20 de desembre de 1939: Quina força humana pot negar-ho?

           És una velleta de 65 anys. Vídua. L’han portada al Camp de concentració de Sant Cebrià acompanyada del seu fill Joan i de dos conciutadans de l’Hospitalet del Llobregat, l’Antoni Casas i el seu fill, mosaïcistes del carrer de l’Església, veïns de casa i amics de tota la vida.

            Han fugit junts, han passat la frontera burlant tots els obstacles que se’ls presentaven. Aquesta frontera guardada escrupolosament per soldats amb tanta bona punteria com males entranyes… Això no obstant, van poder-la passar. Un contratemps: l’àvia va caure i es féu mal al peu i a la cama. Porta la cama embenada.

            Els porta un gendarme de Perpinyà. Els he rebuts jo. Quina alegria veure els amics Casas! M’expliquen el cas: l’àvia té dos fills a Tolosa. Tots creien que podrien arribar-hi sense conèixer el Camp de concentració. Creien que ningú no els posaria obstacles per anar a casa de ciutadans nacionalitzats francesos.

            –Podré sortir-ne aviat? –em deia l’àvia.

            –Sí. Caldrà que els vostres fills Ernest i Isidre us reclamin a les autoritats franceses.

            Això passava al mes de setembre. Han passat ja tres mesos justos. Ahir precisament vaig anar al Camp de les dones i ella en parlà de l’assumpte i m’ensenyà una carta que acabava de rebre dels fills. Deia:

                “Querida madrecita: ¡Cuánto tarda el tiempo en transcurrir sin tu compañía! Madrecita dolorosa, en tus 65 años y sin poderte consolar, sin poder gozar de la paz y el cariño que nosotros, hijos, obligados debemos de prodigarte. Pero no temas. Pronto vendrá el día feliz de tu venida con nosotros. Dios nos protege. Cuando recibas la noticia de haber recibido nuestros papeles aprobados, mandas un telegrama. Vendremos en seguida con un coche a buscarte. El viaje será para ti y para nosotros el viaje más feliz de nuestra vida. Cuántos deseos tenemos de llenarte de besos. Y Juan ¿cómo está? ¡Cómo debe desear salir también del campo! Nuestras pequeñas, tus nietecitas que tanto te quieren, cuentan impacientemente los días y te nombran sin cesar. ¡Con qué alegría celebraremos tu llegada a Francia! Madre, ten paciencia. Te besan tus hijos Ernesto e Isidro.”

             No cal dir com em vaig emocionar en llegir uns mots tant càlids d’amor, i com vaig pensar en els vellets de casa!

            I pobreta, la velleta no podia imaginar que la desil·lusió més gran de la seva vida estava precisament en camí.

            En arribar al despatx, hom m’ha donat la correspondència que calia tramitar i, quina sorpresa!, hi havia la denegació a la demanda feta pels seus fills de poder sortir tant ella com el fill. Denegat? Denegat, sí! Quina ànima humana pot denegar una cosa semblant? El Prefecte! Maledicció!

            I precisament avui el Camp de les dones serà evacuat. Les portaran a Argelers. No podré veure-les, no podré anar a consolar-la i dir-li que caldrà que els fills tornin a fer la petició, aquesta vegada solament per a la mare. El germà sortirà quan les circumstàncies ho voldran, però a una velleta de 65 anys que té fills naturalitzats a França ningú no pot negar-li-ho. Així ho diu el mateix Comissari, que s’ha revoltat contra el Prefecte.

            Recordo que, quan anava al Camp a veure-la, quan parlàvem, sempre em besava, i jo li tornava els petons, i ella es mostrava tota cofoi de sentir-se àvia. Veritablement, l’estimació dels vells i dels infants és la més ferma i la més pura de totes les estimacions…

            He escrit als fills de Tolosa, explicant-los com han de tornar a fer la petició i els passos a fer. Humanament no és possible aquesta denegació! Qui pot negar d’anar amb els fills? L’àvia es diu Pilar Pascual. 65 anys. Vídua. Residia al carrer Príncep de Vergara, a l’Hospitalet.

Anuncis
Published in: on 20 Desembre 2009 at 19:00  Feu un comentari  

The URI to TrackBack this entry is: https://dietarideramonmoral.wordpress.com/2009/12/20/20-de-desembre-de-1939-quina-forca-humana-pot-negar-ho/trackback/

RSS feed for comments on this post.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: