24 de desembre. Nadal feliç

Som el 24 de desembre. Nadal! No creia pas que el passaria ací, aquest Nadal. Sóc encara al Camp de concentració. Em pensava que després de totes les gestions fetes per sortir-ne, avui podria celebrar el Nadal en ambient de llibertat.

Amb tot, estic content i sóc feliç. Per què? El correu ha portat un paquet per a mi. Un paquet? Qui es recorda de mi? Una amistat, una bona amistat de Besiers m’ha enviat el que aquí es diuen “Colis de Noël”. Quan l’he obert, he quedat sorprès de la senzillesa i la riquesa del present. De seguida m’ha vingut al cap un pensament: “Ah, si pogués enviar-ho a cada per la dona, per a les filletes!”. Això ho he dit amb llàgrimes als ulls, emocionat.

Al comissariat hi ha un senyor de Perpinyà que havia vingut a veure un cunyat, un policia. M’ha sentit, ha vist amb quina emoció deia això, i m’ha dit:

– Tinc ocasió d’anar a Barcelona demà mateix. Si voleu, el faré arribar a casa vostra, i els vostres fills podran tenir-lo i celebrar el Nadal del seu pare.

-Si ho vull? I molt reconegut, estimat senyor!

He desfet el paquet per fer-lo novament. Hi he posat dues o tres coses més que tenia per a mi. He posat l’adreça de casa, i ell s’ha quedat amb el preciós paquet. “Podeu comptar que demà passat ells tindran la joia que vós heu experimentat avui”.

Li he estret les mans i, plorant de joia, li he dit que dintre el meu recolliment aquest Nadal seria per a mi un gran Nadal!

I ha estat així mateix. Aquest Nadal del 1939, apartat dels meus com l’anterior, si no puc celebrar-ho amb l’agradable companyia dels meus, almenys sé que allò que m’era destinant per a celebrar-lo lluny d’ells servirà perquè ells el celebrin prop meu amb coses meves. Unes llàgrimes d’amor i de satisfacció han coronat aquest Nadal del 39.

Dintre del paquet hi he posat uns mots: “A tu, estimada Pepita., i a vosaltres dues, filletes meves! Bones festes. Carinyosament, RAY”

I per això, tan sols per això, em sento content i feliç aquest Nadal del 39.

Són ja dos nadals que no sóc present a casa.

Serà possible que el destí vulgui privar-me de la festa que el Nadal presenta per a nosaltres?

Aquella joia dels pessebres. La fira de figures del pessebre als carrers de l’Hospital.

La fira de pollastres a la rambla.

Els càntirs a prop del pessebre.

Els torrons, les neules, les ampolles de xampany, licor, cafè.

L’escudella catalana, la pasta grossa, les llunes de brou casolà.

Per Nadal, cada ovella al seu corral…

Per Sant Esteve, cada ovella a casa seva….

Nadal, festa de família, festa de pau.

Almenys que sigui el darrer Nadal de separació-

Llibertat? Sortir? Llibertat?

Quan hom passa deu mesos entre titubeigs, incerteses, tots els camins tancats, crec sincerament que l’organisme es malmet i està predisposat a qualsevol malaltia nerviosa de greus conseqüències. Hi ha una sola fita, un sol objectiu a assolir, una sola finalitat: La llibertat, sortir d’aquí, trobar-se al carrer, en ple carrer d’una vila, i poder passar desapercebut de tothom. Poder caminar si ho vols fer. Asseure’s a un banc si en tens ganes. Llegir si et ve de gust. Escriure en una taula de cafè. Poder prendre una beguda si la butxaca no s’hi oposa. Dormir si tens son, Caminar, caminar sempre si en tens ganes…. Llibertat, Llibertat i res més que Llibertat…

L’encarregat de la casa de Sté. d’Enterprises ens ha pres els noms. Ens demana de què treballàvem a Espanya. Ens diu: “Penseu-ho bé.; el treball que aneu fent ara serà dur, molt dur. Cobrareu, tindreu llibertat, però el treball no és per a senyors…” I uns darrera els altres, els noms cauen, les afiliacions s’amunteguen. L’un és metge. L’altre , advocat; l’altre, estudiant d’arquitecte; un pintor, un secretari de l’Ajuntament, un pintor artístic. Tots ens apuntem, tots diem mentides més grosses que una casa de pagès. Tots coneixem el treball d’un manobre, i aquí el vestit es confon a tots: tots portem piltrafes en comptes de vestit; tots anem amb espardenyes o amb els peus nus. Això fa que ningú pugui dir si som homes de carrera o si de debò som homes de taller i de pedrera. Tots som homes dignes, tots som homes plens d’una voluntat i d’una fermesa de caràcter grans per a sortir d’on som, i tots volem ésser i respirar l’aire de la llibertat.

Aquest treball ens permetrà de poder fer venir els nostres? Podrem construir una llar, encara que sigui la més humil del món? Això sol ja val la pena, i aquests deu mesos de sofrences hauran estat la purga per a fer-nos canviar el rumb de la vida.

Però tinc una por enorme: la meva salut. Podré resistir? La dolència als ronyons em permetrà fer un treball dur? Ho podré resistir? Perquè això de peó… Peó” Però, què diantre! Tinc una possibilitat i no vull deixar-la passar: Sortir d’aquí, anar lluny però amb aire lliure. Apartar-me dels gendarmes, dels agents de policia, no sentir els xiulets maleïts ni els “allez-allez” continus d’aquests homes màquines.

Em turmento a mi mateix, i crec que tanmateix és innecessari. Perquè, si em quedo, seran les companyies de treballadors Camp de concentració potser definitiu, gendarmes a perpetuïtat. Bé, hauré de treballar, i a es Cies. què podré fer-hi? Llogar-me al despatx i controlar els qui treballen o no? Això és l’últim que faria: haver de controlar els companys d’infortuni! No, prefereixo, he de preferir mil vegades, confondre’m amb ells, treballant, suant amb ells, i esdevenir lliure, lliure completament.

El que són les coses: ahir vaig perdre la possibilitat de sortir de pagès. Un home vell venia al Camp a buscar un refugiat- No importava qui fos. Volia trobar un home apte i que volgués fer el treball de pagès a casa seva. Bona taula, bon tracte, viure en família, treballar però no com un salvatge o un esclau. Treballar honradament, em deia. Li vaig explicar el meu cas: no sóc pagès però, això no obstant, em plauria. M’ensenyareu i faré el fet. Considereu-,e de la família i donaré el rendiment necessari.

Un altre pagès que hi havia allí parlà amb ell, canviaren impressions in a la fi es decidí a demanar a un altre company pagès d’ofici, i que l’altre ja coneixia. Aquest bon home m’explicà el que passava. Em va prometre que trobaria una altra casa de pagès, que faria venir el pagès directament a buscar-me. En fi, vaig perdre la oportunitat de sortir de pagès. Serà en bé? Serà en mal? Paciència.

Davant els fracassos, davant el temps que passa i que romanc al Camp, avui no vull esperar més, i amb una gran fermesa decideixo que vull sortir, vull ésser lliure malgrat les amenaces que el treball serà dur i penós. Sortir. Llibertat: això és el que compta, i res més.

Vull sortir, doncs. L’any 39 s’està acabant. Voldria poder celebrar el Nadal amb aires de llibertat i començar el 40 amb unes eines a la mà que permetin venir la Pepita i les dues filletes. Viure com treballadors, com tants milers, però viure junts; modestament, però horadament. Estic segur que me’n sortiré. Encara que els treballs siguin durs, el sabré encaixar i resistir perquè necessito obrir-me nous horitzonts per a més tard. Llibertat. Llibertat.

La ploma sobre el paper escriu noms i lletres per a compaginar ja un telegrama dirigit a la dona. Què li diré? Senzillament: “Pepita: Je suis sorti pour travailler. Ramon”.

Published in: on 24 Desembre 2009 at 20:40  Feu un comentari  

22 de desembre de 1939. Han passat uns camions

          Són les  8 del vespre. És fosc. Quan alguns companys empleats al despatx del Comissariat ens disposàvem, com de costum, a anar a passar una estona prop de l’aparell de ràdio o a escriure a màquina, uns sorolls i unes clarors fortes que vénen del fons del Camp ens han fet girar la vista vers l’infinit. Del fons del Camp general unes clarors dobles, com els ulls d’un gat enorme dins la foscor de la nit, avançaren cap a nosaltres d’una forma amenaçadora. Què serà?

          Les clarors ara són múltiples. Uns rera altres, aquests ulls lluents i fulgurants dels gats salvatges avancen en una fila interminable. S’apropa també un soroll mecànic. Ens quedem a redós d’un revolt de la carretera, quiets, i esperem que aquesta caravana sinistra de la nit passi pel nostre davant. Volia comptar-los però ha estat inútil: la claror potent dels uns enlluernava els altres, i no es podia comptar.

         Són soldats? No. Són refugiats que s’han inscrit aquests darrers dies per sortir a fer fortificacions per a la guerra francesa. Tots van vestits amb grans capots verds i amb la gorra de dues puntes: l’única vestimenta que els han donat abans de pujar als camions per unificar-los. Però, quants n’hi ha? Potser quaranta o cinquanta camions.

         Se senten unes veus catalanes. D’un dels camions ens han vist i criden fort: “Salut, companys!”

        On van? Ells no ho saben. S’han inscrit com a voluntaris. Van a fer treballs de fortificació i de defensa nacional. Són els qui ja en tenen prou de deu mesos de sorra, barraques i de filferrades. Van cap al desconegut. Potser a conèixer horrors, bombardeigs, perills múltiples. Però saben que surten, que seran considerats com a homes útils, i això ja és molt per a ells. Durant deu mesos han conegut els Camps de Barcarès, Argelers i Sant Cebrià. Veuen que molts, gràcies a l’amistat o ales relacions, surten cap a l’agricultura, als tallers mecànics, al forn de pa, al taller de fusta, a les “poudreries” de Tolosa, rellevant braços francesos mobilitzats. Ells es quedaven aquí, sense relacions, sense costats protectors i, desitjant d’acabar com més aviat millor amb la inèrcia del Camp, s’han decidit a signar uns compromisos amb l’exèrcit francès.

         Homes que han lluitat durant dos anys i mig a sòl de la nostra pàtria per foragitar-ne els invasors feixistes, i avui es decideixen a continuar la lluita, suspesa durant deu mesos ajaguts damunt les sorres cremants de les platges franceses, per tal de plantar cara al feixisme que vol envair França.

          Faran trinxeres, faran mortificacions, faran tot el que hom consideri necessari per fer front a perills molt grans. Volen acabar amb el Feix internacional. Saben que és la continuació de la guerra començada a casa nostra i volen foragitar el Feix del mapa mundial. Braus ciutadans!

        Anònim heroi que surts. Heroi de sempre. Que deixes la família, els amors, allà baix, a l’Espanya podrida per la invasió: avui marxes amb el cap alt, sabent que encara ets útil per fer mal al Feix, enemic de la civilització.

        Han passat un parell d’hores. Sóc al Comissariat escrivint aquestes pàgines i els sorolls mecànics es tornen a sentir. Surto al defora i els grans fars il·luminen tota la carretera. Aquesta vegada però, és en sentit oposat. Les feres mecàniques, d’ulls brillants com els dels gats en la fosca nit, tornen de llur missió i van cap al Parc a reposar. Els conductors aniran a dormir; els cotxes esperaran el treball de demà.

         Han deixat els soldats voluntaris que han passat fa dues hores en una estació a Perpinyà. Aquesta nit dormiran dalt de vagons, esperant l’hora de sortir. Esperant la claror de demà, que els mostrarà paisatges nous, i tornaran a veure arbres i boscos, camps, viles, gent, rius, el mar i el cel diferents. Tot el que fa deu mesos que no han vist ho veuran ara recorrent el trajecte del tren. Van cap a la França Nord, lloc completament oposat a on són ara.

          Estic segur que així el nou dia comenci, els ànims començaran a exterioritzar-se i els cants, les rialles, els acudits, brollaran dels llavis en saber-se més lliures que ahir. Pertot arreu on passaran faran sentir llurs veus, les exclamacions i els visques. En el fons seran manifestacions de joia per la llibertat retrobada, llibertat dintre dels deures de la ciutadania, però llibertat tanmateix!

         Any 1939 que te’n vas per sempre: Emporta’t almenys les sofrences dels qui tant han posat en joc per la Democràcia.

        Any 1940, que aviat començaràs: sigues per tota la humanitat l’any de la concòrdia, de la unió i de la pau per a tots..

        Ha corregut la veu per tot el camp: A la barraca número 4 hi ha un festival. Tothom es belluga, tothom ens demana quins són els elements d’aquest festival.

       A les 8 del vespre em disposo a anar a la barraca on celebren la festa. A fora fa un fred que pela. Cuita-corrents, doncs, vaig cap el lloc assenyalat. Entro i el festival ja ha començat. Un tenor està cantant la romança de la sarsuela “LA del soto del Parral”. Seguidament un company recita poesies de caràcter humorístic. Tothom aplaudeix, ja que té gràcia en dir-les i mèrit en fer-les. Crítica política, crítica de caps polítics, etc.

         Hi ha una gran gernació. Tothom està assegut per terra o damunt dels llits, ajaguts, etc. Al mig de la barraca hi ha instal·lat una espècie de tarima on els artistes pugen i executen el seu paper. Tothom està content i la festa promet de ser molt divertida.

         Aquesta barraca deu ser habitada per veritables artistes, ja que en tot s’hi veu un ordre i una distribució d’un gust especial. Els llits uniformats; els prestatges, molt ben fets; armaris, alguns miralls, la roba ben posada, les maletes posades en ordre impecable. Tothom confia que després de la festa no hi faltarà res perquè, si algú es proposés d’emportar-se quelcom, ho pagaria car. Aquí, al Camp, els lladres sempre han estat tractats com es mereixen.

          Un company canta ara “El cantar de Arriero”. Excel·lent tenor que ens fa recordar aquesta sarsuela vista al Paral·lel de Barcelona. Un altre recita un passatge de “Terra Baixa” de Guimerà que ens fa venir llàgrimes als ulls. Un altre company canta un tango popular; demana que tothom l’ajudi en les estrofes més conegudes, la qual cosa fa un gran efecte: tothom canta, tothom viu unes hores de gaudi i d’oblit de les nostres misèries, alhora que ens fa recordar aquells moments de felicitat asseguts en alguna butaca d’algun teatre barceloní.

           El festival s’ha acabat cap a les 12 de la nit. Amb pau i tranquil·litat i amb un ordre perfecte tothom ha sortit de la barraca, llevat dels qui tenen el llit. Els qui viuen a barraques veïnes ja proposen fer un altre festival a llur barraca. I és així com , avui la número 4, demà l’11, demà passat la 15, la 3, la 2…, tothom s’espavila per tal que els festivals no quedin interromputs i per tal que les hores d’exili dintre de les barraques de fusta, la sorra i el va i ve de les ones de la mar siguin com menys doloroses possible, apartats de les nostres llars.

            En entrar a la barraca he fet una recapitulació de tot el que he vist i sentit, i em pregunto si a casa la Pepita i les nenes avui han passat un dia feliç com l’he passat jo. Jo he sopat i menjat calent. I elles? Què deu ser d’elles?

Published in: on 22 Desembre 2009 at 13:19  Feu un comentari  

21 de desembre de 1939. Per fi les veurà…

            La ràdio del camp anuncia una llista de noms per tal que es presentin al despatx del Comissariat del Camp. Es tracta d’una llista de treballadors per anar a les mines de carbó de Rochebelle. Són trenta.

            Com sempre, hi ha els qui procuren ésser inclosos a darrera hora en comptes dels qui són anotats però no podran sortir per malalts, per haver sortit ja o perquè refusen a l’últim moment.

          Avui hi ha hagut el cas del company Josep Coll Ferrando, que vivia a la barraca 15 del carrer M. En sentir per l’altaveu del Camp que era per anar a treballar a Rochebelle, s’ha mobilitzat ràpidament i, corrent com un boig, ha anat al despatx del Cap del Camp. Tenia un interès especial a sortir, malgrat que no era anotat. Inútil. El Cap li ha dit que no hi havia res a fer, que el nombre de voluntaris depassava ja el de peticions. No hi fa res. Aquest home ha sortit del camp per venir a veure’m i, corrent, salvant els obstacles com ha pogut, ha arribat al Comissariat, suant tot i el fred que fa avui.

            M’ha dit: “Tinc un interès especial. A Rochebelle hi tinc la dona i dos fillets. Fa vint mesos que no els he vist! Tant la dona com les filletes són franceses. Jo, com vosaltres, sóc espanyol. Vivia a França. Quan vaig veure que la guerra anava malament, vaig decidir de venir, tot i     que ja era tard. Però vaig presentar-me voluntàriament a Espanya per complir el meu deure. Per què no em voleu ajudar a marxar a Rochebelle?”.

          Tots els hi érem al Comissariat ens hem emocionat. Aquest home no mentia. Tenia necessitat de sortir del Camp. Què podia importar-li el treball? Era Rochebelle el que comptava per a ell! Eren la dona i les filletes!

         El company que tenia les llistes no es féu de pregar. Va estendre tot seguit la seva fitxa: “ Demà sortiràs amb els altres”

        Quan va veure que el seu nom era a la llista definitiva, quan hom li donà la ploma per signar, tremolava, suava, però aquesta vegada era la suor de satisfacció, la suor d’alegria. Li corrien les llàgrimes cara avall, i se les eixugava com podia amb l’americana. Deia: “Gràcies, moltes gràcies amics!”

        Aquest home, en aquests moments, veia més clarament que mai les imatges de la dona i de les dues filles.

A un quart de vuit del matí, quan el camió que transporta els minaires cap a Rochebelle ha passat davant del Comissariat, s’ha aturat perquè hom donés els papers i la llista. En Coll Ferrando ha dit: “ Gràcies, companys. Mai més no oblidaré el que heu fet pels meus!”

 Se n’han anat les dones..

          Quina desolació més gran! Semblava que aquesta ordre seria un rumor més, que no arribaria. Avui, però, ha estat diferent: s’ha realitzat el que ningú no hauria volgut que passés. I amb quina rapidesa! En un sol matí s’ha complert la missió. Els cotxes camions han fet dos viatges. Tot el tren s’ha mobilitzat per complir aquesta ordre: del Camp de Sant Cebrià han anat al Camp d’Argelers.

         Em pensava que encara seria a temps de veure per darrera vegada a l’àvia, aquesta velleta que he estimat tant. Quina desolació! Tot buit. Alguns papers ací i allà, alguns trossos de roba, espardenyes velles desaparellades, sabates usades, trossos de fusta… Tot buit.

         Aquest Camp, que havia estat la màxima atracció general! Aquest Camp on mantes vegades alguns homes s’havien exposat al “pa i bacallà” per uns dies per tal de veure-la a ella, la mare, la dona, la promesa, la filla. Al Camp de les dones hi havia un gran bullici, un desfici i un interès inimaginables, i uns “secrets” coneguts de tothom menys de les autoritats. N’hi havia que rentaven la roba de l’home,  del promès, del fill, de l’amic, del germà, i el més curiós és que les visites i els paquets eren prohibits! Els únics que poden parlar de les combinacions que s’havien de fer són els xofers del Cos del Tren, els qui portaven diàriament l’aigua potable, els qui anaven periòdicament a canviar els “dipòsits” dels “cabinets”, els qui, empleats com jo al despatx del Comissari o altres dependències del Camp exterior, tenien o podien tenir relació amb el de les dones. De vegades eren els paquets de roba bruta, menjar, calçats, etc. D’altres eren paquets de roba neta, alguna carta…Tots fèiem de recaders, tots ens exposàvem a perdre el lloc, però tots ho fèiem de cor.

          Tot això s’ha acabat. Altre cop els homes es rentaran la roba, cosiran els esquinços, i no podran escriure’s sovint. Jo també en sóc una víctima: fins ara em rentaven la roba. L’àvia, aquesta velleta de l’Hospitalet, m’havia trobat una bona dona que rentava i cosia la roba.

          La mala notícia ha corregut ràpidament per tot el Camp general dels homes. “Han liquidat el Camp de les dones! Totes han marxat! No les veurem més!”

          Fins ara hom ens podia veure. Ja sigui a Correus, a la infermeria o a la missa dels diumenges, sempre hi havia alguna ocasió per veure’s, encara que fos de lluny. Però es podien veure, es feien signes, es parlaven…

         Els últims camions ja són lluny. Els mocadors blancs encara voleien fent adéu a tothom…Els xofers ens diuen que totes, sense cap excepció, ploraven…

Avui ningú no parlava d’altra cosa: “Se n’han anat les dones!”

Published in: on 21 Desembre 2009 at 13:19  Feu un comentari  

20 de desembre de 1939: Quina força humana pot negar-ho?

           És una velleta de 65 anys. Vídua. L’han portada al Camp de concentració de Sant Cebrià acompanyada del seu fill Joan i de dos conciutadans de l’Hospitalet del Llobregat, l’Antoni Casas i el seu fill, mosaïcistes del carrer de l’Església, veïns de casa i amics de tota la vida.

            Han fugit junts, han passat la frontera burlant tots els obstacles que se’ls presentaven. Aquesta frontera guardada escrupolosament per soldats amb tanta bona punteria com males entranyes… Això no obstant, van poder-la passar. Un contratemps: l’àvia va caure i es féu mal al peu i a la cama. Porta la cama embenada.

            Els porta un gendarme de Perpinyà. Els he rebuts jo. Quina alegria veure els amics Casas! M’expliquen el cas: l’àvia té dos fills a Tolosa. Tots creien que podrien arribar-hi sense conèixer el Camp de concentració. Creien que ningú no els posaria obstacles per anar a casa de ciutadans nacionalitzats francesos.

            –Podré sortir-ne aviat? –em deia l’àvia.

            –Sí. Caldrà que els vostres fills Ernest i Isidre us reclamin a les autoritats franceses.

            Això passava al mes de setembre. Han passat ja tres mesos justos. Ahir precisament vaig anar al Camp de les dones i ella en parlà de l’assumpte i m’ensenyà una carta que acabava de rebre dels fills. Deia:

                “Querida madrecita: ¡Cuánto tarda el tiempo en transcurrir sin tu compañía! Madrecita dolorosa, en tus 65 años y sin poderte consolar, sin poder gozar de la paz y el cariño que nosotros, hijos, obligados debemos de prodigarte. Pero no temas. Pronto vendrá el día feliz de tu venida con nosotros. Dios nos protege. Cuando recibas la noticia de haber recibido nuestros papeles aprobados, mandas un telegrama. Vendremos en seguida con un coche a buscarte. El viaje será para ti y para nosotros el viaje más feliz de nuestra vida. Cuántos deseos tenemos de llenarte de besos. Y Juan ¿cómo está? ¡Cómo debe desear salir también del campo! Nuestras pequeñas, tus nietecitas que tanto te quieren, cuentan impacientemente los días y te nombran sin cesar. ¡Con qué alegría celebraremos tu llegada a Francia! Madre, ten paciencia. Te besan tus hijos Ernesto e Isidro.”

             No cal dir com em vaig emocionar en llegir uns mots tant càlids d’amor, i com vaig pensar en els vellets de casa!

            I pobreta, la velleta no podia imaginar que la desil·lusió més gran de la seva vida estava precisament en camí.

            En arribar al despatx, hom m’ha donat la correspondència que calia tramitar i, quina sorpresa!, hi havia la denegació a la demanda feta pels seus fills de poder sortir tant ella com el fill. Denegat? Denegat, sí! Quina ànima humana pot denegar una cosa semblant? El Prefecte! Maledicció!

            I precisament avui el Camp de les dones serà evacuat. Les portaran a Argelers. No podré veure-les, no podré anar a consolar-la i dir-li que caldrà que els fills tornin a fer la petició, aquesta vegada solament per a la mare. El germà sortirà quan les circumstàncies ho voldran, però a una velleta de 65 anys que té fills naturalitzats a França ningú no pot negar-li-ho. Així ho diu el mateix Comissari, que s’ha revoltat contra el Prefecte.

            Recordo que, quan anava al Camp a veure-la, quan parlàvem, sempre em besava, i jo li tornava els petons, i ella es mostrava tota cofoi de sentir-se àvia. Veritablement, l’estimació dels vells i dels infants és la més ferma i la més pura de totes les estimacions…

            He escrit als fills de Tolosa, explicant-los com han de tornar a fer la petició i els passos a fer. Humanament no és possible aquesta denegació! Qui pot negar d’anar amb els fills? L’àvia es diu Pilar Pascual. 65 anys. Vídua. Residia al carrer Príncep de Vergara, a l’Hospitalet.

Published in: on 20 Desembre 2009 at 19:00  Feu un comentari  

6 de desembre de 1939. Som homes?

      Dos casos típics m’han fet pensar avui al vespre, abocat a la màquina d’escriure del Comissariat de policia del Camp. Dos casos que m’han colpit en gran manera perquè demostren fins on hem baixat pel que fa a les necessitats físiques.
      
     La “massa” del Comissariat la constitueixen: un músic, professor i compositor, anomenat Antoni Llop; un sastre, especialista en el tall, Montforte; un estudiant químic, Ros; un dibuixant i pintor artístic, Sala; un estudiant de dret, Sesplugues; i tres o quatre elements més, tots ells de provades aptituds intel·lectuals, treballadors, estudiants, etc.
      
     Hi ha un agent de policia anomenat Durant, home llar i gros com un sant Pau, catalano-francès, simpàtic, per bé que cridaner. La seva frase habitual és la famosa “fava de Déu”. Ens fa riure amb el seu aire de “a mi se me’n fot tot”. Sempre engega bravates contra el Comissari “Chef”, però quan el té al davant, obeeix com un cadellet.

     Doncs bé, aquest brau home avui s’ha procurat un bo signat pel Comissari per tal que la Intendència Militar del Camp doni diversos lots de peces de vestir als empleats del Comissariat: pantalons, americanes, camises, sabates, mitjons, samarretes, calçotets i espardenyes. N’hi ha de noves, de velles, d’usades i d’estripades. Tot són col·lectes que s’han fet segurament a diversos indrets de França i que han vingut a parar als Camps de Concentració de refugiats. També ha aconseguit un bon extra de tabac. Així, doncs, hem tingut la joia de fumar i de vestir-nos una mica decentment.

      Naturalment, ens hem repartit la roba com hem pogut: qui ha tingut nou, qui vell, qui estripat. L’alegria, però, ha estat general; n’hi ha que fins i tot saltaven de goig, i tots hem regraciat l’agent Durant.

      Però he volgut observar com i de quina manera es manifestava l’alegria en cadascun de nosaltres, i això m’ha produït una pena inimaginable, puix que hom hauria dit que érem talment infants gaudint de la nit de Reis… Vestits de regals, ridículs: els uns, pantalons curts; d’altres, americanes llargues; calçotets i mitjons apedaçats; espardenyes, l’una blanca i l’altra de coloraines, etc., però tothom content de tenir alguna peça que no tenia. Igual que infants. Igual que els negres sense civilització abillant-se amb coses estranyes…
 
     En veure tot això em preguntava: I som homes?
 
     Ahir, amb motiu del seu comiat, el Tinent d’Intendència ha volgut obsequiar tot el personal de l’extra-Camp`, és a dir, tots els empleats. Així, doncs, Intendència, Tren, Comissariat, Plana Major, Censura, Tallers mecànics, Fusters i altres hem tingut la joia d’un àpat extraordinari: amanida, entremesos variats, arròs, bistec, patates fregides, salsitxes, pernil sec i dolç, cafè, licor, cigar… Què més pot demanar-se?

      Quan tota aquesta gent estava en plena digestió del copiós menú, cadascú es llançava a variades i suculentes manifestacions d’alegria; àdhuc es llançaren certes manifestacions que no cal esmentar, però que en el fons feien pena, molta pena. D’altres, els més insignificants, es deien: “Si això és l’exili, que no vingui mai la pau ni el retorn”, “Jo he menjat com mai no ho havia fet”, “Ni en Serrano Suñer no haurà menjat avui com nosaltres”, “Aquests francesos, però, saben fer les coses”, i així fins a no acabar…

      Pobres bestioles refugiades! Som homes ? Reaccionem amb les més absurdes puerilitats! Hi ha moments que em demano si els pobles ben alimentats són capaços d’oblidar les més greus ofenses. Podrà l’exili fer-nos perdre tot sentit d’equanimitat? Arribarem mai a resistir? I, si això arriba, tot el que ara sofrim, totes aquestes baixeses, no seran demà reaccions d’una violència desmesurada?

      Si fem com les criatures, si un demà arriba a operar-se en nosaltres la transformació d’infants en homes de veritat, desvetllant-se els sentiments, caràcter i instints, han pensat alguna vegada els qui els envolten i contemplen amb les conseqüències d’una tal transformació? Perquè jo encara em pregunto. I som homes?
 
     Potser trobareu  estranys aquests pensaments meus, però jo no puc ni he pogut acceptar mai res sense estudiar-ne el com, el perquè i de quina manera hom ofereix quelcom.
 
    Això que explico a mi m’ha ferit sensiblement. Per què? Perquè no mereixem regals; mereixem justícia! I justícia és donar-nos la llibertat, deixar-nos treballar, fer-nos dignes pel nostre esforç! Regals? No! Justícia!

Published in: on 6 Desembre 2009 at 19:49  Feu un comentari