2 de setembre de 1939. El Comissariat de Policia

Les coses internacionals no rutllen… Els diaris d’avui porten a grans titulars la mobilització general a França i a Anglaterra. L’Alemanya hitleriana ha entrat a Polònia. La guerra, aquest estrall de la humanitat, és, doncs, una cosa inevitable.

 Guerra, guerra… Fa alguns dies que no es parla d’altra cosa a causa de la posició d’Alemanya. Què por portar un conflicte general? Una guerra contra una nació tan poderosament forta, què pot donar? És inútil fer pronòstics, ja que en una guerra cal tenir en compte tots els valors d’un costat i de l’altre per a permetre’s de fer-ne deduccions més o menys precises però sempre hipotètiques.

 França i Anglaterra juntes. Alemanya, i segurament Itàlia, i qui sap si l’Espanya del traïdor Franco, també juntes. Enigmes: Estats Units, Rússia i Japó.

 I nosaltres? Ah, nosaltres, els miserables refugiats, aquí ajaguts a la sorra, veient passar els dies i sense esperança. Què serà de nosaltres en cas de conflicte internacional? Tindran necessitat de nosaltres com a carn de canó? Ens utilitzaran com a mà d’obra, necessària a la indústria francesa?

 Segons les notícies dels diaris, Belfort és declarada en estat de setge, ja que és un pas militar de primer ordre. Així, doncs, la possibilitat de sortir cap al treball de pagès a Belfort per l’intermediari de l’amic Montesinos queda ja anul•lada definitivament.

 Fa dies que no rebo notícies de casa.

 Aquesta sorra, la inactivitat, les badomeries diàries i les notícies reals, els filferros, les barraques, l’aigua del mar… tot em cansa terriblement. Estic avorrit i no sé què serà de mi si no prenc una determinació radical. No he nascut per deixar passar el temps sense fer res.

 S’imposa de fer quelcom. Què? Ja ho veurem, però vull ser útil en alguna cosa. Voluntari? No ho sé, però segurament que demà decidiré quelcom respecte a la inestabilitat actual.

 M’he presentat al Cap de l’Estat Major Espanyol al del Camp. He parlat amb un Coronel. Li he dit clarament que feia quinze dies que era al Camp i que la sorra, el sol i l’aigua m’estaven fent mal a l’esperit; que volia fer quelcom i que desitjaria treballar, ésser útil en alguna cosa, tenir un deure a complir. Vam parlar llargament del que sabia fer, del que havia fet sempre i del que podria fer aquí. Va prendre’m el nom i em prometé que s’ocuparia del meu cas.
 L’endemà vaig rebre una nota quan encara estava ajagut al llit, que em deia que em presentés urgentment a l’Estat Major del Camp.

 Al cap de deu minuts, sense esmorzar, ja era a l’Oficina.

 Estic, doncs, empleat a l’oficina del Camp. El meu treball és estendre i fer signar els papers demanant d’entrar voluntari a l’exèrcit francès pel temps que duri la guerra.

 S’ha disposat que tots els refugiats que vulguin entrar com a soldats a l’exèrcit francès poden fer una instància dirigida al Cap del Camp, un Comandant francès. Jo, doncs, faig les instàncies d’aquests voluntaris, que les signen. Porto el control de les demandes, les quals enviem a la Prefectura francesa.

 El meu treball no és difícil. Tampoc no en tinc gaire. Ajudo els altres empleats en altres tasques d’estadístiques i arxiu, correspondència, etc.

 El Comissariat general de policia del Camp ha presentat una demanda al Cap espanyol, demanant-li quatre homes que sàpiguen francès i escriure a màquina per ser destinats al Comissariat.

 Demano de ser presentat com a aspirant. Sortim cap a l’oficina del Comissariat no quatre, sinó vint-i-cinc, per tal de fer un examen per veure les possibilitats de cadascú.

 Després de les proves requerides, he estat escollit i sóc, doncs, un dels quatre que anirà a l’oficina del Camp a les ordres del Comissari de policia.

El Comissariat de policia

 El treball a l’oficina del Comissariat de policia del Camp és molt diferent. Tinc cura del fitxer general del Camp. Faig les filiacions de tots els qui entren. Cada n’entren molts. Alguns són procedents d’altres Camps; d’altres són producte de batudes fetes per les ciutats com Perpinyà, etc. Altres són espanyols que tenien, o s’ho pensaven, llur situació regularitzada per les autoritats, però que per ordres o contraordres han estat enviats al Camp.

 Veig que aquí és el lloc on em trobaré més bé, ja que, en primer lloc, tindré un treball distret. Segonament, estic voltat de tots els empleats afectats al Camp, com són els del Tren (intendència), buròcrates en general, i especialistes, com fusters, manyans, mecànics, pintors, censura militar (feta per elements periodistes, en general). Tenim una cuina especial. Dormim en barraques on la comoditat és molt més gran i la llibertat molt més extensa. I, per damunt de tot, som fora del Camp general.

 El Comissariat és la primera barraca que hom troba en entrar al Camp. Segueixen altres barraques, que són: oficines militars, dipòsit d’intendència, barraques dormitori, tallers de fusters, censura, etc. Acabat això, comença el veritable Camp dels Refugiats.
 
Al nostre davant i a l’esquerra, hi ha el Camp di de les Dones, que podria anomenar-se més aviat de les Famílies, ja que aquí hi ha les dones casades, amb llurs homes (no tots), els infants, les vídues, etc. N’hi ha alguns que han fet el viu i s’han fet passar per casats, de comú acord amb alguna noia, i viuen junts aquí…

 Al Comissariat, doncs, tenim una barraca gran, dividida en diverses dependències, segons el treball de cada empleat. Tenim una ràdio amb la qual a la nit, quan tothom ja està descansant, podem sentir música i les informacions.
 Tinc a disposició tres màquines d’escriure, cosa que naturalment aprofito per fer la correspondència i les anotacions d’aquest meu llibre.

 He tingut, doncs, una sort extraordinària de poder venir aquí com a empleat, ja que així podré passar molt més bé la vida solitària de l’exili.

 Entre tots nosaltres hi ha una companyonia molt g ran. Fem propines i ens les repartim entre tots. Disposem d’extraordinaris, com tabac i roba nova, cosa que també ens repartim com a bons germans. Mai no hi ha cap disputa entre nosaltres.

 Veig una manera de fer alguns diners: fent de barber. afaito i tallo els cabells dels agents de policia, del Comissari i dels companys del Comissariat. Limitant-me solament a l’ambient que m’envolta, cada dia tinc algun servei a fer, i el que em donen, qui cinc francs, qui deu, em permet ràpidament de fer-me amb una suma no molt important, però que em permet anar tirant.

 El Comissari és un home petit i carregat de punyetes, nerviós i molt primmirat, reganyós amb tothom. Crida sempre a tothom. A mi, però, m’estima i em té força consideració. Li sóc simpàtic, i sovint em dóna reservadament algun article de la premsa espanyola per traduir-l’hi al francès. Ens estem moltes hores tancats al seu despatx particular, on ens passem els papers i li faig les traduccions que li interessen.

 Tothom em diu que he tingut una sort extraordinària en fer amistat amb aquest ursí. Sovint, els diumenges em deixa anar amb ell a Perpinyà amb cotxe. Un cop allí em deixa sol, amb un permís signat per ell, i amb la sola obligació d’anar-lo a buscar l’endemà al matí a les 7 a casa seva.

 És aquí al Comissariat on veig de prop les misèries del Camp: famílies dividides, morts (m’encarrego del registre dels morts del Camp). Porto també el control de tots els qui han estat passats a l’Hospital general de Perpinyà. Vaig sovint al Camp de les Dones a fer-hi informacions especials per al Comissariat. Aquests informes fan quasi sempre referència a cartes rebudes dels homes d’algunes de les dones, els quals són a altres Camps: Argelers, Vernet, Barcarès, Agde, Ales, etc. També sobre els fills que, per l’edat, mereixen un tractament especial en l’alimentació, etcètera.

Algunes escenes del Camp General

 Quanta gent! Sembla impossible, veritablement impossible que tanta gent sigui aquí concentrada, sense cap il•lusió, només esperant sempre… esperant què?

 És impossible que, tot passejant, puguis copsar qui és intel•ligent, qui és bo, qui és dolent, qui és illetrat, qui és de carrera, etc. L’intel•lectual, l’obrer, l’artista, el rendista, el buròcrata, tots barrejats i confosos. Sols parlant amb ells personalment pots adonar-te amb qui parles, i encara no sempre…

 La immensa majoria van vestits amb pantalons curts, camises de diversos colors, quasi tots amb camises franceses, llargues com del Carnestoltes català. D’altres, el cos nu. Uns, descalços; els altres, amb espardenyes de colors. Sempre passejant o ajaguts a la sorra, cercant els uns el sol, altres l’ombra. Uns llegeixen el diari; altres, novel•les que ja són descolorides del sol i gastades dels dits, ja que tot el que sigui literatura, bona o dolenta, passa de mà en mà per matar el temps…

 Hi ha alguns casos, però, que són dignes d’ésser escrits. Vegem-ne alguns:

 Un bon dia, precisament l’endemà que ens havien donat uns pantalons curts –pantalons anglesos de campanya–, un company va sortir de bon matí  al gran passeig del Camp amb un cèrcol i un petit pal a la mà, i començà de fer córrer el cèrcol com si fos talment un infant jugant a rutlla com als passeigs aristocràtics…

 Un altre dia un humorista va fer-se amb una pala i començ`pa a fer un gran pou. Tothom li preguntava què feia. Ell no contestava mai. Es van amuntegar alguns centenars de companys impacients per veure què volia fer. Quan el pou fou acabat, va agafar una sabata i la lligà a la punta d’un pal llarg amb un fil. Va agafar un tamboret fet de fusta i es disposà a pescar tot seriosament, tal com fa un pescador. Portava un barret de palla, ulleres fumades per al sol i calçons curts. Tothom el contemplava i reien… Ell, però, continuava tot sol, provant sempre si picaven…

 Un altre, encara: Un company havia perdut el que se’n diu la xaveta. Aquesta sorra i aquest sol n’han fet molts d’estralls… Va agafar les seves dues maletes i, mudat de cap a peus, s’acomiadà de tots els companys de barraca, dient-los: «Me’n vaig a Mèxic». I començà de caminar cap al mar. Quan va ser al peu de l’aigua, sense deturar-se ni tombar-se gens, va continuar. Tothom cridava: «On vas?», i ell repetia cada vegada: «A Mèxic! A Mèxic!» Quan l’aigua ja li arribava al coll, altres companys decidiren d’anar-lo a treure. S’hauria ofegat irremeiablement! Estava atacat de bogeria. Al cap de tres dies d’observació especial, van haver-lo de treure del Camp, vers un manicomi…

Anuncis
Published in: on 2 Setembre 2009 at 06:55  Feu un comentari