21 de desembre de 1939. Per fi les veurà…

            La ràdio del camp anuncia una llista de noms per tal que es presentin al despatx del Comissariat del Camp. Es tracta d’una llista de treballadors per anar a les mines de carbó de Rochebelle. Són trenta.

            Com sempre, hi ha els qui procuren ésser inclosos a darrera hora en comptes dels qui són anotats però no podran sortir per malalts, per haver sortit ja o perquè refusen a l’últim moment.

          Avui hi ha hagut el cas del company Josep Coll Ferrando, que vivia a la barraca 15 del carrer M. En sentir per l’altaveu del Camp que era per anar a treballar a Rochebelle, s’ha mobilitzat ràpidament i, corrent com un boig, ha anat al despatx del Cap del Camp. Tenia un interès especial a sortir, malgrat que no era anotat. Inútil. El Cap li ha dit que no hi havia res a fer, que el nombre de voluntaris depassava ja el de peticions. No hi fa res. Aquest home ha sortit del camp per venir a veure’m i, corrent, salvant els obstacles com ha pogut, ha arribat al Comissariat, suant tot i el fred que fa avui.

            M’ha dit: “Tinc un interès especial. A Rochebelle hi tinc la dona i dos fillets. Fa vint mesos que no els he vist! Tant la dona com les filletes són franceses. Jo, com vosaltres, sóc espanyol. Vivia a França. Quan vaig veure que la guerra anava malament, vaig decidir de venir, tot i     que ja era tard. Però vaig presentar-me voluntàriament a Espanya per complir el meu deure. Per què no em voleu ajudar a marxar a Rochebelle?”.

          Tots els hi érem al Comissariat ens hem emocionat. Aquest home no mentia. Tenia necessitat de sortir del Camp. Què podia importar-li el treball? Era Rochebelle el que comptava per a ell! Eren la dona i les filletes!

         El company que tenia les llistes no es féu de pregar. Va estendre tot seguit la seva fitxa: “ Demà sortiràs amb els altres”

        Quan va veure que el seu nom era a la llista definitiva, quan hom li donà la ploma per signar, tremolava, suava, però aquesta vegada era la suor de satisfacció, la suor d’alegria. Li corrien les llàgrimes cara avall, i se les eixugava com podia amb l’americana. Deia: “Gràcies, moltes gràcies amics!”

        Aquest home, en aquests moments, veia més clarament que mai les imatges de la dona i de les dues filles.

A un quart de vuit del matí, quan el camió que transporta els minaires cap a Rochebelle ha passat davant del Comissariat, s’ha aturat perquè hom donés els papers i la llista. En Coll Ferrando ha dit: “ Gràcies, companys. Mai més no oblidaré el que heu fet pels meus!”

 Se n’han anat les dones..

          Quina desolació més gran! Semblava que aquesta ordre seria un rumor més, que no arribaria. Avui, però, ha estat diferent: s’ha realitzat el que ningú no hauria volgut que passés. I amb quina rapidesa! En un sol matí s’ha complert la missió. Els cotxes camions han fet dos viatges. Tot el tren s’ha mobilitzat per complir aquesta ordre: del Camp de Sant Cebrià han anat al Camp d’Argelers.

         Em pensava que encara seria a temps de veure per darrera vegada a l’àvia, aquesta velleta que he estimat tant. Quina desolació! Tot buit. Alguns papers ací i allà, alguns trossos de roba, espardenyes velles desaparellades, sabates usades, trossos de fusta… Tot buit.

         Aquest Camp, que havia estat la màxima atracció general! Aquest Camp on mantes vegades alguns homes s’havien exposat al “pa i bacallà” per uns dies per tal de veure-la a ella, la mare, la dona, la promesa, la filla. Al Camp de les dones hi havia un gran bullici, un desfici i un interès inimaginables, i uns “secrets” coneguts de tothom menys de les autoritats. N’hi havia que rentaven la roba de l’home,  del promès, del fill, de l’amic, del germà, i el més curiós és que les visites i els paquets eren prohibits! Els únics que poden parlar de les combinacions que s’havien de fer són els xofers del Cos del Tren, els qui portaven diàriament l’aigua potable, els qui anaven periòdicament a canviar els “dipòsits” dels “cabinets”, els qui, empleats com jo al despatx del Comissari o altres dependències del Camp exterior, tenien o podien tenir relació amb el de les dones. De vegades eren els paquets de roba bruta, menjar, calçats, etc. D’altres eren paquets de roba neta, alguna carta…Tots fèiem de recaders, tots ens exposàvem a perdre el lloc, però tots ho fèiem de cor.

          Tot això s’ha acabat. Altre cop els homes es rentaran la roba, cosiran els esquinços, i no podran escriure’s sovint. Jo també en sóc una víctima: fins ara em rentaven la roba. L’àvia, aquesta velleta de l’Hospitalet, m’havia trobat una bona dona que rentava i cosia la roba.

          La mala notícia ha corregut ràpidament per tot el Camp general dels homes. “Han liquidat el Camp de les dones! Totes han marxat! No les veurem més!”

          Fins ara hom ens podia veure. Ja sigui a Correus, a la infermeria o a la missa dels diumenges, sempre hi havia alguna ocasió per veure’s, encara que fos de lluny. Però es podien veure, es feien signes, es parlaven…

         Els últims camions ja són lluny. Els mocadors blancs encara voleien fent adéu a tothom…Els xofers ens diuen que totes, sense cap excepció, ploraven…

Avui ningú no parlava d’altra cosa: “Se n’han anat les dones!”

Anuncis
Published in: on 21 Desembre 2009 at 13:19  Feu un comentari  

The URI to TrackBack this entry is: https://dietarideramonmoral.wordpress.com/2009/12/21/21-de-desembre-de-1939-per-fi-les-veura/trackback/

RSS feed for comments on this post.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: