fer de barber i no vull fer-ne (i tant com m’ha servit i tant com m’haurà de servir encara aquest ofici odiós de treure els pèls als altres!).
 
Tinc un amic que és barber, anomenat Josep Almirall. És de Ripollet i té ja uns 58 anys. Ell sí que fa de barber i crec que seria fer-li mal voler fer competència a l’«avi», que li dic jo. Ell m’estima i li agrada que no vulgui fer de barber, si no és per caprici, ja que diu que, si jo volgués treballar, li prendria tota la clientela, i aleshores ell buscaria una altra barraca per treballar. Sempre el consolo dient-li que mai no el deixaré i que, si serveixo a algú, serà per caprici i prou. Mengem junts, dormim de costat. Estimo aquest home perquè sempre penso que si el pare es trobés com ell, com estimaria trobar algú jove, que podria ésser fill seu, que l’ajudés… Quasi cada dia anem a la «cantina» a comprar tomàquets, fruita i vi i ens fem uns plat junts que Déu n’hi do… Mengem a la catalana, a la valenciana. Ell ho prepara tot i amb un gust excepcional, «pobre avi».

Advertisements
Published in: on 25 Agost 2009 at 07:00  Feu un comentari  

The URI to TrackBack this entry is: https://dietarideramonmoral.wordpress.com/2009/08/25/25-d%e2%80%99agost-de-1939-el-camp/trackback/

RSS feed for comments on this post.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: