24 de desembre. Nadal feliç

Som el 24 de desembre. Nadal! No creia pas que el passaria ací, aquest Nadal. Sóc encara al Camp de concentració. Em pensava que després de totes les gestions fetes per sortir-ne, avui podria celebrar el Nadal en ambient de llibertat.

Amb tot, estic content i sóc feliç. Per què? El correu ha portat un paquet per a mi. Un paquet? Qui es recorda de mi? Una amistat, una bona amistat de Besiers m’ha enviat el que aquí es diuen “Colis de Noël”. Quan l’he obert, he quedat sorprès de la senzillesa i la riquesa del present. De seguida m’ha vingut al cap un pensament: “Ah, si pogués enviar-ho a cada per la dona, per a les filletes!”. Això ho he dit amb llàgrimes als ulls, emocionat.

Al comissariat hi ha un senyor de Perpinyà que havia vingut a veure un cunyat, un policia. M’ha sentit, ha vist amb quina emoció deia això, i m’ha dit:

– Tinc ocasió d’anar a Barcelona demà mateix. Si voleu, el faré arribar a casa vostra, i els vostres fills podran tenir-lo i celebrar el Nadal del seu pare.

-Si ho vull? I molt reconegut, estimat senyor!

He desfet el paquet per fer-lo novament. Hi he posat dues o tres coses més que tenia per a mi. He posat l’adreça de casa, i ell s’ha quedat amb el preciós paquet. “Podeu comptar que demà passat ells tindran la joia que vós heu experimentat avui”.

Li he estret les mans i, plorant de joia, li he dit que dintre el meu recolliment aquest Nadal seria per a mi un gran Nadal!

I ha estat així mateix. Aquest Nadal del 1939, apartat dels meus com l’anterior, si no puc celebrar-ho amb l’agradable companyia dels meus, almenys sé que allò que m’era destinant per a celebrar-lo lluny d’ells servirà perquè ells el celebrin prop meu amb coses meves. Unes llàgrimes d’amor i de satisfacció han coronat aquest Nadal del 39.

Dintre del paquet hi he posat uns mots: “A tu, estimada Pepita., i a vosaltres dues, filletes meves! Bones festes. Carinyosament, RAY”

I per això, tan sols per això, em sento content i feliç aquest Nadal del 39.

Són ja dos nadals que no sóc present a casa.

Serà possible que el destí vulgui privar-me de la festa que el Nadal presenta per a nosaltres?

Aquella joia dels pessebres. La fira de figures del pessebre als carrers de l’Hospital.

La fira de pollastres a la rambla.

Els càntirs a prop del pessebre.

Els torrons, les neules, les ampolles de xampany, licor, cafè.

L’escudella catalana, la pasta grossa, les llunes de brou casolà.

Per Nadal, cada ovella al seu corral…

Per Sant Esteve, cada ovella a casa seva….

Nadal, festa de família, festa de pau.

Almenys que sigui el darrer Nadal de separació-

Llibertat? Sortir? Llibertat?

Quan hom passa deu mesos entre titubeigs, incerteses, tots els camins tancats, crec sincerament que l’organisme es malmet i està predisposat a qualsevol malaltia nerviosa de greus conseqüències. Hi ha una sola fita, un sol objectiu a assolir, una sola finalitat: La llibertat, sortir d’aquí, trobar-se al carrer, en ple carrer d’una vila, i poder passar desapercebut de tothom. Poder caminar si ho vols fer. Asseure’s a un banc si en tens ganes. Llegir si et ve de gust. Escriure en una taula de cafè. Poder prendre una beguda si la butxaca no s’hi oposa. Dormir si tens son, Caminar, caminar sempre si en tens ganes…. Llibertat, Llibertat i res més que Llibertat…

L’encarregat de la casa de Sté. d’Enterprises ens ha pres els noms. Ens demana de què treballàvem a Espanya. Ens diu: “Penseu-ho bé.; el treball que aneu fent ara serà dur, molt dur. Cobrareu, tindreu llibertat, però el treball no és per a senyors…” I uns darrera els altres, els noms cauen, les afiliacions s’amunteguen. L’un és metge. L’altre , advocat; l’altre, estudiant d’arquitecte; un pintor, un secretari de l’Ajuntament, un pintor artístic. Tots ens apuntem, tots diem mentides més grosses que una casa de pagès. Tots coneixem el treball d’un manobre, i aquí el vestit es confon a tots: tots portem piltrafes en comptes de vestit; tots anem amb espardenyes o amb els peus nus. Això fa que ningú pugui dir si som homes de carrera o si de debò som homes de taller i de pedrera. Tots som homes dignes, tots som homes plens d’una voluntat i d’una fermesa de caràcter grans per a sortir d’on som, i tots volem ésser i respirar l’aire de la llibertat.

Aquest treball ens permetrà de poder fer venir els nostres? Podrem construir una llar, encara que sigui la més humil del món? Això sol ja val la pena, i aquests deu mesos de sofrences hauran estat la purga per a fer-nos canviar el rumb de la vida.

Però tinc una por enorme: la meva salut. Podré resistir? La dolència als ronyons em permetrà fer un treball dur? Ho podré resistir? Perquè això de peó… Peó” Però, què diantre! Tinc una possibilitat i no vull deixar-la passar: Sortir d’aquí, anar lluny però amb aire lliure. Apartar-me dels gendarmes, dels agents de policia, no sentir els xiulets maleïts ni els “allez-allez” continus d’aquests homes màquines.

Em turmento a mi mateix, i crec que tanmateix és innecessari. Perquè, si em quedo, seran les companyies de treballadors Camp de concentració potser definitiu, gendarmes a perpetuïtat. Bé, hauré de treballar, i a es Cies. què podré fer-hi? Llogar-me al despatx i controlar els qui treballen o no? Això és l’últim que faria: haver de controlar els companys d’infortuni! No, prefereixo, he de preferir mil vegades, confondre’m amb ells, treballant, suant amb ells, i esdevenir lliure, lliure completament.

El que són les coses: ahir vaig perdre la possibilitat de sortir de pagès. Un home vell venia al Camp a buscar un refugiat- No importava qui fos. Volia trobar un home apte i que volgués fer el treball de pagès a casa seva. Bona taula, bon tracte, viure en família, treballar però no com un salvatge o un esclau. Treballar honradament, em deia. Li vaig explicar el meu cas: no sóc pagès però, això no obstant, em plauria. M’ensenyareu i faré el fet. Considereu-,e de la família i donaré el rendiment necessari.

Un altre pagès que hi havia allí parlà amb ell, canviaren impressions in a la fi es decidí a demanar a un altre company pagès d’ofici, i que l’altre ja coneixia. Aquest bon home m’explicà el que passava. Em va prometre que trobaria una altra casa de pagès, que faria venir el pagès directament a buscar-me. En fi, vaig perdre la oportunitat de sortir de pagès. Serà en bé? Serà en mal? Paciència.

Davant els fracassos, davant el temps que passa i que romanc al Camp, avui no vull esperar més, i amb una gran fermesa decideixo que vull sortir, vull ésser lliure malgrat les amenaces que el treball serà dur i penós. Sortir. Llibertat: això és el que compta, i res més.

Vull sortir, doncs. L’any 39 s’està acabant. Voldria poder celebrar el Nadal amb aires de llibertat i començar el 40 amb unes eines a la mà que permetin venir la Pepita i les dues filletes. Viure com treballadors, com tants milers, però viure junts; modestament, però horadament. Estic segur que me’n sortiré. Encara que els treballs siguin durs, el sabré encaixar i resistir perquè necessito obrir-me nous horitzonts per a més tard. Llibertat. Llibertat.

La ploma sobre el paper escriu noms i lletres per a compaginar ja un telegrama dirigit a la dona. Què li diré? Senzillament: “Pepita: Je suis sorti pour travailler. Ramon”.

Anuncis
Published in: on 24 Desembre 2009 at 20:40  Feu un comentari  

22 de desembre de 1939. Han passat uns camions

          Són les  8 del vespre. És fosc. Quan alguns companys empleats al despatx del Comissariat ens disposàvem, com de costum, a anar a passar una estona prop de l’aparell de ràdio o a escriure a màquina, uns sorolls i unes clarors fortes que vénen del fons del Camp ens han fet girar la vista vers l’infinit. Del fons del Camp general unes clarors dobles, com els ulls d’un gat enorme dins la foscor de la nit, avançaren cap a nosaltres d’una forma amenaçadora. Què serà?

          Les clarors ara són múltiples. Uns rera altres, aquests ulls lluents i fulgurants dels gats salvatges avancen en una fila interminable. S’apropa també un soroll mecànic. Ens quedem a redós d’un revolt de la carretera, quiets, i esperem que aquesta caravana sinistra de la nit passi pel nostre davant. Volia comptar-los però ha estat inútil: la claror potent dels uns enlluernava els altres, i no es podia comptar.

         Són soldats? No. Són refugiats que s’han inscrit aquests darrers dies per sortir a fer fortificacions per a la guerra francesa. Tots van vestits amb grans capots verds i amb la gorra de dues puntes: l’única vestimenta que els han donat abans de pujar als camions per unificar-los. Però, quants n’hi ha? Potser quaranta o cinquanta camions.

         Se senten unes veus catalanes. D’un dels camions ens han vist i criden fort: “Salut, companys!”

        On van? Ells no ho saben. S’han inscrit com a voluntaris. Van a fer treballs de fortificació i de defensa nacional. Són els qui ja en tenen prou de deu mesos de sorra, barraques i de filferrades. Van cap al desconegut. Potser a conèixer horrors, bombardeigs, perills múltiples. Però saben que surten, que seran considerats com a homes útils, i això ja és molt per a ells. Durant deu mesos han conegut els Camps de Barcarès, Argelers i Sant Cebrià. Veuen que molts, gràcies a l’amistat o ales relacions, surten cap a l’agricultura, als tallers mecànics, al forn de pa, al taller de fusta, a les “poudreries” de Tolosa, rellevant braços francesos mobilitzats. Ells es quedaven aquí, sense relacions, sense costats protectors i, desitjant d’acabar com més aviat millor amb la inèrcia del Camp, s’han decidit a signar uns compromisos amb l’exèrcit francès.

         Homes que han lluitat durant dos anys i mig a sòl de la nostra pàtria per foragitar-ne els invasors feixistes, i avui es decideixen a continuar la lluita, suspesa durant deu mesos ajaguts damunt les sorres cremants de les platges franceses, per tal de plantar cara al feixisme que vol envair França.

          Faran trinxeres, faran mortificacions, faran tot el que hom consideri necessari per fer front a perills molt grans. Volen acabar amb el Feix internacional. Saben que és la continuació de la guerra començada a casa nostra i volen foragitar el Feix del mapa mundial. Braus ciutadans!

        Anònim heroi que surts. Heroi de sempre. Que deixes la família, els amors, allà baix, a l’Espanya podrida per la invasió: avui marxes amb el cap alt, sabent que encara ets útil per fer mal al Feix, enemic de la civilització.

        Han passat un parell d’hores. Sóc al Comissariat escrivint aquestes pàgines i els sorolls mecànics es tornen a sentir. Surto al defora i els grans fars il·luminen tota la carretera. Aquesta vegada però, és en sentit oposat. Les feres mecàniques, d’ulls brillants com els dels gats en la fosca nit, tornen de llur missió i van cap al Parc a reposar. Els conductors aniran a dormir; els cotxes esperaran el treball de demà.

         Han deixat els soldats voluntaris que han passat fa dues hores en una estació a Perpinyà. Aquesta nit dormiran dalt de vagons, esperant l’hora de sortir. Esperant la claror de demà, que els mostrarà paisatges nous, i tornaran a veure arbres i boscos, camps, viles, gent, rius, el mar i el cel diferents. Tot el que fa deu mesos que no han vist ho veuran ara recorrent el trajecte del tren. Van cap a la França Nord, lloc completament oposat a on són ara.

          Estic segur que així el nou dia comenci, els ànims començaran a exterioritzar-se i els cants, les rialles, els acudits, brollaran dels llavis en saber-se més lliures que ahir. Pertot arreu on passaran faran sentir llurs veus, les exclamacions i els visques. En el fons seran manifestacions de joia per la llibertat retrobada, llibertat dintre dels deures de la ciutadania, però llibertat tanmateix!

         Any 1939 que te’n vas per sempre: Emporta’t almenys les sofrences dels qui tant han posat en joc per la Democràcia.

        Any 1940, que aviat començaràs: sigues per tota la humanitat l’any de la concòrdia, de la unió i de la pau per a tots..

        Ha corregut la veu per tot el camp: A la barraca número 4 hi ha un festival. Tothom es belluga, tothom ens demana quins són els elements d’aquest festival.

       A les 8 del vespre em disposo a anar a la barraca on celebren la festa. A fora fa un fred que pela. Cuita-corrents, doncs, vaig cap el lloc assenyalat. Entro i el festival ja ha començat. Un tenor està cantant la romança de la sarsuela “LA del soto del Parral”. Seguidament un company recita poesies de caràcter humorístic. Tothom aplaudeix, ja que té gràcia en dir-les i mèrit en fer-les. Crítica política, crítica de caps polítics, etc.

         Hi ha una gran gernació. Tothom està assegut per terra o damunt dels llits, ajaguts, etc. Al mig de la barraca hi ha instal·lat una espècie de tarima on els artistes pugen i executen el seu paper. Tothom està content i la festa promet de ser molt divertida.

         Aquesta barraca deu ser habitada per veritables artistes, ja que en tot s’hi veu un ordre i una distribució d’un gust especial. Els llits uniformats; els prestatges, molt ben fets; armaris, alguns miralls, la roba ben posada, les maletes posades en ordre impecable. Tothom confia que després de la festa no hi faltarà res perquè, si algú es proposés d’emportar-se quelcom, ho pagaria car. Aquí, al Camp, els lladres sempre han estat tractats com es mereixen.

          Un company canta ara “El cantar de Arriero”. Excel·lent tenor que ens fa recordar aquesta sarsuela vista al Paral·lel de Barcelona. Un altre recita un passatge de “Terra Baixa” de Guimerà que ens fa venir llàgrimes als ulls. Un altre company canta un tango popular; demana que tothom l’ajudi en les estrofes més conegudes, la qual cosa fa un gran efecte: tothom canta, tothom viu unes hores de gaudi i d’oblit de les nostres misèries, alhora que ens fa recordar aquells moments de felicitat asseguts en alguna butaca d’algun teatre barceloní.

           El festival s’ha acabat cap a les 12 de la nit. Amb pau i tranquil·litat i amb un ordre perfecte tothom ha sortit de la barraca, llevat dels qui tenen el llit. Els qui viuen a barraques veïnes ja proposen fer un altre festival a llur barraca. I és així com , avui la número 4, demà l’11, demà passat la 15, la 3, la 2…, tothom s’espavila per tal que els festivals no quedin interromputs i per tal que les hores d’exili dintre de les barraques de fusta, la sorra i el va i ve de les ones de la mar siguin com menys doloroses possible, apartats de les nostres llars.

            En entrar a la barraca he fet una recapitulació de tot el que he vist i sentit, i em pregunto si a casa la Pepita i les nenes avui han passat un dia feliç com l’he passat jo. Jo he sopat i menjat calent. I elles? Què deu ser d’elles?

Published in: on 22 Desembre 2009 at 13:19  Feu un comentari  

21 de desembre de 1939. Per fi les veurà…

            La ràdio del camp anuncia una llista de noms per tal que es presentin al despatx del Comissariat del Camp. Es tracta d’una llista de treballadors per anar a les mines de carbó de Rochebelle. Són trenta.

            Com sempre, hi ha els qui procuren ésser inclosos a darrera hora en comptes dels qui són anotats però no podran sortir per malalts, per haver sortit ja o perquè refusen a l’últim moment.

          Avui hi ha hagut el cas del company Josep Coll Ferrando, que vivia a la barraca 15 del carrer M. En sentir per l’altaveu del Camp que era per anar a treballar a Rochebelle, s’ha mobilitzat ràpidament i, corrent com un boig, ha anat al despatx del Cap del Camp. Tenia un interès especial a sortir, malgrat que no era anotat. Inútil. El Cap li ha dit que no hi havia res a fer, que el nombre de voluntaris depassava ja el de peticions. No hi fa res. Aquest home ha sortit del camp per venir a veure’m i, corrent, salvant els obstacles com ha pogut, ha arribat al Comissariat, suant tot i el fred que fa avui.

            M’ha dit: “Tinc un interès especial. A Rochebelle hi tinc la dona i dos fillets. Fa vint mesos que no els he vist! Tant la dona com les filletes són franceses. Jo, com vosaltres, sóc espanyol. Vivia a França. Quan vaig veure que la guerra anava malament, vaig decidir de venir, tot i     que ja era tard. Però vaig presentar-me voluntàriament a Espanya per complir el meu deure. Per què no em voleu ajudar a marxar a Rochebelle?”.

          Tots els hi érem al Comissariat ens hem emocionat. Aquest home no mentia. Tenia necessitat de sortir del Camp. Què podia importar-li el treball? Era Rochebelle el que comptava per a ell! Eren la dona i les filletes!

         El company que tenia les llistes no es féu de pregar. Va estendre tot seguit la seva fitxa: “ Demà sortiràs amb els altres”

        Quan va veure que el seu nom era a la llista definitiva, quan hom li donà la ploma per signar, tremolava, suava, però aquesta vegada era la suor de satisfacció, la suor d’alegria. Li corrien les llàgrimes cara avall, i se les eixugava com podia amb l’americana. Deia: “Gràcies, moltes gràcies amics!”

        Aquest home, en aquests moments, veia més clarament que mai les imatges de la dona i de les dues filles.

A un quart de vuit del matí, quan el camió que transporta els minaires cap a Rochebelle ha passat davant del Comissariat, s’ha aturat perquè hom donés els papers i la llista. En Coll Ferrando ha dit: “ Gràcies, companys. Mai més no oblidaré el que heu fet pels meus!”

 Se n’han anat les dones..

          Quina desolació més gran! Semblava que aquesta ordre seria un rumor més, que no arribaria. Avui, però, ha estat diferent: s’ha realitzat el que ningú no hauria volgut que passés. I amb quina rapidesa! En un sol matí s’ha complert la missió. Els cotxes camions han fet dos viatges. Tot el tren s’ha mobilitzat per complir aquesta ordre: del Camp de Sant Cebrià han anat al Camp d’Argelers.

         Em pensava que encara seria a temps de veure per darrera vegada a l’àvia, aquesta velleta que he estimat tant. Quina desolació! Tot buit. Alguns papers ací i allà, alguns trossos de roba, espardenyes velles desaparellades, sabates usades, trossos de fusta… Tot buit.

         Aquest Camp, que havia estat la màxima atracció general! Aquest Camp on mantes vegades alguns homes s’havien exposat al “pa i bacallà” per uns dies per tal de veure-la a ella, la mare, la dona, la promesa, la filla. Al Camp de les dones hi havia un gran bullici, un desfici i un interès inimaginables, i uns “secrets” coneguts de tothom menys de les autoritats. N’hi havia que rentaven la roba de l’home,  del promès, del fill, de l’amic, del germà, i el més curiós és que les visites i els paquets eren prohibits! Els únics que poden parlar de les combinacions que s’havien de fer són els xofers del Cos del Tren, els qui portaven diàriament l’aigua potable, els qui anaven periòdicament a canviar els “dipòsits” dels “cabinets”, els qui, empleats com jo al despatx del Comissari o altres dependències del Camp exterior, tenien o podien tenir relació amb el de les dones. De vegades eren els paquets de roba bruta, menjar, calçats, etc. D’altres eren paquets de roba neta, alguna carta…Tots fèiem de recaders, tots ens exposàvem a perdre el lloc, però tots ho fèiem de cor.

          Tot això s’ha acabat. Altre cop els homes es rentaran la roba, cosiran els esquinços, i no podran escriure’s sovint. Jo també en sóc una víctima: fins ara em rentaven la roba. L’àvia, aquesta velleta de l’Hospitalet, m’havia trobat una bona dona que rentava i cosia la roba.

          La mala notícia ha corregut ràpidament per tot el Camp general dels homes. “Han liquidat el Camp de les dones! Totes han marxat! No les veurem més!”

          Fins ara hom ens podia veure. Ja sigui a Correus, a la infermeria o a la missa dels diumenges, sempre hi havia alguna ocasió per veure’s, encara que fos de lluny. Però es podien veure, es feien signes, es parlaven…

         Els últims camions ja són lluny. Els mocadors blancs encara voleien fent adéu a tothom…Els xofers ens diuen que totes, sense cap excepció, ploraven…

Avui ningú no parlava d’altra cosa: “Se n’han anat les dones!”

Published in: on 21 Desembre 2009 at 13:19  Feu un comentari  

20 de desembre de 1939: Quina força humana pot negar-ho?

           És una velleta de 65 anys. Vídua. L’han portada al Camp de concentració de Sant Cebrià acompanyada del seu fill Joan i de dos conciutadans de l’Hospitalet del Llobregat, l’Antoni Casas i el seu fill, mosaïcistes del carrer de l’Església, veïns de casa i amics de tota la vida.

            Han fugit junts, han passat la frontera burlant tots els obstacles que se’ls presentaven. Aquesta frontera guardada escrupolosament per soldats amb tanta bona punteria com males entranyes… Això no obstant, van poder-la passar. Un contratemps: l’àvia va caure i es féu mal al peu i a la cama. Porta la cama embenada.

            Els porta un gendarme de Perpinyà. Els he rebuts jo. Quina alegria veure els amics Casas! M’expliquen el cas: l’àvia té dos fills a Tolosa. Tots creien que podrien arribar-hi sense conèixer el Camp de concentració. Creien que ningú no els posaria obstacles per anar a casa de ciutadans nacionalitzats francesos.

            –Podré sortir-ne aviat? –em deia l’àvia.

            –Sí. Caldrà que els vostres fills Ernest i Isidre us reclamin a les autoritats franceses.

            Això passava al mes de setembre. Han passat ja tres mesos justos. Ahir precisament vaig anar al Camp de les dones i ella en parlà de l’assumpte i m’ensenyà una carta que acabava de rebre dels fills. Deia:

                “Querida madrecita: ¡Cuánto tarda el tiempo en transcurrir sin tu compañía! Madrecita dolorosa, en tus 65 años y sin poderte consolar, sin poder gozar de la paz y el cariño que nosotros, hijos, obligados debemos de prodigarte. Pero no temas. Pronto vendrá el día feliz de tu venida con nosotros. Dios nos protege. Cuando recibas la noticia de haber recibido nuestros papeles aprobados, mandas un telegrama. Vendremos en seguida con un coche a buscarte. El viaje será para ti y para nosotros el viaje más feliz de nuestra vida. Cuántos deseos tenemos de llenarte de besos. Y Juan ¿cómo está? ¡Cómo debe desear salir también del campo! Nuestras pequeñas, tus nietecitas que tanto te quieren, cuentan impacientemente los días y te nombran sin cesar. ¡Con qué alegría celebraremos tu llegada a Francia! Madre, ten paciencia. Te besan tus hijos Ernesto e Isidro.”

             No cal dir com em vaig emocionar en llegir uns mots tant càlids d’amor, i com vaig pensar en els vellets de casa!

            I pobreta, la velleta no podia imaginar que la desil·lusió més gran de la seva vida estava precisament en camí.

            En arribar al despatx, hom m’ha donat la correspondència que calia tramitar i, quina sorpresa!, hi havia la denegació a la demanda feta pels seus fills de poder sortir tant ella com el fill. Denegat? Denegat, sí! Quina ànima humana pot denegar una cosa semblant? El Prefecte! Maledicció!

            I precisament avui el Camp de les dones serà evacuat. Les portaran a Argelers. No podré veure-les, no podré anar a consolar-la i dir-li que caldrà que els fills tornin a fer la petició, aquesta vegada solament per a la mare. El germà sortirà quan les circumstàncies ho voldran, però a una velleta de 65 anys que té fills naturalitzats a França ningú no pot negar-li-ho. Així ho diu el mateix Comissari, que s’ha revoltat contra el Prefecte.

            Recordo que, quan anava al Camp a veure-la, quan parlàvem, sempre em besava, i jo li tornava els petons, i ella es mostrava tota cofoi de sentir-se àvia. Veritablement, l’estimació dels vells i dels infants és la més ferma i la més pura de totes les estimacions…

            He escrit als fills de Tolosa, explicant-los com han de tornar a fer la petició i els passos a fer. Humanament no és possible aquesta denegació! Qui pot negar d’anar amb els fills? L’àvia es diu Pilar Pascual. 65 anys. Vídua. Residia al carrer Príncep de Vergara, a l’Hospitalet.

Published in: on 20 Desembre 2009 at 19:00  Feu un comentari  

6 de desembre de 1939. Som homes?

      Dos casos típics m’han fet pensar avui al vespre, abocat a la màquina d’escriure del Comissariat de policia del Camp. Dos casos que m’han colpit en gran manera perquè demostren fins on hem baixat pel que fa a les necessitats físiques.
      
     La “massa” del Comissariat la constitueixen: un músic, professor i compositor, anomenat Antoni Llop; un sastre, especialista en el tall, Montforte; un estudiant químic, Ros; un dibuixant i pintor artístic, Sala; un estudiant de dret, Sesplugues; i tres o quatre elements més, tots ells de provades aptituds intel·lectuals, treballadors, estudiants, etc.
      
     Hi ha un agent de policia anomenat Durant, home llar i gros com un sant Pau, catalano-francès, simpàtic, per bé que cridaner. La seva frase habitual és la famosa “fava de Déu”. Ens fa riure amb el seu aire de “a mi se me’n fot tot”. Sempre engega bravates contra el Comissari “Chef”, però quan el té al davant, obeeix com un cadellet.

     Doncs bé, aquest brau home avui s’ha procurat un bo signat pel Comissari per tal que la Intendència Militar del Camp doni diversos lots de peces de vestir als empleats del Comissariat: pantalons, americanes, camises, sabates, mitjons, samarretes, calçotets i espardenyes. N’hi ha de noves, de velles, d’usades i d’estripades. Tot són col·lectes que s’han fet segurament a diversos indrets de França i que han vingut a parar als Camps de Concentració de refugiats. També ha aconseguit un bon extra de tabac. Així, doncs, hem tingut la joia de fumar i de vestir-nos una mica decentment.

      Naturalment, ens hem repartit la roba com hem pogut: qui ha tingut nou, qui vell, qui estripat. L’alegria, però, ha estat general; n’hi ha que fins i tot saltaven de goig, i tots hem regraciat l’agent Durant.

      Però he volgut observar com i de quina manera es manifestava l’alegria en cadascun de nosaltres, i això m’ha produït una pena inimaginable, puix que hom hauria dit que érem talment infants gaudint de la nit de Reis… Vestits de regals, ridículs: els uns, pantalons curts; d’altres, americanes llargues; calçotets i mitjons apedaçats; espardenyes, l’una blanca i l’altra de coloraines, etc., però tothom content de tenir alguna peça que no tenia. Igual que infants. Igual que els negres sense civilització abillant-se amb coses estranyes…
 
     En veure tot això em preguntava: I som homes?
 
     Ahir, amb motiu del seu comiat, el Tinent d’Intendència ha volgut obsequiar tot el personal de l’extra-Camp`, és a dir, tots els empleats. Així, doncs, Intendència, Tren, Comissariat, Plana Major, Censura, Tallers mecànics, Fusters i altres hem tingut la joia d’un àpat extraordinari: amanida, entremesos variats, arròs, bistec, patates fregides, salsitxes, pernil sec i dolç, cafè, licor, cigar… Què més pot demanar-se?

      Quan tota aquesta gent estava en plena digestió del copiós menú, cadascú es llançava a variades i suculentes manifestacions d’alegria; àdhuc es llançaren certes manifestacions que no cal esmentar, però que en el fons feien pena, molta pena. D’altres, els més insignificants, es deien: “Si això és l’exili, que no vingui mai la pau ni el retorn”, “Jo he menjat com mai no ho havia fet”, “Ni en Serrano Suñer no haurà menjat avui com nosaltres”, “Aquests francesos, però, saben fer les coses”, i així fins a no acabar…

      Pobres bestioles refugiades! Som homes ? Reaccionem amb les més absurdes puerilitats! Hi ha moments que em demano si els pobles ben alimentats són capaços d’oblidar les més greus ofenses. Podrà l’exili fer-nos perdre tot sentit d’equanimitat? Arribarem mai a resistir? I, si això arriba, tot el que ara sofrim, totes aquestes baixeses, no seran demà reaccions d’una violència desmesurada?

      Si fem com les criatures, si un demà arriba a operar-se en nosaltres la transformació d’infants en homes de veritat, desvetllant-se els sentiments, caràcter i instints, han pensat alguna vegada els qui els envolten i contemplen amb les conseqüències d’una tal transformació? Perquè jo encara em pregunto. I som homes?
 
     Potser trobareu  estranys aquests pensaments meus, però jo no puc ni he pogut acceptar mai res sense estudiar-ne el com, el perquè i de quina manera hom ofereix quelcom.
 
    Això que explico a mi m’ha ferit sensiblement. Per què? Perquè no mereixem regals; mereixem justícia! I justícia és donar-nos la llibertat, deixar-nos treballar, fer-nos dignes pel nostre esforç! Regals? No! Justícia!

Published in: on 6 Desembre 2009 at 19:49  Feu un comentari  

1 d’agost de 1939. Neguit

El doctor Martí Feced fa uns dies que em va escriure. Va enviar-me uns papers per omplir i signar. És la meva fitxa per a l’organització SERE, organisme que diu que es preocupa dels exiliats per fer-los anar a l’estranger: Mèxic, Xile, Amèrica, Rússia, etc., etc. Al peu de la carta em diu: «Em preocupo de tot». Vol dir, doncs, que es recorda de mi? Il·lusions!

També tinc correspondència amb el germà d’en Montesinos. He rebut una carta dient-me que m’envia 50 francs i que, si vull anar a treballar a Belfort, em buscarà una casa, però de treball de pagès, altrament no hi ha res a fer. He acceptat i li demano que ho faci de seguida.

Mlle. Bacou, amb qui he parlat del projecte de fer venir la Pepita aquí i de llogar-me, avui m’ha concretat que la Prefectura no autoritza res d’això. Ni feina, ni reunir-me amb els meus.

Les coses no rutllen gens bé. Hi ha una mobilització general. L’Hospital ha d’evacuar-se urgentment. La guerra contra Alemanya és una cosa seriosa i que naturalment no portarà cap solució al nostre problema.

Em mobilitzaran? Quina serà la posició de França envers el govern espanyol? Què serà, doncs, de nosaltres? Ara sí que ho veig tot més negre i més malparat que mai.

Camp de concentració…?

Published in: on 1 Agost 2009 at 05:00  Feu un comentari  

14 de juliol de 1939. Una gran festa

El 14 de juliol és una gran festa a França: és l’aniversari de la Revolució, de la presa de la Bastilla. És el començ d’una nova Era nacional que instituteix els drets de l’home, proclamant-lo igual en tots els seus drets cívics.

 Aquesta revolució va obrir a tot Europa una nova etapa dintre tots els estats, que no pogueren fer altra cosa que copiar allò que França havia fet en aquesta data històrica. Hi havia fins a aquesta època una il•legalitat absoluta i desproporcionada en la repartició de les càrregues públiques i una absència total de control i de llibertat.
 Els ministres reformadors de Lluís XVI, especialment Turgot, van veure els seus esforços inútils i trencaren amb la resistència aferrissada del clergat i de la noblesa. Va caldre que vingués aquesta revolució perquè la legalitat, la igualtat i la fraternitat esdevinguessin una divisa de l’Estat nou.

 Avui, doncs, al camp on som s’ha organitzat una festa magnífica. Tothom ha treballat durant dies i més dies per poder presentar a les autoritats franceses una mostra de la simpatia que el poble espanyol congregat aquí per les circumstàncies sent envers el poble francès en aquesta data que representa la nostra lluita per a conservar allò que teníem i que els francesos van guanyar el 1789. Nosaltres ho hem perdut. És a dir, que l’Espanya de Franco avui representa als ulls de la civilització un retard de 200 anys.

 Al defora de les barraques, i amb pedres de tots colors, s’han fet veritables treballs artístics d’un gust i una paciència inigualables. Aquí hom veu una bandera francesa entrellaçada amb l’espanyola; més amunt, un Vive la France; més enllà, unes xifres: 1789 i 1939. Uns porten el barret frigi, símbol de la revolució; d’altres, al barret hi porten «14 Juillet». Les avingudes del Camp estan guarnides amb herbes i flors de tots colors. En fi, és una vertadera manifestació d’amistat i simpatia això que hom ha fet i està fent.

 Hi ha hagut una gran festa folklòrica catalana: la Massa Coral i la Secció Folklòrica han desgranat una activitat excel·lent i han assolit un èxit magnífic.
 
El programa adjunt en pot donar una idea exacta. Aquest programa tot fet a mà per l’amic Castells, és ja una prova de la fe, de la paciència i del gust artístic de tots els artistes catalans amb motiu de l’aniversari d’aquesta revolució que pels Drets de l’Home féu la França del 1789.

Published in: on 14 Juliol 2009 at 06:42  Feu un comentari  

3 de juliol de 1939. La càrrega de l’exili

 Cada dia que passa és més feixuga la càrrega de l’exili que pesa damunt meu.

 No es presenta cap solució que em permeti de veure com podré sortir-me’n per a desenvolupar qualsevol treball que pugui esdevenir mitjà per a una situació estable econòmicament. Si continuo a l’Hospital, naturalment tinc assegurada una existència, però quina mena d’existència? Guany? Cap. Despesa? Relativament cap, igualment. Puc, però, continuar així? És clar que en aquestes circumstàncies cal estudiar-ho tot i veure si al meu voltant hi ha algú que pugui mostrar un esdevenidor més brillant que el meu.

 Els metges, gent de carrera, què fan aquí? Viuen. Res més que viure. Guany? Cap. Despesa? Cap. Aleshores? Estudiem els altres casos: fora de l’Hospital, què hi ha? Els homes que són al Camp. Què fan aquests? No res. Guanyen quelcom? No res. Viuen. Res més que viure. Heus ací, doncs, la resposta que m’he d’inculcar: Viure. Viure i passar el temps.
 Han transcorregut 5 mesos. Quants en falten encara per a albirar un demà més brillant? Quants en falten per a poder dir que visc honradament i èl meu compte?

 Hi ha una altra cosa que cal que m’imposi a mi mateix: que són molts milers d’homes els qui, com jo, no podran tornar a casa seva. Molts milers d’homes que no podran, quedar-se definitivament inactius i vivint a les costes d’un govern estranger. Caldrà que aquest govern doni una solució o altra a tothom.

 A mesura que la reflexió madura, em pregunto: val la pena de continuar aquí, a l’Hospital? Quins beneficis en trec de quedar-m’hi? Per què no aniré voluntàriament al Camp? De tot això, en dedueixo el següent: Aquí a l’Hospital visc bé. Tinc menjar a discreció. Treballo i la feina no és gaire simpàtica, d’acord, però tinc més o menys relacions franceses que demà potser em serviran. Tinc algun permís de sortir a passejar a Besiers. Visc, doncs, una vida relativament de llibertat. De tabac no me’n falta: me’l donen. Per a vestir-me, més o menys tinc quelcom; podré tenir-ne més si tinc barra de demanar, ja que el problema de vestir no existeix. Si vaig al Camp, no sortiré mai. Visites? Cap. Relacions? Cap. Crec que el cent per cent dels qui són al Camp voldrien canviar llur posició per la meva.

 Si és així, què cal que faci? Senzillament, imposar-me una paciència il•limitada, viure i deixar passar el temps. No puc fer res personalment. Som homes sense personalitat, subjectes a la voluntat i disciplina dels altres. Un govern que no és el nostre diu que es preocupa de nosaltres, i un dia o altre donarà solució a tots. I per això hem lluitat tant, hem passat tota classe de privacions, hem sacrificat el millor de la joventut espanyola en una lluita desigual sense parió en la història. De tot cal fer-ne un sol raonament: Hem lluitat, hem perdut, i cal reconèixer que el qui perd no guanya i cal saber perdre com saber guanyar. Hem perdut? Doncs, a perdre, i perdre vol dir molt: Iniciativa, Personalitat, Energies, Saber, Títols, Bona voluntat, Honradesa, tot queda supeditat a no res o, més ben dit, a la voluntat dels altres. De qui? D’un govern estrany? D’un país estranger. Què serà, doncs, de nosaltres? Què serà de mi? El que els altres voldran? Sí! Res més que això!

 Totes aquestes reflexions me les repeteixo cada dia. Cada nit, en ficar-me al llit, em pregunto i em responc tot això. I cada dia és igual. Ahir igual que avui. Demà igual que ahir. I aquell que, fent les mateixes reflexions que jo, vol anar més lluny, vol realitzar una aventura, ho paga car. Comencem de saber d’alguns que han volgut provar de sortir del Camp clandestinament per cercar solucions a l’exterior, i els gendarmes s’han encarregat de retornar-lo al Camp, si no ha passat a la presó francesa, plena de duresa i de privacions sense precedents…
Abril de 1939: Passejada pel Passeig de Besiers

 Em passejo per l’Allée, que en diuen ací, a Besiers. Un boulevard gran i formós, que recorda una mica la nostra Rambla…

 Fa un aire fresc, que el sol guarda que no sigui molestós. Rambla barcelonina, que lluny que em trobo de tu i, per això, que a prop et tinc del cor!

 Cafès luxosos, teatres, cinemes, cadires als dos costats laterals del passeig, arbres frondosos distribuint una ombra agradable i dolça.

 La gent d’aquí, com arreu del món, es passeja per lluir el vestit o el barret, per cercar l’amic o l’amiga, per descansar o per distreure’s.

 Avui em vénen les llàgrimes als ulls molt sovint perquè contemplar la passivitat de la gent, veure i constatar la felicitat que ells respiren contrasta massa amb les penes dels qui, com jo, purguem aquí unes faltes no comeses, però no per això menys amargues.

 En veure les mamàs i els papàs que acompanyen de la mà les criatures fruit dels seus amors, m’agafen unes ganes boges de no sé quin fenomen especial: voldria poder acaronar-les, com també voldria no veure’n cap. M’agraden i les detesto. Per què? Quin fenomen juga en mi en aquests casos tan especials. És l’enveja? És gelosia? És que voldria, per exemple, que tothom sofrís com jo? O és que, en comptes de passejar sol, voldria també tenir les meves filletes una a cada mà?

 Passen les parelles felices, l’un i l’altra agafats del braç. Els uns, sols; d’altres, acompanyats dels infants. En d’altres, el ventre de la dona mostra el fruit d’unes hores d’amor, i l’home, aquesta bèstia orgullosa, es complau a mostrar a tots els altres mortals la seva obra.

 Fruïu, fruïu força, em dic jo mateix. Vosaltres no sabeu què és perdre la felicitat encara, però això pot venir. Teniu una guerra començada i ningú no sap què coneixereu encara! Aquestes són les reflexions que em faig, i em sembla que tindria ganes de dir-ho cridant perquè m’entenguessin.

 Jo també he passat per aquestes hores felices de la vida. Jo també tinc una dona, dues filletes, i també m’he passejat orgullós amb la dona, mostrant el fruit del meu gaudi… Però ho he perdut tot! Tot! I no sé si ho podré tenir novament. I voldria anar directament a aquestes parelles i dir-los: «Una signatura damunt d’un paper d’Estat, i el teu marit, promès, pare i germà seran enviats allà baix, a una gran i desmesurada carnisseria. Podrà caure ferit, mort o presoner. Pot conèixer l’exili, els mals tractes i cops de peu al seu darrera. Pot menjar una sola sopa cada dia i encara agra. Pot passar gana. Pot passar fred i calor alhora. Pot ser que es corsequi d’enyorança. Pot ser que sofreixi terriblement…
 »I què feu per minorar totes aquestes calamitats? Esteu esperant impassiblement que tot això arribi, no feu res per aminorar les penes i calamitats dels qui sofreixen tot el us he dit. Som molts milers els espanyols que avui coneixem tot això, i què heu fet vosaltres mortals? Heu minorat les nostres misèries? Us heu recordat que hi ha camps de concentració per a espanyols? Que hi ha hospitals replens d’homes sense membres, cecs, orfes de tota calor familiar? Quants francesos han vingut als camps per provar de minorar el dolor? Quants francesos han vingut als hospitals a portar quelcom per als pacients? Quants…?

 »Podreu conèixer els terribles bombardeigs. Avui ho teniu tot; demà potser no tindreu res… Què feu, doncs, aquí fruint? Tu, velleta, i tu, vellet, que et passeges amb el teu fill gran o el teu gendre: demà potser no rebràs cartes d’ell, no sabràs si és viu o mort, no sabràs si li manca algun membre, si et crida sense poder-lo escoltar, no sabràs si demana aigua i ningú no li’n porta, si té gana i es veu obligat a cercar alguna arrel dels arbres.

 »Tu, dona jove, aquest fillet teu tan estimat potser una bomba te l’arrencarà de les mans i mai més no el trobaràs… El teu home, el teu home avui fort i gran que tant estimes, potser passarà una terrible agonia sense que ningú en pugui tenir cura, que ningú no sentirà; o un tret li arrencarà el darrer sofriment per quedar-se en un racó d’un camp ple de cadàvers inconeguts. O potser aquest home serà en un camp de concentració, no tindrà cap nom, sinó un número; barrejat entre els bons i els dolents, entre els intel•lectuals i els lladres de professió, els honrats i els criminals d’ofici, els patriotes i els traïdors de la terra.

 »I tot això pot succeir. Sols la voluntat d’uns homes que són al poder, que vosaltres ni tan sols heu escollit per als destins del poble, ells sols poden fer venir tot això.

 »Guerres, guerres maleïdes!

 »Voldria demanar-vos únicament que sigueu més humans! Pacífics ciutadans francesos, avui en aquesta passejada pel vostre passeig de Besiers m’han vingut molts records i cap de bo: deu ser l’enveja o la gelosia, no ho sé exactament. O la indiferència vostra envers el dolor general: potser és més aviat això el em fa dir el que escric.

 »Molts de vosaltres ja heu conegut una guerra, precisament una guerra que no tingués res d’humà: la gana, els polls, el fred, el fang, el cansament, les barraques, els xiulets dels obusos… Els vostres homes morien, com avui, de trets de foc, de metralla, de tot, fins plens d’excrements! Què es ventilava? Interessos i res més que això! Ideal? No.

 »I dir que comenceu una guerra nova, i dir que ningú no sap el que vindrà! Si almenys tinguéssiu  més pietat de tots els qui ho han perdut tot recentment… Segurament que avui tindria un altre sentiment que no sento en veure-us tan pacíficament tranquils, tan indiferents…»

Abril de 1939: Un sopar excel•lent

 Avui, amb el doctor Huguet, el practicant Domínguez i el sanitari Zúñiga, hem anat a fer un sopar que per a nosaltres ha constituït una festa inoblidable. Hem anat al Restaurant dels Artistes, situat en un carrer transversal del Passeig de Besiers.

I quin sopar! Hi havia plats nets i blancs, tovalles, tovallons, i fins un ram de flors damunt la taula.

   Entremesos,
   una sopa força bona,
   carn rostida,
   patates fregides,
   un ou ferrat,
   formatge,
   un dolç,
   bon vi,
   cafè i licor.

 No cal dir que per a nosaltres, després de tant de temps de no trobar una taula tan ben servida i guarnida, ha constituït un veritable esdeveniment i una revelació: la visa semblava dir-nos que tornaríem a ésser humans com abans.

 A la sortida encara ho hem celebrat anant al cinema. Ha estat una festa completa, però no ha acabat del tot tranquil·lament, ja que, com que havíem passat del temps del permís corresponent, l’hospital era tancat i barrat, i guardat pels simpàtics (!) gendarmes. Per això, hem hagut de saltar la paret. No ha passat res, però. Hem entrat amb totes les precaucions, i ales dues de la nit érem al llit.
20 d’abril de 1939: Modernisme? Fauna zoològica?
 Avui la festa que tinc de l’Hospital l’he volguda dedicar a seure tranquil•lament al passeig en una cadira de pagament, perquè em surt més barat que si vaig al cafè.

 Què faràs avui? Senzillament contemplaràs aquesta gent que es passeja per mostrar les darreres novetats que porta.
 Cal reconèixer que els dos anys i mig de retard que porto quant a veure la vida de societat em porta diverses sorpreses pel que fa a la moda de les dones. En els homes, per contra, no veig que res hagi canviat sensiblement: les americanes, les corbates, els pantalons, els barrets, els mocadors de butxaca, les sabates, etc. o han sofert cap transformació digna d’ésser anotada.

 Però les dones, fillets de Déu! Quantes innovacions que hi veig! Sobretot els capells, aquesta mena de capells que es porten avui i que us provoquen vertigen o ganes de fer-los caure d’un cop de mà. No m’explico com poden fer-los tenir damunt del caparronet, tan petita i reduïda és la forma de baix situada damunt la closca encefàlica. A més, els porten decantats vers un costat, de manera que estic segur que la dona ha de fer veritables equilibris per tal de mantenir-lo sense que acabi de caure.

 I si em dediqués a fer comparacions? Anem-hi, i apunto: aquest sembla el barret mexicà, d’ales una mica pronunciades i una punxa central sobresortint. Naturalment es tracta d’un mexicà en petit, diguem-ne més aviat mexicans per a la quitxalla per a la diada dels Reis.

 Un altre de tot rodó. Gran, amb una vora a sota tornada enlaire i una ploma que sobresurt. A què s’assembla, aquest? Senzillament a les caixes que portaven a l’esquena els qui a les festes majors de Catalunya venien neules: consistia en una circumferència al mig de la qual hi havia un eix amb una llanceta de banya que hom feia giravoltar per tal d’obtenir el premi que consistia en un nombre de neules segons el número on s’aturava la banya.

 Un altre em recorda les figures de marbre, petites figuretes tripolitanes que al cap hi porten el capell en forma de barretina o, millor, de paperina com les que hom donava per posar-hi les olives mullades.

 Un altre em dóna la sensació de ninots del Pim Pam Pum, amb els barrets de palla ovalats com els ous de gallina.

 Un altre encara: em recorda els ocells de colors que tantes vegades he vist al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Hom veu unes cares petites amb uns barrets que surten com si fossin les cues d’aquells ocells, amb unes plomes grosses, de colors i llargues. Em recorden aquells lloros agafats per les potes a la barra de ferro que hi ha al Passeig central del Parc de Barcelona.

 En aquest altre em sembla que hi veig els magistrats en un tribunal un dia d’audiència de gran envergadura. En miro un altre i em sembla veure aquelles locomotores aerodinàmiques de línies grans, tallades amb punxes especials com per tallar el vent.

D’aquest talment diríeu que és una mona de Pasqua, amb els ous al voltant, piles de crema i nata pels costats, amb diversos pisos, i al bell mig el mico característic. Tot d’una m’ha semblat veure l’aparador de ca la Montserrat i dels confiters de Barcelona Esteves Riera, Forn de Sant Jaume, el Cigne, etc.

 Finalment m’he dit: per què no faig un estudi de cada tipus de persona que porta un barret? Perquè cal dir que la persona porta el barret segons el seu gust, així com també segons el tipus físic: així, n’hi ha que, essent primes, porten barrets per fer-se més grosses, i d’altres, que són grosses, porten una altra classe de barret per fer-se més primes. Fins i tot m’atreveixo a dir que, segons el barret i la indumentària, hom pot veure-li un caràcter diferent ben significatiu. Per això serà necessari fer un altre estudi i disposar de més temps, però potser ho faré. Ja ho veurem.

Published in: on 3 Juliol 2009 at 13:24  Feu un comentari  

17 de març de 1939. Incertitud

He telefonat a la família Cerqueda des d’Arles. La contesta ha estat seca. Res a fer!
Em vénen ganes de tornar a Perpinyà i quedar-me allí, incontrolat. També voldria entrar a Catalunya, procurar passar desapercebut i arribar-me fins a Olesa. Però, i els perills? La mort no m’espanta; però, i la dona, i la filleta? i el nou fill? Ah, terrible incertitud!
A la nit, abans d’adormir-me, recordo una poesia i m’aixeco per anotar-la al bloc:
Era nit, fantasiàvem…
Jo jugava amb les orelles
Tu miraves les estrelles
i jo les veia més belles
amb tos ulls mig desmaiats.

Published in: on 17 Març 2009 at 12:57  Feu un comentari  

11 de març de 1939. Una nina

He aconseguit un permís, i aquest matí he anat a fer una visita de cortesia als Srs. Coste Jeune i Burch. He esmorzat i dinat a casa del mestre d’escola, el qual m’ha rebut esplèndidament, així com també la seva esposa.

Havent esmorzat he anat a parlar amb el Sr. Coste Jeune; he insistit per si em podia fer entrar en alguna casa de pagès. Però tot és inútil, ja que el Govern francès ha publicat unes ordres molt severes, amenaçant amb fortes multes, contra els qui donin feina a cap espanyol.

Com que disposo de 200 francs i veig obstruïts els camins traçats en la meva imaginació, decideixo de canviar de tàctica, i me’n vaig a veure el barber del poble per comprar-li eines de barber, amb les quals podré treballar i guanyar-me uns quants francs… No ho faig gaire de gust, però faig el cor fort, perquè veig que serà l’única cosa que em permetrà sortir del pas. Ah, aquest ofici de barber que odio tant i que, en canvi, sempre ha estat el que m’ha permès de sortir dels pitjors passos!

Una pinta, una màquina de tallar cabells, un passador, una navalla, tisores i una brotxa. Tot plegat, i donada la circumstància que jo era espanyol refugiat i que el barber era simpatitzant dels republicans, m’ha costat només 70 francs.

Quan baixava cap a casa del mestre, a la plaça de la vila hi havia un marxant. He vist unes nines molt boniques. Sense pensar-m’hi gens, n’he comprada una. El meu pensament era la meva Montserrateta, a l’Hospitalet. Estrenyent-la contra el pit i volent deturar els batecs del cor, he pujat dalt la casa del Sr, Burch i he cridat Andrea, la filla dels mestres. Quan li he donat la nina, no veia ni la nena ni la joguina: tenia els ulls completament cegats per les llàgrimes i el plor contingut. Madame Burch volia pagar-me l’import. Sanglotant, li he respost que ho havia fet com si fos per a la meva filleta. Sense dir res més, sense tenir el coratge d’acomiadar-me, he baixat les escales amb rapidesa i, quan he arribat al carrer, m’he amagat de tothom  i he plorat com mai no havia pogut fer-ho encara… Una veu, dolça veu, petita veu, em deia a cau d’orella: «Papa, maco, gràcies, papa meu».

Al vespre, quan he arribat a Arles, he trobat dues lletres. Eren d’en Martí Feced i d’en Ramon Frontera, que m’escrivien des de Perpinyà. Em deien que no podien fer res per mi. Que m’acontentés quedant-me on era, ja que d’altres, els més, eren als Camps. I ells? A l’Hotel! Pagant qui? Ah! Política. Algun dia sortirà tot això!

Els dies se succeeixen. El treball de la infermeria va molt bé. Amb les eines faig alguns serveis al s metges de la infermeria, i això em reporta unes economies importants. Els dos-cents francs de Coste Jeune els tinc a part, ben guardats. Un altre centenar de francs es passegen per les meves butxaques, esperant d’ésser destinats a quelcom d’utilitat. M’he comprat una bufanda de seda i llana. Que n’és de bonic poder comprar pel teu compte sense que ningú tingui res a dir-hi! I poder comprar cigarrets! I anar al cine!

La primera vegada que he anat al cine no ha estat sense una sensació de dolor i de pena; en pensar que vaig sol, mal vestit i sense la meva Pepita, em sembla que faig un sacrilegi. Però em dic que la distracció és quelcom de necessari en aquestes circumstàncies i me n’hi vaig. Però per castigar-me a mi mateix, agafo el bitllet més barat i m’he de situar, per tant, al davant mateix de la pantalla. Les figures em semblen gegantines, la música m’eixorda, i en surto amb el cap com un timbal. A la nit, a l’habitació, ens retrobem amb el company Domínguez, ens comuniquem les impressions i coincidim en els mateixos fenòmens, és a dir, dolor i pena; l’argument de la pel•lícula ni tan sols el recordem. Quan apaguem el llum de la sala, comprenc que ell plora. Jo tenia els ulls inflats i molls. L’endemà al matí tenia un cap inconegut, una cara desfeta; el mirall em va dir que jo no era jo…

Els malalts greus desfilen pel Dispensari l’un darrere de l’altre. Peus gelats, mans gelades; ferides de 5 i 6 mesos enrera mal curades, començos de gangrena; infeccions; alguns casos de tifus; febres exagerades; i algun trastocat del cap…

Avui han portat a la taula d’operacions de la infermeria un home completament gelat, inanimat, sense coneixement. Ponseti li ha pres el pols; tot seguit han començat de punxar-lo amb injeccions. El seu fill, comissari de Brigada, resta immòbil, els ulls fits a la figura venerable del pare; no diu res, contesta sec a les preguntes que li fa el Dr. Ponseti.
–Quants dies fa que el vostre pare està així?
–Dos.
–I abans?
–Feia dies que es queixava de frisors generals i a penes menjava.
–Per què no l’heu portat abans?
–Perquè els serveis sanitaris del Camp deien que calia esperar.
–Esperar què?
–Jo no sé res.

Els quarts d’hora passen i la reacció que hom espera no arriba. L’home no reacciona gens. No té pols. El cor s’ha parat. Ponseti diu: «És mort», «massa tard», «terriblement tard». El fill mira el Dr. Ponseti i comprèn el moment i les seves preguntes. Sense dir res s’acosta al cadàver del seu pare i el besa al front. Un petó llarg… Dues llàgrimes, dues grosses llàgrimes, s’escolen de la figura del fill i cauen sobre la figura venerable del pare. Dues llàgrimes calentes del fill seran l’únic record que el pare s’emportarà d’aquests últims moments de la seva existència.

Tots tenim el cor trencat. Ponseti diu: «Unes hores més aviat, i aquest home era salvat…» i, agafant la porta, surt precipitadament al carrer. Crec que la ràbia i les llàgrimes li impedien de continuar allí… L’ambulància s’ha emportat l’home cap al cementiri. El fill, el cap baix, sense dir res, els punys closos, amb pas insegur, s’ha allunyat. Jo no podia més. He hagut de sortir a cercar l’aire i el sol. Necessitava distreure’m i no podia…

Les autoritats franceses, posades al corrent del greu incident d’ahir, prometen donar ordres severíssimes als Camps per tal que no es trigui tant a evacuar els homes que tinguin necessitat de cures especials.

Les infermeres de la Creu Roja avui ens han portat moltes més coses que de costum. Fins i tot roba interior i exterior. Hom diria que l’espectacle d’ahir les ha commogudes i que s’adonen una mica més de les misèries humanes. Hom diria que amb aquest acte volen provar de fer quelcom per demostrar que senten el nostre cas.

Published in: on 11 Març 2009 at 09:02  Feu un comentari