2 de setembre de 1939. El Comissariat de Policia

Les coses internacionals no rutllen… Els diaris d’avui porten a grans titulars la mobilització general a França i a Anglaterra. L’Alemanya hitleriana ha entrat a Polònia. La guerra, aquest estrall de la humanitat, és, doncs, una cosa inevitable.

 Guerra, guerra… Fa alguns dies que no es parla d’altra cosa a causa de la posició d’Alemanya. Què por portar un conflicte general? Una guerra contra una nació tan poderosament forta, què pot donar? És inútil fer pronòstics, ja que en una guerra cal tenir en compte tots els valors d’un costat i de l’altre per a permetre’s de fer-ne deduccions més o menys precises però sempre hipotètiques.

 França i Anglaterra juntes. Alemanya, i segurament Itàlia, i qui sap si l’Espanya del traïdor Franco, també juntes. Enigmes: Estats Units, Rússia i Japó.

 I nosaltres? Ah, nosaltres, els miserables refugiats, aquí ajaguts a la sorra, veient passar els dies i sense esperança. Què serà de nosaltres en cas de conflicte internacional? Tindran necessitat de nosaltres com a carn de canó? Ens utilitzaran com a mà d’obra, necessària a la indústria francesa?

 Segons les notícies dels diaris, Belfort és declarada en estat de setge, ja que és un pas militar de primer ordre. Així, doncs, la possibilitat de sortir cap al treball de pagès a Belfort per l’intermediari de l’amic Montesinos queda ja anul•lada definitivament.

 Fa dies que no rebo notícies de casa.

 Aquesta sorra, la inactivitat, les badomeries diàries i les notícies reals, els filferros, les barraques, l’aigua del mar… tot em cansa terriblement. Estic avorrit i no sé què serà de mi si no prenc una determinació radical. No he nascut per deixar passar el temps sense fer res.

 S’imposa de fer quelcom. Què? Ja ho veurem, però vull ser útil en alguna cosa. Voluntari? No ho sé, però segurament que demà decidiré quelcom respecte a la inestabilitat actual.

 M’he presentat al Cap de l’Estat Major Espanyol al del Camp. He parlat amb un Coronel. Li he dit clarament que feia quinze dies que era al Camp i que la sorra, el sol i l’aigua m’estaven fent mal a l’esperit; que volia fer quelcom i que desitjaria treballar, ésser útil en alguna cosa, tenir un deure a complir. Vam parlar llargament del que sabia fer, del que havia fet sempre i del que podria fer aquí. Va prendre’m el nom i em prometé que s’ocuparia del meu cas.
 L’endemà vaig rebre una nota quan encara estava ajagut al llit, que em deia que em presentés urgentment a l’Estat Major del Camp.

 Al cap de deu minuts, sense esmorzar, ja era a l’Oficina.

 Estic, doncs, empleat a l’oficina del Camp. El meu treball és estendre i fer signar els papers demanant d’entrar voluntari a l’exèrcit francès pel temps que duri la guerra.

 S’ha disposat que tots els refugiats que vulguin entrar com a soldats a l’exèrcit francès poden fer una instància dirigida al Cap del Camp, un Comandant francès. Jo, doncs, faig les instàncies d’aquests voluntaris, que les signen. Porto el control de les demandes, les quals enviem a la Prefectura francesa.

 El meu treball no és difícil. Tampoc no en tinc gaire. Ajudo els altres empleats en altres tasques d’estadístiques i arxiu, correspondència, etc.

 El Comissariat general de policia del Camp ha presentat una demanda al Cap espanyol, demanant-li quatre homes que sàpiguen francès i escriure a màquina per ser destinats al Comissariat.

 Demano de ser presentat com a aspirant. Sortim cap a l’oficina del Comissariat no quatre, sinó vint-i-cinc, per tal de fer un examen per veure les possibilitats de cadascú.

 Després de les proves requerides, he estat escollit i sóc, doncs, un dels quatre que anirà a l’oficina del Camp a les ordres del Comissari de policia.

El Comissariat de policia

 El treball a l’oficina del Comissariat de policia del Camp és molt diferent. Tinc cura del fitxer general del Camp. Faig les filiacions de tots els qui entren. Cada n’entren molts. Alguns són procedents d’altres Camps; d’altres són producte de batudes fetes per les ciutats com Perpinyà, etc. Altres són espanyols que tenien, o s’ho pensaven, llur situació regularitzada per les autoritats, però que per ordres o contraordres han estat enviats al Camp.

 Veig que aquí és el lloc on em trobaré més bé, ja que, en primer lloc, tindré un treball distret. Segonament, estic voltat de tots els empleats afectats al Camp, com són els del Tren (intendència), buròcrates en general, i especialistes, com fusters, manyans, mecànics, pintors, censura militar (feta per elements periodistes, en general). Tenim una cuina especial. Dormim en barraques on la comoditat és molt més gran i la llibertat molt més extensa. I, per damunt de tot, som fora del Camp general.

 El Comissariat és la primera barraca que hom troba en entrar al Camp. Segueixen altres barraques, que són: oficines militars, dipòsit d’intendència, barraques dormitori, tallers de fusters, censura, etc. Acabat això, comença el veritable Camp dels Refugiats.
 
Al nostre davant i a l’esquerra, hi ha el Camp di de les Dones, que podria anomenar-se més aviat de les Famílies, ja que aquí hi ha les dones casades, amb llurs homes (no tots), els infants, les vídues, etc. N’hi ha alguns que han fet el viu i s’han fet passar per casats, de comú acord amb alguna noia, i viuen junts aquí…

 Al Comissariat, doncs, tenim una barraca gran, dividida en diverses dependències, segons el treball de cada empleat. Tenim una ràdio amb la qual a la nit, quan tothom ja està descansant, podem sentir música i les informacions.
 Tinc a disposició tres màquines d’escriure, cosa que naturalment aprofito per fer la correspondència i les anotacions d’aquest meu llibre.

 He tingut, doncs, una sort extraordinària de poder venir aquí com a empleat, ja que així podré passar molt més bé la vida solitària de l’exili.

 Entre tots nosaltres hi ha una companyonia molt g ran. Fem propines i ens les repartim entre tots. Disposem d’extraordinaris, com tabac i roba nova, cosa que també ens repartim com a bons germans. Mai no hi ha cap disputa entre nosaltres.

 Veig una manera de fer alguns diners: fent de barber. afaito i tallo els cabells dels agents de policia, del Comissari i dels companys del Comissariat. Limitant-me solament a l’ambient que m’envolta, cada dia tinc algun servei a fer, i el que em donen, qui cinc francs, qui deu, em permet ràpidament de fer-me amb una suma no molt important, però que em permet anar tirant.

 El Comissari és un home petit i carregat de punyetes, nerviós i molt primmirat, reganyós amb tothom. Crida sempre a tothom. A mi, però, m’estima i em té força consideració. Li sóc simpàtic, i sovint em dóna reservadament algun article de la premsa espanyola per traduir-l’hi al francès. Ens estem moltes hores tancats al seu despatx particular, on ens passem els papers i li faig les traduccions que li interessen.

 Tothom em diu que he tingut una sort extraordinària en fer amistat amb aquest ursí. Sovint, els diumenges em deixa anar amb ell a Perpinyà amb cotxe. Un cop allí em deixa sol, amb un permís signat per ell, i amb la sola obligació d’anar-lo a buscar l’endemà al matí a les 7 a casa seva.

 És aquí al Comissariat on veig de prop les misèries del Camp: famílies dividides, morts (m’encarrego del registre dels morts del Camp). Porto també el control de tots els qui han estat passats a l’Hospital general de Perpinyà. Vaig sovint al Camp de les Dones a fer-hi informacions especials per al Comissariat. Aquests informes fan quasi sempre referència a cartes rebudes dels homes d’algunes de les dones, els quals són a altres Camps: Argelers, Vernet, Barcarès, Agde, Ales, etc. També sobre els fills que, per l’edat, mereixen un tractament especial en l’alimentació, etcètera.

Algunes escenes del Camp General

 Quanta gent! Sembla impossible, veritablement impossible que tanta gent sigui aquí concentrada, sense cap il•lusió, només esperant sempre… esperant què?

 És impossible que, tot passejant, puguis copsar qui és intel•ligent, qui és bo, qui és dolent, qui és illetrat, qui és de carrera, etc. L’intel•lectual, l’obrer, l’artista, el rendista, el buròcrata, tots barrejats i confosos. Sols parlant amb ells personalment pots adonar-te amb qui parles, i encara no sempre…

 La immensa majoria van vestits amb pantalons curts, camises de diversos colors, quasi tots amb camises franceses, llargues com del Carnestoltes català. D’altres, el cos nu. Uns, descalços; els altres, amb espardenyes de colors. Sempre passejant o ajaguts a la sorra, cercant els uns el sol, altres l’ombra. Uns llegeixen el diari; altres, novel•les que ja són descolorides del sol i gastades dels dits, ja que tot el que sigui literatura, bona o dolenta, passa de mà en mà per matar el temps…

 Hi ha alguns casos, però, que són dignes d’ésser escrits. Vegem-ne alguns:

 Un bon dia, precisament l’endemà que ens havien donat uns pantalons curts –pantalons anglesos de campanya–, un company va sortir de bon matí  al gran passeig del Camp amb un cèrcol i un petit pal a la mà, i començà de fer córrer el cèrcol com si fos talment un infant jugant a rutlla com als passeigs aristocràtics…

 Un altre dia un humorista va fer-se amb una pala i començ`pa a fer un gran pou. Tothom li preguntava què feia. Ell no contestava mai. Es van amuntegar alguns centenars de companys impacients per veure què volia fer. Quan el pou fou acabat, va agafar una sabata i la lligà a la punta d’un pal llarg amb un fil. Va agafar un tamboret fet de fusta i es disposà a pescar tot seriosament, tal com fa un pescador. Portava un barret de palla, ulleres fumades per al sol i calçons curts. Tothom el contemplava i reien… Ell, però, continuava tot sol, provant sempre si picaven…

 Un altre, encara: Un company havia perdut el que se’n diu la xaveta. Aquesta sorra i aquest sol n’han fet molts d’estralls… Va agafar les seves dues maletes i, mudat de cap a peus, s’acomiadà de tots els companys de barraca, dient-los: «Me’n vaig a Mèxic». I començà de caminar cap al mar. Quan va ser al peu de l’aigua, sense deturar-se ni tombar-se gens, va continuar. Tothom cridava: «On vas?», i ell repetia cada vegada: «A Mèxic! A Mèxic!» Quan l’aigua ja li arribava al coll, altres companys decidiren d’anar-lo a treure. S’hauria ofegat irremeiablement! Estava atacat de bogeria. Al cap de tres dies d’observació especial, van haver-lo de treure del Camp, vers un manicomi…

Anuncis
Published in: on 2 Setembre 2009 at 06:55  Feu un comentari  

31 d’agost de 1931. Enyorança, mal terrible

Sant Ramon Quina diada enguany! Quin Sant Ramon més trist! Tinc febre. M’han sortit uns grans sota l’aixella que em fan sofrir molt. Es comprèn que el canvi d’aigua i d’aire no em prova. Prenc molts banys de sol i d’aigua salada. Estic torrat com un negre, com un negre blanc, naturalment. Recordo coses i coses. El pensament corre cap a casa, cap als meus. Si ells em veiessin sofrint com sofreixo, estirat sempre a la sorra, entre filferrades… Crec que tu, Pepita, sempre em deus recordar, però no puc ni escriure’t a tu, ni a les petites, ni als vellets de casa el que penso. Ah, estimats tots, tants sacrificis, tantes sofrences per arribar aquí!

S’ha celebrat un matx de boxa
A la nit hem tingut una excel·lent vetllada de boxa, organitzada pels del Camp. Hi ha hagut set combats. Quin tip de riure! I quines bufetades! Les autoritats franceses hi eren i sembla que els ha agradat tant que han demanat que es procuri de fer-se’n d’altres, que ells miraran de donar totes les facilitats. De dia, hi ha futbol. S’han organitzat partits de campionat, i quines batusses! Sembla que hom estigui presenciant els cèlebres partits Barcelona-Espanyol! Tant de boxa com de futbol, hi ha excel·lents organitzadors, i gràcies a ells, cada dia hi ha futbol i cada setmana, boxa.

Altres distraccions
Cada nit, en algunes barraques hi ha conferències, així com festivals de cant i de poesia.

Política
Tothom parla i parla massa. Les badomeries són a l’ordre del dia. Cada matí hi ha algú que en porta alguna de nova: «Franco ha dimitit… Franco ha estat objecte d’un atemptat… Franco demana la col·laboració dels republicans… Representants sindicalistes són a Espanya en contacte amb el govern de Franco… D’ací a poc tornarem triomfants a Espanya… La Guàrdia Civil ha vingut al Camp… En tal ha estat cridat i sembla que és per fer-lo anar a Espanya per força… Tots els Comissaris seran reclamats per jutjar-los…» En fi, cada dia una cosa diferent. I precisament això és el que ens fa viure! Què seria de tota aquesta munió d’homes si no tinguessin cada dia un tema diferent per ocupar-se? Cada mentida, cada suposició dóna peu a plantejar comentaris i discussions que omplen tot el dia. Però, mentrestant, les coses internacionals no rutllen…

Agost de 1939: Sóc el número 15.221
He perdut la personalitat. Aquí no sóc altra cosa que un número. Sóc el número 15.221, ni més ni menys. Aquest número és el meu nom. Per ell seré classificat. Per ell seré posat en una barraca. Quan hom em cercarà, no preguntarà pas pel meu nom, sió pel 15.221 i prou. Quan voldré anar a les oficines del Camp, hauré de portar aquesta targeta minúscula que em servirà com a cèdula personal. És un a targeta de cartolina fina, blanca, i el número és marcat amb caràcters grossos i negres. Tots en tenim una. Hom ens l’han donada en entrar al Camp, després d’enregistrar-nos els noms. No ens han pres la documentació personal, i això ens dóna la satisfacció de mirar de tant en tant els nostres papers particulars per recordar-nos que som homes, i que tenim uns noms, més o menys pomposos, però noms tanmateix. Els papers ens recordaran que tenim una família i que portem els noms d’ells, i que cal guardar-los. Hem de fer els possibles per oblidar aquesta targeta maleïda, però no aquí, perquè no sabem les conseqüències que ens podrien venir a damunt si ho oblidéssim. Tots, però, ens ho hem pres com una broma més del destí. Ara som, doncs, uns homes numerats i fins que sortim del Camp no perdrem aquesta qualitat. Fins quan, doncs?

Fa un any just
Aquests dies fa un any que no he vist la família. Ha passat tot un any des de l’últim adéu. Vaig anar-hi aprofitant un permís especial que havia obtingut dels superiors amb mil combinacions. Aleshores portava quatre mesos de front, quatre mesos de penes i sofrences sense límits; nits sense dormi, caminades interminables, mullenes. Em vaig presentar a casa prenent totes les precaucions de telefonar des de Barcelona a la meva germana Llúcia a fi que previngués els de casa que hi arribaria d’un moment a l’altre, que avisés sobretot la Pepita, a la qual, trobant-se en estat, no voli donar-li una sorpresa sobtada. Encara em sembla que sento la veu de la Llúcia per telèfon: «Ramon, tu!» Recordo, doncs, l’activitat d’aquells dies a casa, a casa dels meus pares, a casa de la Llúcia, a l’Ajuntament, a la Col·lectivitat d’Alfalsaires de la qual era Interventor Oficial de la Generalitat, a la casa Underwood, a les Conselleries de Cultura, de Propaganda, de Sanitat, sense parar mai. No era mai a casa, tot eren anades i vingudes. Rebia infinitat de visites que em demanaven consells, qui per a l’amic, qui per al fill, qui per a l’home o el pare… Tot això feia que els de casa, a qui havia anat a veure. fossin els menys escoltats, ells que volien que els contés coses i més coses. Tothom volia el meu consell (pobre de mi!). I els dies passaven de pressa. Tenia un permís només de dos dies i ja en feia quatre que érem a Barcelona amb els companys que agafàrem l’auto de la Brigada per anar i venir. Sortosament una pana al motor del cotxe ens permetia de no precipitar-nos gaire. Així, ho aprofitava per tal d’arranjar molts assumptes oficials i particulars. Estava segur que no trigaria a tornar definitivament. La guerra marxava –deia jo–molt bé per a nosaltres. La veritat era tota una altra i el meu neguit era tot un altre, també; però no podia donar males impressions als vellets perquè s’haurien entristit molt, ni a la dona perquè el seu estat no ho permetia. Cal dir, però, que, encara que ho veia malament, no veia la desfeta total, ni la derrota, ni l’exili. Això no! I, en canvi, fa un any just. El primer any a comptar. N’hi haurà d’altres?

Enyorança
Fa diversos mesos que som aquí. Podrint-nos al Camp sense altra visió que la sorra, les filferrades i el mar. Oposàrem a l’invasor els pits per manca de municions. El millor de la nostra joventut hi deixà la vida. El Feix s’ha instal·lat a casa nostra i fan estralls. Aquí els homes voldrien ésser útils. I la França democràtica, aquest país que un dia féu tremolar el món sencer amb els famosos Drets de l’Home, resta callada i pacífica envers el nostre problema. Els homes aquí no poden ni deuen quedar-se! Hem passat dies de pluja, de vent, de neu; hem suportat totes les inclemències. Recordo homes que han estat difícilment transportats a l’Hospital d’Arles per a ésser guarits i no arribaven en vida al lloc de socors. Els homes cauen morts per manca d’atenció. Què passarà? Una massa tan enorme no pot deixar-se així, abandonada de tot i de tothom! I sempre amb el mateix delit de tenir carta de casa, de saber què passa allà baix, quins canvis poden operar-se, quines solucions, aquí i allà, poden donar a un problema que esdevé espinós i sense sortida digna si no s’hi posa la voluntat màxima. I els nostres Caps què fan? Ningú no en sap res. Els uns són a Hotels de primera, d’altres se’n van cap a Mèxic. Nosaltres, aquí, podrint-nos… Enyorança, terrible mal… Catalunya, Catalunya estimada, mai no has estat tan estimada com ara! Lluny de tu, lluny de la nostra terra, lluny dels nostres costums! Enyorança, mal terrible, que s’emporta els homes al cementiri…

Published in: on 31 Agost 2009 at 07:00  Feu un comentari  

25 d’agost de 1939. El Camp

Ahir a la tarda arribàrem tots al Camp. Carregats com ases de càrrega. Paquets i més paquets, capses grans de cartó i una maleta. Baixem dels autos i comencem a caminar. Entrem a la sorra. El caminar és difícil. Hom no pot més. Els gendarmes del Camp ordenen anar més de pressa.. Ells van amb les mans a la butxaca. Nosaltres, com animals de càrrega. No veiem res. Tot és negre. Nit estrellada però sense lluna. De tant en tant, unes ombres llargues s’aixequen com fantasmes davant nostre. Més tard passem pel costat d’aquestes ombres interminables… sentim algú que estossega. Hom diria que hi ha algú dins les ombres.

 Arribem després de tres quarts d’hora de marxa penible a la fita assenyalada. Una ombra gran. Una ombra que no és altra cosa que una barraca de fusta molt gran. Em fan entrar a dins. Ens diuen que dormim i esperem demà al matí, que serem cridats per omplir unes fitxes. Els gendarmes se’n van. A palpentes ens toquem els uns als altres. Algú encén un encenedor i ens adonem de la grandiositat de la barraca on som. Sembla que totes les ombres que vèiem pel camí no eren altra cosa que les barraques on viuen altres refugiats des del primer dia.

 Arrenglerem els paquets com podem i cadascú procura de passar la nit de la millor manera possible. «Això no és el llit de l’Hospital», em dic. Un altre contesta: «Això és el paradís! Aquí tindrem de tot! Fins i tot sorra a la sopa!» Quan semblava que anàvem a dormir, algú crida del fons de la barraca: «¡Aquí no se puede dormir! ¡Me parece que hay gato encerrado aquí!» S’encén una cerilla. En segueixen d’altres, encenedors, cerilles… Tothom diu que no es pot dormir. Jo també però em demano què passa. Tinc una picor i unes ganes de gratar com mai. Serà la brisa del mar? Serà la sorra? Serà el canvi? Què serà? El misteri surt del fons de la barraca: «¡Aquí hay un criadero de pulgas! ¡Esto es una barraca infectada!»

 Efectivament, estem negres, farcits, replens de puces; unes puces petites, però hi són a mils, a milions. Com és possible?

 Ningú no dorm. Ningú no pot dormir. Els uns canten, d’altres estan tristos. Jo en sóc un. Uns altres fan acudits. Tothom riu, de bona gana o per necessitat.  Que llarga que és una nit així. Tothom rasca. Tothom toca la guitarra. Si enfonsem la sorra per dormir-hi, llavors surt la humitat del mar. Si et quedes a la superfície del nivell de la sorra, són les puces, les bandades de puces que no et deixen dormir. Què fer? M’assec. Crec que tothom ha passat la nit així, esperant que vingués la llum del dia per veure millor què cal fer. El dia ho arreglarà tot, ja que a la nit és impossible de treballar, impossible de fer res. A més, estem sols. Cal tenir contacte amb els del Camp. Els vells del Camp ens ensenyaran què cal fer…

 Avui comença, doncs, la tercera etapa de la meva vida d’exili. Tercera etapa! Quantes en coneixeré encara?…

Impressions generals sobre el Camp de Concentració.

 Homes i més homes. Sorra i més sorra. Filferro i més filferro. Barraques, grans barraques… i soldats negres. Què fan els soldats negres? Ens guarden! Els homes, aquí, hom diria que som micos engabiats.

 La vida en el Camp? Al matí un cafè negre. Al migdia una sopa amb patates, pastanagues, algunes vegades llenties, d’altres cigrons i algun petit tall de carn. Al vespre, un sol plat. De pa, no gaire, només un cop al dia; depèn de cadascú que li arribi per a tot el dia.

 De tant en tant permeten l’entrada al Camp d’una espècie de marxant que serveix com de cantina, i que porta pa, llonganissa, capses de conserva, llet, xocolata i llaminadures en general. Naturalment, els qui tenen diners mengen més, i els qui no en tenen han d’espavilar-se com poden.

 Al camp, però, hi ha de tot. Fins i tot els «Encants», que hom ha batejat com el «barri xino». Aquí hom ven plomes estilogràfiques, moneders de pell i de plata, carteres de butxaca, pipes, cigarrets, paper de banc (cent pessetes, tres o quatre francs, segons la borsa del Camp), anells i cadenes de plata o d’or, diaris vells (que els altres han llegit i es venen a meitat de preu), sabates, pantalons, mitjons, mocadors, «pullovers», americanes, abrics, capses grans, maletes, etc. Aquí hi ha de tot, com al «Siglo» de Barcelona, només que aquí tot és vell, usat, tot és d’ocasió i a preus veritablement baixos. Tothom cerca el mitjà de fer-se amb alguns francs. El cas és disposar de moneda per a continuar vivint.

 Tenim el mar al peu mateix de les barraques. Així, de dia tothom pren un bany. N’hi ha que es queden fins al vespre asseguts a la sorra, ajaguts, entrant i sortint de l’aigua, segons la calor que fa o que es té.

 Hi ha un camp de futbol. També un gran entarimat que serveix per a fer-hi combats de boxa. Què pot faltar en un Camp on hi ha 50.000 o 60.000, o potser 70.000 homes? Entre tots hi ha veritables organitzadors, com també hi ha professors de tota classe i gent que, per passar més bé el temps, es dediquen a donar cursos gratuïts de francès, anglès, matemàtiques, història, política, etcètera.

 Dintre les barraques hi ha una organització impecable. Un responsable, o dos, per barraca tenen cura de les fitxes personals i de portar-les cada setmana a l’Estat Major del Camp, ja que aquí no hi falta tampoc l’Estat Major, el qual porta les estadístiques al «Chef» del Camp francès per a l’avituallament general de tothom, i per a la cuina o cuines del Camp. Hi ha també tres responsables, que es canvien cada setmana, per a anar a cercar el menjar a les cuines respectives i distribuir-lo a cadascú.

 Molt s’han espavilat per fer-se amb fils elèctrics i làmpares, i disposen de llum al capçal del llit, que els permet de llegir durant la nit. Això està rigorosament prohibit, però, amics, si tot allò que és prohibit l’espanyol ho hagués de respectar, esdevindria boig rematat. A l’espanyol li agrada de fer tot allò que no es pot fer, i és normal…

 Els llits? Quatre barrots que serveixen de peus, dos llistons llargs i dos de curts pel cap i els peus, una tela fortament clavada al mig i mantes al damunt, i ja tenim els llits. Qui no ho fa així dorm a terra, damunt la sorra. Hi ha, però, sempre una barraca en construcció o buida, i això fa que durant la nit hom procuri fer-se amb la fusta necessària per construir el llit. Tela? Hom la cerca i la troba, malgrat ser en un Camp de Concentració on no hi ha altra cosa que aigua i sorra i filferrades. Tot això, però, no és obstacle per a trobar tot el que fa falta per a organitzar-se i viure bé, si és que el mot «bé» hi cap. Així, doncs, com els altres, m’he espavilat per obtenir un llit.

 He dit que la nostra primera nit fou terrible per la plaga de puces. Doncs bé, els companys de les altres barraques ens han explicat la manera de fer-les marxar i de disposar d’una barraca en condicions: cal transportar aigua, molta aigua del mar i mullar el sòl; després, piconar ben fortament el pis fins a fer-ne un paviment sòlid. Això cal fer-ho de tant en tant, així com també anar a demanr als serveis de Sanitat un preparat especial a base de «zotal». Fent-ho així, les puces desapareixen i, al cap de dos o tres dies, tothom està net d’aquests animals impertinents. Cal, però, també treure cada dia la roba al sol, picar-la amb un bastó i rentar-la molt sovint.

 Naturalment, com els altres, he fet el que veia fer i el que ens han dit que féssim i, així, després de passar-hi hores senceres i amb molta cura, tinc ja un bon llit, amb molles i tot: filferro entrellaçat i no gaire tibat fa de somier excel•lent. Al meu capçal hi he fet un prestatge per als llibres, un altre per a la maleta i capses, i un penja-robes excel·lent.

 I bé, què fer? Com els altres? Instal•lar-me de barber? Cal dir que aquí hi ha salons de barberia excel•lents: amb poltrones fetes pel mateix barber, mirall, tamboret per als peus, buscant sempre la màxima comoditat perquè els qui vulguin fer-se tallar els cabells o afaitar-se puguin cercar i quedar-se allí on hom dóna, pel mateix preu, les màximes comoditats. Això de fer de barber trobo que no fa per mi, i em limito únicament a exercir amb els qui poden donar-me una compensació material d’una altra natura: ració doble, llibres, paper d’escriure, tabac, segells, etc. Fent-ho així trobo que sóc, fins i tot, massa sol•licitat. El meu treball els agrada més? No ho sé exactament, però és així. No demano cap preu i tinc de tot. a més, no vull ésser barber sinó solament per caprici. Avorreixo fer de barber i no vull fer-ne (i tant com m’ha servit i tant com m’haurà de servir encara aquest ofici odiós de treure els pèls als altres!).
 
Tinc un amic que és barber, anomenat Josep Almirall. És de Ripollet i té ja uns 58 anys. Ell sí que fa de barber i crec que seria fer-li mal voler fer competència a l’«avi», que li dic jo. Ell m’estima i li agrada que no vulgui fer de barber, si no és per caprici, ja que diu que, si jo volgués treballar, li prendria tota la clientela, i aleshores ell buscaria una altra barraca per treballar. Sempre el consolo dient-li que mai no el deixaré i que, si serveixo a algú, serà per caprici i prou. Mengem junts, dormim de costat. Estimo aquest home perquè sempre penso que si el pare es trobés com ell, com estimaria trobar algú jove, que podria ésser fill seu, que l’ajudés… Quasi cada dia anem a la «cantina» a comprar tomàquets, fruita i vi i ens fem uns plat junts que Déu n’hi do… Mengem a la catalana, a la valenciana. Ell ho prepara tot i amb un gust excepcional, «pobre avi».

Published in: on 25 Agost 2009 at 07:00  Feu un comentari