31 d’agost de 1931. Enyorança, mal terrible

Sant Ramon Quina diada enguany! Quin Sant Ramon més trist! Tinc febre. M’han sortit uns grans sota l’aixella que em fan sofrir molt. Es comprèn que el canvi d’aigua i d’aire no em prova. Prenc molts banys de sol i d’aigua salada. Estic torrat com un negre, com un negre blanc, naturalment. Recordo coses i coses. El pensament corre cap a casa, cap als meus. Si ells em veiessin sofrint com sofreixo, estirat sempre a la sorra, entre filferrades… Crec que tu, Pepita, sempre em deus recordar, però no puc ni escriure’t a tu, ni a les petites, ni als vellets de casa el que penso. Ah, estimats tots, tants sacrificis, tantes sofrences per arribar aquí!

S’ha celebrat un matx de boxa
A la nit hem tingut una excel·lent vetllada de boxa, organitzada pels del Camp. Hi ha hagut set combats. Quin tip de riure! I quines bufetades! Les autoritats franceses hi eren i sembla que els ha agradat tant que han demanat que es procuri de fer-se’n d’altres, que ells miraran de donar totes les facilitats. De dia, hi ha futbol. S’han organitzat partits de campionat, i quines batusses! Sembla que hom estigui presenciant els cèlebres partits Barcelona-Espanyol! Tant de boxa com de futbol, hi ha excel·lents organitzadors, i gràcies a ells, cada dia hi ha futbol i cada setmana, boxa.

Altres distraccions
Cada nit, en algunes barraques hi ha conferències, així com festivals de cant i de poesia.

Política
Tothom parla i parla massa. Les badomeries són a l’ordre del dia. Cada matí hi ha algú que en porta alguna de nova: «Franco ha dimitit… Franco ha estat objecte d’un atemptat… Franco demana la col·laboració dels republicans… Representants sindicalistes són a Espanya en contacte amb el govern de Franco… D’ací a poc tornarem triomfants a Espanya… La Guàrdia Civil ha vingut al Camp… En tal ha estat cridat i sembla que és per fer-lo anar a Espanya per força… Tots els Comissaris seran reclamats per jutjar-los…» En fi, cada dia una cosa diferent. I precisament això és el que ens fa viure! Què seria de tota aquesta munió d’homes si no tinguessin cada dia un tema diferent per ocupar-se? Cada mentida, cada suposició dóna peu a plantejar comentaris i discussions que omplen tot el dia. Però, mentrestant, les coses internacionals no rutllen…

Agost de 1939: Sóc el número 15.221
He perdut la personalitat. Aquí no sóc altra cosa que un número. Sóc el número 15.221, ni més ni menys. Aquest número és el meu nom. Per ell seré classificat. Per ell seré posat en una barraca. Quan hom em cercarà, no preguntarà pas pel meu nom, sió pel 15.221 i prou. Quan voldré anar a les oficines del Camp, hauré de portar aquesta targeta minúscula que em servirà com a cèdula personal. És un a targeta de cartolina fina, blanca, i el número és marcat amb caràcters grossos i negres. Tots en tenim una. Hom ens l’han donada en entrar al Camp, després d’enregistrar-nos els noms. No ens han pres la documentació personal, i això ens dóna la satisfacció de mirar de tant en tant els nostres papers particulars per recordar-nos que som homes, i que tenim uns noms, més o menys pomposos, però noms tanmateix. Els papers ens recordaran que tenim una família i que portem els noms d’ells, i que cal guardar-los. Hem de fer els possibles per oblidar aquesta targeta maleïda, però no aquí, perquè no sabem les conseqüències que ens podrien venir a damunt si ho oblidéssim. Tots, però, ens ho hem pres com una broma més del destí. Ara som, doncs, uns homes numerats i fins que sortim del Camp no perdrem aquesta qualitat. Fins quan, doncs?

Fa un any just
Aquests dies fa un any que no he vist la família. Ha passat tot un any des de l’últim adéu. Vaig anar-hi aprofitant un permís especial que havia obtingut dels superiors amb mil combinacions. Aleshores portava quatre mesos de front, quatre mesos de penes i sofrences sense límits; nits sense dormi, caminades interminables, mullenes. Em vaig presentar a casa prenent totes les precaucions de telefonar des de Barcelona a la meva germana Llúcia a fi que previngués els de casa que hi arribaria d’un moment a l’altre, que avisés sobretot la Pepita, a la qual, trobant-se en estat, no voli donar-li una sorpresa sobtada. Encara em sembla que sento la veu de la Llúcia per telèfon: «Ramon, tu!» Recordo, doncs, l’activitat d’aquells dies a casa, a casa dels meus pares, a casa de la Llúcia, a l’Ajuntament, a la Col·lectivitat d’Alfalsaires de la qual era Interventor Oficial de la Generalitat, a la casa Underwood, a les Conselleries de Cultura, de Propaganda, de Sanitat, sense parar mai. No era mai a casa, tot eren anades i vingudes. Rebia infinitat de visites que em demanaven consells, qui per a l’amic, qui per al fill, qui per a l’home o el pare… Tot això feia que els de casa, a qui havia anat a veure. fossin els menys escoltats, ells que volien que els contés coses i més coses. Tothom volia el meu consell (pobre de mi!). I els dies passaven de pressa. Tenia un permís només de dos dies i ja en feia quatre que érem a Barcelona amb els companys que agafàrem l’auto de la Brigada per anar i venir. Sortosament una pana al motor del cotxe ens permetia de no precipitar-nos gaire. Així, ho aprofitava per tal d’arranjar molts assumptes oficials i particulars. Estava segur que no trigaria a tornar definitivament. La guerra marxava –deia jo–molt bé per a nosaltres. La veritat era tota una altra i el meu neguit era tot un altre, també; però no podia donar males impressions als vellets perquè s’haurien entristit molt, ni a la dona perquè el seu estat no ho permetia. Cal dir, però, que, encara que ho veia malament, no veia la desfeta total, ni la derrota, ni l’exili. Això no! I, en canvi, fa un any just. El primer any a comptar. N’hi haurà d’altres?

Enyorança
Fa diversos mesos que som aquí. Podrint-nos al Camp sense altra visió que la sorra, les filferrades i el mar. Oposàrem a l’invasor els pits per manca de municions. El millor de la nostra joventut hi deixà la vida. El Feix s’ha instal·lat a casa nostra i fan estralls. Aquí els homes voldrien ésser útils. I la França democràtica, aquest país que un dia féu tremolar el món sencer amb els famosos Drets de l’Home, resta callada i pacífica envers el nostre problema. Els homes aquí no poden ni deuen quedar-se! Hem passat dies de pluja, de vent, de neu; hem suportat totes les inclemències. Recordo homes que han estat difícilment transportats a l’Hospital d’Arles per a ésser guarits i no arribaven en vida al lloc de socors. Els homes cauen morts per manca d’atenció. Què passarà? Una massa tan enorme no pot deixar-se així, abandonada de tot i de tothom! I sempre amb el mateix delit de tenir carta de casa, de saber què passa allà baix, quins canvis poden operar-se, quines solucions, aquí i allà, poden donar a un problema que esdevé espinós i sense sortida digna si no s’hi posa la voluntat màxima. I els nostres Caps què fan? Ningú no en sap res. Els uns són a Hotels de primera, d’altres se’n van cap a Mèxic. Nosaltres, aquí, podrint-nos… Enyorança, terrible mal… Catalunya, Catalunya estimada, mai no has estat tan estimada com ara! Lluny de tu, lluny de la nostra terra, lluny dels nostres costums! Enyorança, mal terrible, que s’emporta els homes al cementiri…

Anuncis
Published in: on 31 Agost 2009 at 07:00  Feu un comentari  

The URI to TrackBack this entry is: https://dietarideramonmoral.wordpress.com/2009/08/31/31-d%e2%80%99agost-de-1931-la-vida-al-camp/trackback/

RSS feed for comments on this post.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: