22 de desembre de 1939. Han passat uns camions

          Són les  8 del vespre. És fosc. Quan alguns companys empleats al despatx del Comissariat ens disposàvem, com de costum, a anar a passar una estona prop de l’aparell de ràdio o a escriure a màquina, uns sorolls i unes clarors fortes que vénen del fons del Camp ens han fet girar la vista vers l’infinit. Del fons del Camp general unes clarors dobles, com els ulls d’un gat enorme dins la foscor de la nit, avançaren cap a nosaltres d’una forma amenaçadora. Què serà?

          Les clarors ara són múltiples. Uns rera altres, aquests ulls lluents i fulgurants dels gats salvatges avancen en una fila interminable. S’apropa també un soroll mecànic. Ens quedem a redós d’un revolt de la carretera, quiets, i esperem que aquesta caravana sinistra de la nit passi pel nostre davant. Volia comptar-los però ha estat inútil: la claror potent dels uns enlluernava els altres, i no es podia comptar.

         Són soldats? No. Són refugiats que s’han inscrit aquests darrers dies per sortir a fer fortificacions per a la guerra francesa. Tots van vestits amb grans capots verds i amb la gorra de dues puntes: l’única vestimenta que els han donat abans de pujar als camions per unificar-los. Però, quants n’hi ha? Potser quaranta o cinquanta camions.

         Se senten unes veus catalanes. D’un dels camions ens han vist i criden fort: “Salut, companys!”

        On van? Ells no ho saben. S’han inscrit com a voluntaris. Van a fer treballs de fortificació i de defensa nacional. Són els qui ja en tenen prou de deu mesos de sorra, barraques i de filferrades. Van cap al desconegut. Potser a conèixer horrors, bombardeigs, perills múltiples. Però saben que surten, que seran considerats com a homes útils, i això ja és molt per a ells. Durant deu mesos han conegut els Camps de Barcarès, Argelers i Sant Cebrià. Veuen que molts, gràcies a l’amistat o ales relacions, surten cap a l’agricultura, als tallers mecànics, al forn de pa, al taller de fusta, a les “poudreries” de Tolosa, rellevant braços francesos mobilitzats. Ells es quedaven aquí, sense relacions, sense costats protectors i, desitjant d’acabar com més aviat millor amb la inèrcia del Camp, s’han decidit a signar uns compromisos amb l’exèrcit francès.

         Homes que han lluitat durant dos anys i mig a sòl de la nostra pàtria per foragitar-ne els invasors feixistes, i avui es decideixen a continuar la lluita, suspesa durant deu mesos ajaguts damunt les sorres cremants de les platges franceses, per tal de plantar cara al feixisme que vol envair França.

          Faran trinxeres, faran mortificacions, faran tot el que hom consideri necessari per fer front a perills molt grans. Volen acabar amb el Feix internacional. Saben que és la continuació de la guerra començada a casa nostra i volen foragitar el Feix del mapa mundial. Braus ciutadans!

        Anònim heroi que surts. Heroi de sempre. Que deixes la família, els amors, allà baix, a l’Espanya podrida per la invasió: avui marxes amb el cap alt, sabent que encara ets útil per fer mal al Feix, enemic de la civilització.

        Han passat un parell d’hores. Sóc al Comissariat escrivint aquestes pàgines i els sorolls mecànics es tornen a sentir. Surto al defora i els grans fars il·luminen tota la carretera. Aquesta vegada però, és en sentit oposat. Les feres mecàniques, d’ulls brillants com els dels gats en la fosca nit, tornen de llur missió i van cap al Parc a reposar. Els conductors aniran a dormir; els cotxes esperaran el treball de demà.

         Han deixat els soldats voluntaris que han passat fa dues hores en una estació a Perpinyà. Aquesta nit dormiran dalt de vagons, esperant l’hora de sortir. Esperant la claror de demà, que els mostrarà paisatges nous, i tornaran a veure arbres i boscos, camps, viles, gent, rius, el mar i el cel diferents. Tot el que fa deu mesos que no han vist ho veuran ara recorrent el trajecte del tren. Van cap a la França Nord, lloc completament oposat a on són ara.

          Estic segur que així el nou dia comenci, els ànims començaran a exterioritzar-se i els cants, les rialles, els acudits, brollaran dels llavis en saber-se més lliures que ahir. Pertot arreu on passaran faran sentir llurs veus, les exclamacions i els visques. En el fons seran manifestacions de joia per la llibertat retrobada, llibertat dintre dels deures de la ciutadania, però llibertat tanmateix!

         Any 1939 que te’n vas per sempre: Emporta’t almenys les sofrences dels qui tant han posat en joc per la Democràcia.

        Any 1940, que aviat començaràs: sigues per tota la humanitat l’any de la concòrdia, de la unió i de la pau per a tots..

        Ha corregut la veu per tot el camp: A la barraca número 4 hi ha un festival. Tothom es belluga, tothom ens demana quins són els elements d’aquest festival.

       A les 8 del vespre em disposo a anar a la barraca on celebren la festa. A fora fa un fred que pela. Cuita-corrents, doncs, vaig cap el lloc assenyalat. Entro i el festival ja ha començat. Un tenor està cantant la romança de la sarsuela “LA del soto del Parral”. Seguidament un company recita poesies de caràcter humorístic. Tothom aplaudeix, ja que té gràcia en dir-les i mèrit en fer-les. Crítica política, crítica de caps polítics, etc.

         Hi ha una gran gernació. Tothom està assegut per terra o damunt dels llits, ajaguts, etc. Al mig de la barraca hi ha instal·lat una espècie de tarima on els artistes pugen i executen el seu paper. Tothom està content i la festa promet de ser molt divertida.

         Aquesta barraca deu ser habitada per veritables artistes, ja que en tot s’hi veu un ordre i una distribució d’un gust especial. Els llits uniformats; els prestatges, molt ben fets; armaris, alguns miralls, la roba ben posada, les maletes posades en ordre impecable. Tothom confia que després de la festa no hi faltarà res perquè, si algú es proposés d’emportar-se quelcom, ho pagaria car. Aquí, al Camp, els lladres sempre han estat tractats com es mereixen.

          Un company canta ara “El cantar de Arriero”. Excel·lent tenor que ens fa recordar aquesta sarsuela vista al Paral·lel de Barcelona. Un altre recita un passatge de “Terra Baixa” de Guimerà que ens fa venir llàgrimes als ulls. Un altre company canta un tango popular; demana que tothom l’ajudi en les estrofes més conegudes, la qual cosa fa un gran efecte: tothom canta, tothom viu unes hores de gaudi i d’oblit de les nostres misèries, alhora que ens fa recordar aquells moments de felicitat asseguts en alguna butaca d’algun teatre barceloní.

           El festival s’ha acabat cap a les 12 de la nit. Amb pau i tranquil·litat i amb un ordre perfecte tothom ha sortit de la barraca, llevat dels qui tenen el llit. Els qui viuen a barraques veïnes ja proposen fer un altre festival a llur barraca. I és així com , avui la número 4, demà l’11, demà passat la 15, la 3, la 2…, tothom s’espavila per tal que els festivals no quedin interromputs i per tal que les hores d’exili dintre de les barraques de fusta, la sorra i el va i ve de les ones de la mar siguin com menys doloroses possible, apartats de les nostres llars.

            En entrar a la barraca he fet una recapitulació de tot el que he vist i sentit, i em pregunto si a casa la Pepita i les nenes avui han passat un dia feliç com l’he passat jo. Jo he sopat i menjat calent. I elles? Què deu ser d’elles?

Anuncis
Published in: on 22 Desembre 2009 at 13:19  Feu un comentari  

The URI to TrackBack this entry is: https://dietarideramonmoral.wordpress.com/2009/12/22/22-de-desembre-de-1939-han-passat-uns-camions/trackback/

RSS feed for comments on this post.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: