22 de juny de 1939. Fotografies dels meus

Avui he rebut unes cartes de la Pepita i unes fotos d’ella, de les dues nenes, del meu germà Pepet i una de petita del papa. Quina alegria poder tenir aquestes fotografies! I per què cap de la mama? Ella sola em fa falta ara!

Fins avui no he sabut la data exacta del naixement de la petita Nuri. És el 13 d’abril de 1939.

Ara començo a sentir-me feliç dintre del meu pobre estat de solitud. A les nits almenys tinc el reconfort de poder mirar i besar les fotografies dels meus. Això em feia molta falta. Tothom podia ensenyar fotografies de la seva família, però jo no perquè no en tenia cap.

En aquestes cartes em donen l’adreça d’un germà de l’Àngel Montesions que viu a Belfort. Li escriuré demanant-li què pot fer per mi.

La Pepita i les nenes, així com el sogre, han anat a viure junts amb els de casa. Què passa? Per economies? Per necessitats? Els han tret de casa? Quant dolor! Quantes penes!

No sé per quina raó els permisos de sortir a Besiers han estat suspesos.

Anuncis
Published in: on 22 Juny 2009 at 05:00  Feu un comentari  

4 de maig de 1939. Primera carta del la meva Pepita

Avui he rebut la carta de la meva estimada Pepita. És datada del 28 d’abril. Ha pogut fer-la passar sense els entrebancs de la censura, ja que és un francès el que ha tingut ocasió d’enviar-me-la directament. La meva esposa em diu, entre altres coses: «Te comunicamos el feliz nacimiento de nuestra hijita Nuria. Lo mismo la nena que Montserrat y yo gozamos de espléndia salud, recordándote en todo momento… Debo comunicarte que no intentes por ahora venir a verme y te consagres a hechar raíces en donde estés, ya que de lo contrario nos darías un disgusto y te llevarías un chasco, pues las cosas no están todavía para que te desplaces, teniendo en cuenta el cargo que has ostentado durante la guerra». I continua encara: «Será más fácil el que en un día no muy lejano sea yo quien venga a visitarte y puede que a vivir contigo, que no al revés…» i la carta acaba amb una nota del meu germà Pepet, que em diu textualment: «Et desitjo molta sort estimat germà. Preocupa’t sols de tu. Pepet».

Després d’aquesta carta, quines il·lusions poden quedar-me de retornar a Espanya? Cap. Absolutament cap. I penso sempre amb quin dolor, amb quina pena i amb quantes llàgrimes la meva Pepita ha hagut d’escriure’m això. Perquè sigui ella la que em digui que no intenti d’anar-hi… Nosaltres dos tan ben acostumats, la nostra casa, el nostre jardí, el cotxe, el despatx, la biblioteca, les nenes, el gaudi de l’espectacle, les passejades, les il•lusions… Tot això, fins quan?

Durant els últims dies he rebut diverses cartes: del Pepet, de la Pepita, del senyor Lomba i de l’amic Tries, que es troba al Camp dels catalans a Agde, on procuraré d’anar a fer-li una visita.

Pel contingut de les cartes rebudes d’Espanya, es palesa que l’única veritat és la impossibilitat de tornar-hi. No hi ha res a fer a causa del càrrec exercit durant la guerra. Aquest exili, doncs, serà llarg, dolorós i prenyat de sofrences de tota classe. Cal, però, fer els possibles per sortir d’aquí. Els diaris francesos publiquen ja algunes disposicions relatives a la possibilitat d’ocupar els espanyols en treballs on els parats francesos no tinguin competència. L’agricultura és l’únic camí. Mlle. Bona, o sigui la senyoreta Bacou, m’ha promès fer el necessari per fer-me anar a treballar a casa seva, per bé que considera que la terra no és treball adequat per a mi. Diu també que pensa fer-me nomenar practicant de plantilla a l’Hospital mentre no surtin altres disposicions que permetin poder fer altres treballs.

He mirat per a treballar de barber a Besiers, però no hi ha manera de fer-me contracte, perquè sembla que hi ha obrers francesos en vaga per manca de treball.

Fa uns dies que el doctor Robert, en un rampell de bogeria i de borratxera, volia fer-me sortir cap al camp de concentració, però Mlle. Bacou va oposar-s’hi i va demanar al doctor Misermont, Chef principal de l’Hospital, de guardar-me encara un temps. Va obtenir satisfacció. Jo ja havia fet la maleta i ja em creia anar a parar al camp.

Published in: on 4 Mai 2009 at 05:00  Comments (2)  

28 d’abril de 1939. Primera carta d’Espanya

Com de costum, al matí, després de fer el treball preparatori de la sala d’operacions i d’haver-me rentat, he anat a la sala del doctor Huguet per afaitar-lo i tallar-li els cabells. Devien ser les 10 del matí aproximadament quan en Zúñiga, corrent com un esvalotat i amb una carta a la mà, entra a la sala i crida: «Ramon! Lletra per a tu!» J no creia la realitat, Després de tants dies esperant i veient com els altres tenien la joia de tenir carta d’Espanya, començava a trobar-me en una situació d’isolament que em feia molt mal. Carta d’Espanya!

 La meva emoció era tan gran que, els ulls plens de llàgrimes, vaig donar la carta al doctor Huguet, el qual, tan emocionat com jo mateix, va dir-me: «Dóna, ja te l’obriré, i calma’t». Jo plorava d’alegria i deia: «La lletra és del meu germà! És en Pepet que m’escriu!» Immediatament un calfred va recórrer el meu cos. Per què no de la Pepita? Tot seguit el dubte s’apoderà de mi. Serà morta? Del part? Serà possible? Seré tan desgraciat? Immediatament agafo la carta i els ulls corren més de pressa que el pensament per cercar el veritable motiu que fos el meu germà qui m’escrivís en lloc de la Pepita.

 Amb els ulls plens de llàgrimes, vaig llegint amb penes i treballs, i tot és magnífic. Tothom està bé: ell, el meu germà, és lliure, puix que és ell qui m’escriu: els pares estan bé, i… Ah! Una altra nena! La Pepita ha tingut una altra nena. Quina alegria! Quina desil•lusió a la vegada! Ells sense jo i jo sense elles. Dues nenes ja! Pare altra vegada i no pas d’un noi. Però què hi fa si tots estan bé? El doctor Huguet em diu:
 –I doncs, Ramon, són bones noves, almenys?
 –Pare d’una altra nena!
 I tothom em felicita, tothom m’abraça. I tothom em pregunta:
 –I de política? I com ha anat?

 He dit al doctor Huguet que demà l’acabaré de servir millor, però qie avui tenia necessitat de sortir al pati a rellegir la carta una, dues i tres vegades, i anar a cercar els esborranys de les meves cartes per deduir-ne si almenys ells han rebut o no alguna carta meva. He sortit corrents, he rellegit diverses vegades la carta. He entrat a la sala dormitori, m’he estirat al llit i, una vegada allí, tapat i sense que ningú ho veiés, he plorat i plorat fins a quedar-me satisfet i descansat.

 Una cosa, però, és ben concreta a la carta: no puc pensar a retornar a Espanya. Les coses no són prou clares. El meu germà em diu: «Siento mucho que tus ocupaciones en esa te imposibiliten de venir y así poderte abrazar y recordar nuestras andanzas en bailes, cines, etc., como antes solíamos hacer…» I continua encara: «Quién sabe si este verano, con Pepita, vengo a pasar las vacaciones contigo». Naturalment, llegint això, la cosa era clara. Jo no podia tornar. No havia d’anar-hi. Seria un destorb i un perill.

 De resultes d’aquesta carta una cosa es fa urgent: la necessitat d’obrir-me un camí per a demà aquí a França. Per a això cal una cosa per sobre de totes: saber el francès. Així, doncs, amb aquesta idea fixa, començo amb delit i afany a recollir llibres, gramàtica, diccionari, i a estudiar! Cal quedar-me a França? Doncs cal estudiar! I cal sortir de l’Hospital i cal cercar treball i cal arribar lluny, i fer-me un futur. Tinc dues filletes, tinc una dona, tinc una llar constituïda, i cal vetllar per tot.

 Els ulls secs, l’ànim reposat, tranquil i serè, surto de la sala i dic a tothom que he rebut carta de la família, que tinc una altra nena. Des d’aquest dia, cada vegada que he rebut una carta d’Espanya, el doctor Huguet sempre em fa la mateixa pregunta:
 –Què, Ramon, una altra filla? O un fill, ara?
 Tots reien, jo també, i ell sobretot gaudia molt repetint-me sempre això.

 A la nit he escrit una llarga carta al meu sogre, al carrer del Carme, 97, en francès.

La vida de l’Hospital continua  monòtona. Cerco solucions al meu problema, però desgraciadament no n’hi ha. Tothom creu que el govern francès publicarà algunes disposicions relatives a tots nosaltres per tal que, d’una manera o altra, puguem cercar treball. Jo voldria sortir d’aquí i treballar en alguna cosa de profit. En les meves sortides a Besiers cerco solucions, però tot és inútil. No cal fer res perquè pertot hi ha els mateixos entrebancs: la situació de refugiat! Manca de papers, manca de llibertat i, per tant, de personalitat.

 Petita Nuri, el teu nom, en ésser-me confirmat per la teva mare en la primera carta, em va donar una alegria tan gran que no hi ha lletres ni expressions per a poder descriure-la. Núria, nom de la Verge sagrada del santuari català. Lloc on els delegats de la Generalitat van anar a cercar el repòs i la tranquil•litat per redactar l’Estatut que tantes lluites havia de produir després al Parlament espanyol… El meu desig personal era que si una altra filleta venia al món es digués precisament Núria, tot i que la teva àvia volia que et diguessis Anna com ella. T’haig de dir tota la veritat: no t’esperàvem, volíem un noi, volíem un Jordi. Però, fent els comentaris acostumats, jo deia sempre a la teva mare: «Si és una noia, Núria». I així et dius Nuri perquè era desig meu i perquè la teva mare, sense la meva companyia en ell moment del teu naixement, volgué que em fos donada aquesta satisfacció en premi a les meves sofrences. I has estat estimada, molt més que no pots imaginar-te. Ja veuràs en el transcurs d’aquest llibre-diari tot el que has representat per a nosaltres dos, Núria estimada, espinguet eixerit!

Published in: on 28 Abril 2009 at 05:00  Feu un comentari  

11 d’abril de 1939. Passejada, teatre, enyorança

El temps passa. Però no tan de pressa com voldria. L’exili comença a pesar-me. De vegades em demano si podré tornar mai més a Barcelona.

Avui em passejo pel boulevard de Besiers; s’assembla una mica a la nostra Rambla… La gent es passeja. Fa bo: un sol radiant omple de joia les cares. El cap em volta de tant contemplar la gent. Miro les parelles d’enamorats que, braç sota braç, es passegen indiferents al dolor dels altres. No veuen altra cosa que el seu benestar natural… ambicions per a demà, projectes, rialles, mirades significatives de l’un i contesta de l’altre amb una altra mirada… Que és bo d’estimar-se, que és bo d’ésser estimat i trobar-se així acostadets els uns dels altres! Quants quilòmetres em separen de tu, estimada Pepita! Tu i jo ens passejàvem per la Rambla de Barcelona, tu i jo també ens miràvem i rèiem, i… quantes misèries ignoràvem dels altres…

No puc més. M’aixeco i continuo a peu. Ara no veig més que parelles de casats acompanyats de petits. Sembla que tot és contra meu. Les parelles i els petits, tots són joves, i tots són nenes de l’edat de tu Montserrat. Cosa curiosa, no puc sentir ni veure aquest espectacle. M’agafa un dolor i, en comptes de sentir simpatia envers aquestes nenes, sento una ràbia terrible i crec que més aviat odio que estimo. Per què? Gelosia? Excés d’amor? Sentir-me tan sol! Tan sol…!

El practicant Domínguez m’ha trobat pel passeig i m’invita a anar al Teatre Municipal, on hi ha una representació d’una revista-opereta anomenada «Nina-Rosa».

Hi entrem. Anem a l’últim pis. No ens podem permetre d’anar més car. Cosa curiosa, el primer espectacle el vaig veure a Arles i era amb en Domínguez. Avui, el segon, és amb ell encara… L’espectacle és fascinant. Bonic. Encantador. Cants, balls, diàlegs, tot és bo. Però tot em recorda massa Barcelona, la meva Pepita i la meva filleta Montserrat. Tot és massa bo. Massa bo. Em fa sofrir massa i sortim del teatre amb uns ulls com unes taronges. Ell ha plorat. Jo he plorat. Tothom ha rigut, tothom s’ha divertit, tothom està satisfet. Nosaltres dos estem decebuts, amargats. Sentim massa enyor… El gaudi, la distracció d’espectacle no és fet per a nosaltres. Som massa sentimentals. Sofrim en comptes de divertir-nos.

Avui he escrit una carta a l’advocat Lomba de l’Hospitalet. Li demano que em faci arribar notícies des de casa, de l’estat de la meva Pepita i de la sort del meu germà Pepet.

Published in: on 11 Abril 2009 at 06:12  Comments (1)  

31 de març de 1939. ¡Bum! ¡Bum! ¡Bum!

Ja estic ocupat! Sóc nettoyeur de la sala d’operacions. El doctor Ponseti ha dit que serviria per a això, i m’han ocupat. És clar que el treball no és gaire bonic: escombrar, treure la sang de terra, i, com que el treball és relativament curt, caldrà que faci de garçon de salle, és a dir, de sanitari: netejar la sala dels malalts, buidar els cubells de porqueria, transmetre els encàrrecs dels malalts, etc. Aquest darrer treball, però, no ‘agrada gens i m’espavilo perquè els altres me’l facin, a canvi de tabac i d’afaitar-los sovint.

El temps passa diferentment de com fins ara. Treballo amb amor i amb entusiasme i, així, aconsegueixo l’estima dels uns i dels altres: dels espanyols perquè, en companyia d’un amic anomenat Armand Zúñiga, entrem sovint a la sala dels malalts i les cantem cançons, els expliquem acudits i els fem riure.

El treball no és pesat, si bé un poc desagradable. Amb els doctors Ponseti, Huguet i Puig i els practicants Domínguez, Salas i altres ens espavilem sempre per passar vetllades enteres a la sala dormitori dels metges on, durant hores seguides, llegim i ens expliquen coses de la nostra terra, discutim les notícies rebudes, les dels diaris i altres.

He augmentat de categoria. Sóc esterilitzador a l’Hospital, afecte a la Sala d’Operacions. Treballo junt amb en Zúñiga, amb el qual ens portem molt bé. Aquest nou treball, higiènic per excel·lència, em permet de vestir una bata blanca. Quasi cada dia em dutxo. Dormo a la sala dels empleats. Mengem a part i copiosament. Tinc dret a una sortida setmanal a la ciutat, cosa que aprofito naturalment per conèixer Besiers en tots els seus detalls.

Les infermeres d’aquí són molt bones. Sobretot una que des del primer dia m’ajuda i em protegeix: és Mlle. Bacou, que jo he batejat amb el nom de Mlle. Bona. Tothom ha acabat per anomenar-la Mlle. Bona, amb gran satisfacció per part d’ella. Cada dia, en arribar a l’Hospital, ja que viu a Mauraussan, porta uns panets i biscuits per als doctors Ponseti i Puig. Naturalment que no m’oblida i participo també d’aquesta deferència amical. Pots de llet, xocolata i altres llaminadures: no ens falta de res. Tenim de tot. Fins i tot Mlle. Bona m’ha portat un vestit quasi nou, que el sastre de l’Hospital m’ha arreglat a la mida i que em va magníficament bé. Que bé veure’s mudat! En una festa que hem fet a la sala número dos, he compost una lletra basada en la música d’una cançó titulada «Bum, Bum». Aquesta lletra diu:

«¡Bum! ¡siempre dije Bum bum!
y cuando yo nací
ya nací con este lema.
¡Bum! ¡qué lindo es hacer Bum!
sin tener ninguna pena.
Siempre riendo y bailando,
cantando y jugando,
qué buena es la vida.
Olvidando nuestro exilio
las penas del mundo
provocan la risa.
¡Bum! ¡qué bueno es hacer Bum!
¡pese aquien pese el Bum!
es la ironía sincera.
(estribillo)
No tenemos ni una gorda.
No tenemos ni tabaco.
El que tiene un traje regular
por un Rajà se hace pasar.
¡Bum! ¡qué lindo es hacer Bum!
¡Siempre hemos de hacer Bum!
para olvidar nuestras penas.
¡Bum!
¡Baribumbum…!
¡Ayúdeme en el Bum!
¡BUM! ¡BUM! ¡BUM!»

Aquesta cançó va obtenir un èxit sense precedents. Cada dia ens demanaven que l’anéssim a cantar, i ho fèiem si hi havia algú que l’endemà havia d’ésser operat, ja que això el feia sortir almenys del «cafard», o sigui, de la preocupació de les hores difícils que hauria de suportar.

Aquí a l’Hospital, doncs, des que tinc el nou treball d’esterilitzador entro quan vull a la sala d’operacions i, a la meva manera, ajudo en tot. Cames tallades, braços amputats, gangrenes tallades a temps, apendicitis, operacions d’estómac i intestinals, infeccions virulentes, trepanacions, etc., etc. De tota classe i per a tots els gustos, si això es pot dir. Quantes sofrences! Quantes misèries! Quants dolors!

Jo tenia cura quasi sempre d’anar a calmar el malalt abans de l’operació, donant-li noves esperances de vida més tranquil·la i menys dolorosa després de l’operació. Un cop feta, hi anava per fer-los més lleu el pes de les sofrences produïdes per les reaccions naturals del cloroform i del nou estat de les ferides produïdes pel bisturí cirurgià.

Com a cap de la sala d’operacions no cal dir que hi havia un doctor francès, resident a Besiers, el qual no escoltava pas sempre els consells dels metges espanyols, molt més joves que ell, però molt més experimentats pràcticament. Així, doncs, sovint el doctor Ponseti i el doctor Puig havien plorat de ràbia perquè no els havia deixat fer a la seva manera una operació delicada, el resultat de la qual, segons ells, hauria estat tot un altre. Per exemple, hi ha hagut cames, braços, mans i peus tallats per no haver volgut adoptar solucions que havien proposat els doctors catalans…

Hi havia com a capitost de les dones de la Creu Roja una Mademoiselle d’edat ja avançada. No m’era gens simpàtica: caràcter greu, reganyosa, manava les feines amb un cert despreci, i estava mancada sobretot de caritat. Crec que veia en els refugiats espanyols uns pobres diables enviats pel mal esperit a la terra solament per fer mal… La vaig batejar amb el nom de Mlle. Sarna. Tothom l’anomenava així i no de cap altra manera. Sovint havíem disputat. Havia intentat moltes vegades de fer-me sortir del treball i reemplaçar-me per un altre, però Mlle. Bona tenia força bona relacions i cada vegada impedí que jo sortís.

Com a metge resident a l’Hospital i, per tant, com a «Chef» ttoal dels serveis, hi havia un doctor anomenat Robert. Aquest bon home tenia el fatal defecte que li agradava infinitament l’alcohol, i cada dia el seu estat normal era l’alcohòlic per no dir borratxo a seques. Ningú no podia veure’l. Jo tampoc. Però ell em suportava. Crec que era perquè s’havia erigit en protector de l’Armand Zúñiga, amb el qual érem massa amics per permetre de separar-nos.

Published in: on 31 Març 2009 at 06:00  Comments (1)  

30 de març de 1939. Espantat

Continuo al llit. Estic veritablement espantat. El dolor persisteix com mai. Prenc molts salicilats, però això em porta uns sorolls al cap terribles. Passo les nits sense dormir.

 Al diari francès L’Éclair he llegit la rendició de la quasi totalitat de les capitals de província espanyoles que restaven insotmeses a Franco.

 De tant en tant el dolor es calma sobtadament i ningú diria que pateixo tant. Llavors faig esforços i em llevo, em passejo i cerco relacions per llogar-me.

Published in: on 30 Març 2009 at 05:00  Feu un comentari  

28 de març de 1939. Sense notícies de casa

Estic assegut al llit. He passat una nit terrible. Molt dolor. El reuma m’ha reprès. No hi ha res que em calmi. Estic amoïnat. A l’Hospital tot és abandó. Els serveis marxen molt malament.

De l’Espanya nacionalista, no hi noves concretes. Es diu que les negociacions amb la Junta de Defensa de Madrid han fracassat.

Ningú no té notícies de casa seva. Tothom comença a demanar-se si l’exili serà llarg.

Contestant una postal del senyor Vernis, de París, li demano que vulgui fer arribar notícies meves als pares i que els digui que estic bé, i que procurin fer quelcom perquè jo trobi alguna cosa a França.

Published in: on 28 Març 2009 at 06:00  Feu un comentari  

25 de març de 1939. Ponseti

A Ponseti, Huguet i Domínguez, s’hi afegeix Puig, un metge que hem trobat aquí. Hem parlat molt, ja que coneix el doctor Isern, de l’Hospitalet. Em diu que és a França.

Ponseti m’ha promès de fer quelcom per trobar-me feina a l’Hospital, ja sigui de barber o d’una altra cosa.

Published in: on 25 Març 2009 at 05:00  Feu un comentari  

24 de març de 1939. Sala 8, pavelló 2, llit 195

Avui surt una expedició de malalts cap a l’Hospital de Besiers, Departament d’Erau. Amb els malalts hi van el doctor Ponseti i el practicant Domínguez. El doctor Huguet, també. Tots els qui restin a Arles seran destinats al Camp de Barcarès.

D’acord amb els doctors Ponseti i Huguet, aniré amb ells però com a malalt; un cop allí ja veurem què podrà fer-se per mi. A 2/4 de 2 sortim amb el tren.

Arribem a Besiers. Un trajecte deliciós. Tot el panorama ha estat ben copsat. Em dic entre mi: aprofundeixes terra endins, t’allunyes cada vegada més dels teus. La separació és immensa. Quilòmetres i més quilòmetres desfilen davant dels teus ulls i no cal pensar ja a tornar enrera ni a executar els projectes d’entrar a Catalunya per sorpresa…

Arribats a l’Hospital, igual que els altres malalts, ocupo un llit. Ja veurem què passarà demà. Sóc a la Sala 8, pavelló 2, llit 195.

Published in: on 24 Març 2009 at 06:00  Feu un comentari  

22 de març de 1939. Evitar el Camp de Barcarès

Avui m’he escapat ben just d’anar al Camp de Barcarès. Primer gran perill. Cada dia es fan llistes noves de gent disponible per a entrar al Camp de Barcarès.
 Em fa por d’entrar a un Camp. Em sembla que allò és la negació més absoluta i que sortir-ne ha de ser molt difícil. Què cal fer?

Published in: on 22 Març 2009 at 06:00  Feu un comentari