6 de desembre de 1939. Som homes?

      Dos casos típics m’han fet pensar avui al vespre, abocat a la màquina d’escriure del Comissariat de policia del Camp. Dos casos que m’han colpit en gran manera perquè demostren fins on hem baixat pel que fa a les necessitats físiques.
      
     La “massa” del Comissariat la constitueixen: un músic, professor i compositor, anomenat Antoni Llop; un sastre, especialista en el tall, Montforte; un estudiant químic, Ros; un dibuixant i pintor artístic, Sala; un estudiant de dret, Sesplugues; i tres o quatre elements més, tots ells de provades aptituds intel·lectuals, treballadors, estudiants, etc.
      
     Hi ha un agent de policia anomenat Durant, home llar i gros com un sant Pau, catalano-francès, simpàtic, per bé que cridaner. La seva frase habitual és la famosa “fava de Déu”. Ens fa riure amb el seu aire de “a mi se me’n fot tot”. Sempre engega bravates contra el Comissari “Chef”, però quan el té al davant, obeeix com un cadellet.

     Doncs bé, aquest brau home avui s’ha procurat un bo signat pel Comissari per tal que la Intendència Militar del Camp doni diversos lots de peces de vestir als empleats del Comissariat: pantalons, americanes, camises, sabates, mitjons, samarretes, calçotets i espardenyes. N’hi ha de noves, de velles, d’usades i d’estripades. Tot són col·lectes que s’han fet segurament a diversos indrets de França i que han vingut a parar als Camps de Concentració de refugiats. També ha aconseguit un bon extra de tabac. Així, doncs, hem tingut la joia de fumar i de vestir-nos una mica decentment.

      Naturalment, ens hem repartit la roba com hem pogut: qui ha tingut nou, qui vell, qui estripat. L’alegria, però, ha estat general; n’hi ha que fins i tot saltaven de goig, i tots hem regraciat l’agent Durant.

      Però he volgut observar com i de quina manera es manifestava l’alegria en cadascun de nosaltres, i això m’ha produït una pena inimaginable, puix que hom hauria dit que érem talment infants gaudint de la nit de Reis… Vestits de regals, ridículs: els uns, pantalons curts; d’altres, americanes llargues; calçotets i mitjons apedaçats; espardenyes, l’una blanca i l’altra de coloraines, etc., però tothom content de tenir alguna peça que no tenia. Igual que infants. Igual que els negres sense civilització abillant-se amb coses estranyes…
 
     En veure tot això em preguntava: I som homes?
 
     Ahir, amb motiu del seu comiat, el Tinent d’Intendència ha volgut obsequiar tot el personal de l’extra-Camp`, és a dir, tots els empleats. Així, doncs, Intendència, Tren, Comissariat, Plana Major, Censura, Tallers mecànics, Fusters i altres hem tingut la joia d’un àpat extraordinari: amanida, entremesos variats, arròs, bistec, patates fregides, salsitxes, pernil sec i dolç, cafè, licor, cigar… Què més pot demanar-se?

      Quan tota aquesta gent estava en plena digestió del copiós menú, cadascú es llançava a variades i suculentes manifestacions d’alegria; àdhuc es llançaren certes manifestacions que no cal esmentar, però que en el fons feien pena, molta pena. D’altres, els més insignificants, es deien: “Si això és l’exili, que no vingui mai la pau ni el retorn”, “Jo he menjat com mai no ho havia fet”, “Ni en Serrano Suñer no haurà menjat avui com nosaltres”, “Aquests francesos, però, saben fer les coses”, i així fins a no acabar…

      Pobres bestioles refugiades! Som homes ? Reaccionem amb les més absurdes puerilitats! Hi ha moments que em demano si els pobles ben alimentats són capaços d’oblidar les més greus ofenses. Podrà l’exili fer-nos perdre tot sentit d’equanimitat? Arribarem mai a resistir? I, si això arriba, tot el que ara sofrim, totes aquestes baixeses, no seran demà reaccions d’una violència desmesurada?

      Si fem com les criatures, si un demà arriba a operar-se en nosaltres la transformació d’infants en homes de veritat, desvetllant-se els sentiments, caràcter i instints, han pensat alguna vegada els qui els envolten i contemplen amb les conseqüències d’una tal transformació? Perquè jo encara em pregunto. I som homes?
 
     Potser trobareu  estranys aquests pensaments meus, però jo no puc ni he pogut acceptar mai res sense estudiar-ne el com, el perquè i de quina manera hom ofereix quelcom.
 
    Això que explico a mi m’ha ferit sensiblement. Per què? Perquè no mereixem regals; mereixem justícia! I justícia és donar-nos la llibertat, deixar-nos treballar, fer-nos dignes pel nostre esforç! Regals? No! Justícia!

Anuncis
Published in: on 6 Desembre 2009 at 19:49  Feu un comentari  

The URI to TrackBack this entry is: https://dietarideramonmoral.wordpress.com/2009/12/06/6-de-desembre-de-1939-som-homes/trackback/

RSS feed for comments on this post.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: