14 de juliol de 1939. Una gran festa

El 14 de juliol és una gran festa a França: és l’aniversari de la Revolució, de la presa de la Bastilla. És el començ d’una nova Era nacional que instituteix els drets de l’home, proclamant-lo igual en tots els seus drets cívics.

 Aquesta revolució va obrir a tot Europa una nova etapa dintre tots els estats, que no pogueren fer altra cosa que copiar allò que França havia fet en aquesta data històrica. Hi havia fins a aquesta època una il•legalitat absoluta i desproporcionada en la repartició de les càrregues públiques i una absència total de control i de llibertat.
 Els ministres reformadors de Lluís XVI, especialment Turgot, van veure els seus esforços inútils i trencaren amb la resistència aferrissada del clergat i de la noblesa. Va caldre que vingués aquesta revolució perquè la legalitat, la igualtat i la fraternitat esdevinguessin una divisa de l’Estat nou.

 Avui, doncs, al camp on som s’ha organitzat una festa magnífica. Tothom ha treballat durant dies i més dies per poder presentar a les autoritats franceses una mostra de la simpatia que el poble espanyol congregat aquí per les circumstàncies sent envers el poble francès en aquesta data que representa la nostra lluita per a conservar allò que teníem i que els francesos van guanyar el 1789. Nosaltres ho hem perdut. És a dir, que l’Espanya de Franco avui representa als ulls de la civilització un retard de 200 anys.

 Al defora de les barraques, i amb pedres de tots colors, s’han fet veritables treballs artístics d’un gust i una paciència inigualables. Aquí hom veu una bandera francesa entrellaçada amb l’espanyola; més amunt, un Vive la France; més enllà, unes xifres: 1789 i 1939. Uns porten el barret frigi, símbol de la revolució; d’altres, al barret hi porten «14 Juillet». Les avingudes del Camp estan guarnides amb herbes i flors de tots colors. En fi, és una vertadera manifestació d’amistat i simpatia això que hom ha fet i està fent.

 Hi ha hagut una gran festa folklòrica catalana: la Massa Coral i la Secció Folklòrica han desgranat una activitat excel·lent i han assolit un èxit magnífic.
 
El programa adjunt en pot donar una idea exacta. Aquest programa tot fet a mà per l’amic Castells, és ja una prova de la fe, de la paciència i del gust artístic de tots els artistes catalans amb motiu de l’aniversari d’aquesta revolució que pels Drets de l’Home féu la França del 1789.

Published in: on 14 Juliol 2009 at 06:42  Feu un comentari  

3 de juliol de 1939. La càrrega de l’exili

 Cada dia que passa és més feixuga la càrrega de l’exili que pesa damunt meu.

 No es presenta cap solució que em permeti de veure com podré sortir-me’n per a desenvolupar qualsevol treball que pugui esdevenir mitjà per a una situació estable econòmicament. Si continuo a l’Hospital, naturalment tinc assegurada una existència, però quina mena d’existència? Guany? Cap. Despesa? Relativament cap, igualment. Puc, però, continuar així? És clar que en aquestes circumstàncies cal estudiar-ho tot i veure si al meu voltant hi ha algú que pugui mostrar un esdevenidor més brillant que el meu.

 Els metges, gent de carrera, què fan aquí? Viuen. Res més que viure. Guany? Cap. Despesa? Cap. Aleshores? Estudiem els altres casos: fora de l’Hospital, què hi ha? Els homes que són al Camp. Què fan aquests? No res. Guanyen quelcom? No res. Viuen. Res més que viure. Heus ací, doncs, la resposta que m’he d’inculcar: Viure. Viure i passar el temps.
 Han transcorregut 5 mesos. Quants en falten encara per a albirar un demà més brillant? Quants en falten per a poder dir que visc honradament i èl meu compte?

 Hi ha una altra cosa que cal que m’imposi a mi mateix: que són molts milers d’homes els qui, com jo, no podran tornar a casa seva. Molts milers d’homes que no podran, quedar-se definitivament inactius i vivint a les costes d’un govern estranger. Caldrà que aquest govern doni una solució o altra a tothom.

 A mesura que la reflexió madura, em pregunto: val la pena de continuar aquí, a l’Hospital? Quins beneficis en trec de quedar-m’hi? Per què no aniré voluntàriament al Camp? De tot això, en dedueixo el següent: Aquí a l’Hospital visc bé. Tinc menjar a discreció. Treballo i la feina no és gaire simpàtica, d’acord, però tinc més o menys relacions franceses que demà potser em serviran. Tinc algun permís de sortir a passejar a Besiers. Visc, doncs, una vida relativament de llibertat. De tabac no me’n falta: me’l donen. Per a vestir-me, més o menys tinc quelcom; podré tenir-ne més si tinc barra de demanar, ja que el problema de vestir no existeix. Si vaig al Camp, no sortiré mai. Visites? Cap. Relacions? Cap. Crec que el cent per cent dels qui són al Camp voldrien canviar llur posició per la meva.

 Si és així, què cal que faci? Senzillament, imposar-me una paciència il•limitada, viure i deixar passar el temps. No puc fer res personalment. Som homes sense personalitat, subjectes a la voluntat i disciplina dels altres. Un govern que no és el nostre diu que es preocupa de nosaltres, i un dia o altre donarà solució a tots. I per això hem lluitat tant, hem passat tota classe de privacions, hem sacrificat el millor de la joventut espanyola en una lluita desigual sense parió en la història. De tot cal fer-ne un sol raonament: Hem lluitat, hem perdut, i cal reconèixer que el qui perd no guanya i cal saber perdre com saber guanyar. Hem perdut? Doncs, a perdre, i perdre vol dir molt: Iniciativa, Personalitat, Energies, Saber, Títols, Bona voluntat, Honradesa, tot queda supeditat a no res o, més ben dit, a la voluntat dels altres. De qui? D’un govern estrany? D’un país estranger. Què serà, doncs, de nosaltres? Què serà de mi? El que els altres voldran? Sí! Res més que això!

 Totes aquestes reflexions me les repeteixo cada dia. Cada nit, en ficar-me al llit, em pregunto i em responc tot això. I cada dia és igual. Ahir igual que avui. Demà igual que ahir. I aquell que, fent les mateixes reflexions que jo, vol anar més lluny, vol realitzar una aventura, ho paga car. Comencem de saber d’alguns que han volgut provar de sortir del Camp clandestinament per cercar solucions a l’exterior, i els gendarmes s’han encarregat de retornar-lo al Camp, si no ha passat a la presó francesa, plena de duresa i de privacions sense precedents…
Abril de 1939: Passejada pel Passeig de Besiers

 Em passejo per l’Allée, que en diuen ací, a Besiers. Un boulevard gran i formós, que recorda una mica la nostra Rambla…

 Fa un aire fresc, que el sol guarda que no sigui molestós. Rambla barcelonina, que lluny que em trobo de tu i, per això, que a prop et tinc del cor!

 Cafès luxosos, teatres, cinemes, cadires als dos costats laterals del passeig, arbres frondosos distribuint una ombra agradable i dolça.

 La gent d’aquí, com arreu del món, es passeja per lluir el vestit o el barret, per cercar l’amic o l’amiga, per descansar o per distreure’s.

 Avui em vénen les llàgrimes als ulls molt sovint perquè contemplar la passivitat de la gent, veure i constatar la felicitat que ells respiren contrasta massa amb les penes dels qui, com jo, purguem aquí unes faltes no comeses, però no per això menys amargues.

 En veure les mamàs i els papàs que acompanyen de la mà les criatures fruit dels seus amors, m’agafen unes ganes boges de no sé quin fenomen especial: voldria poder acaronar-les, com també voldria no veure’n cap. M’agraden i les detesto. Per què? Quin fenomen juga en mi en aquests casos tan especials. És l’enveja? És gelosia? És que voldria, per exemple, que tothom sofrís com jo? O és que, en comptes de passejar sol, voldria també tenir les meves filletes una a cada mà?

 Passen les parelles felices, l’un i l’altra agafats del braç. Els uns, sols; d’altres, acompanyats dels infants. En d’altres, el ventre de la dona mostra el fruit d’unes hores d’amor, i l’home, aquesta bèstia orgullosa, es complau a mostrar a tots els altres mortals la seva obra.

 Fruïu, fruïu força, em dic jo mateix. Vosaltres no sabeu què és perdre la felicitat encara, però això pot venir. Teniu una guerra començada i ningú no sap què coneixereu encara! Aquestes són les reflexions que em faig, i em sembla que tindria ganes de dir-ho cridant perquè m’entenguessin.

 Jo també he passat per aquestes hores felices de la vida. Jo també tinc una dona, dues filletes, i també m’he passejat orgullós amb la dona, mostrant el fruit del meu gaudi… Però ho he perdut tot! Tot! I no sé si ho podré tenir novament. I voldria anar directament a aquestes parelles i dir-los: «Una signatura damunt d’un paper d’Estat, i el teu marit, promès, pare i germà seran enviats allà baix, a una gran i desmesurada carnisseria. Podrà caure ferit, mort o presoner. Pot conèixer l’exili, els mals tractes i cops de peu al seu darrera. Pot menjar una sola sopa cada dia i encara agra. Pot passar gana. Pot passar fred i calor alhora. Pot ser que es corsequi d’enyorança. Pot ser que sofreixi terriblement…
 »I què feu per minorar totes aquestes calamitats? Esteu esperant impassiblement que tot això arribi, no feu res per aminorar les penes i calamitats dels qui sofreixen tot el us he dit. Som molts milers els espanyols que avui coneixem tot això, i què heu fet vosaltres mortals? Heu minorat les nostres misèries? Us heu recordat que hi ha camps de concentració per a espanyols? Que hi ha hospitals replens d’homes sense membres, cecs, orfes de tota calor familiar? Quants francesos han vingut als camps per provar de minorar el dolor? Quants francesos han vingut als hospitals a portar quelcom per als pacients? Quants…?

 »Podreu conèixer els terribles bombardeigs. Avui ho teniu tot; demà potser no tindreu res… Què feu, doncs, aquí fruint? Tu, velleta, i tu, vellet, que et passeges amb el teu fill gran o el teu gendre: demà potser no rebràs cartes d’ell, no sabràs si és viu o mort, no sabràs si li manca algun membre, si et crida sense poder-lo escoltar, no sabràs si demana aigua i ningú no li’n porta, si té gana i es veu obligat a cercar alguna arrel dels arbres.

 »Tu, dona jove, aquest fillet teu tan estimat potser una bomba te l’arrencarà de les mans i mai més no el trobaràs… El teu home, el teu home avui fort i gran que tant estimes, potser passarà una terrible agonia sense que ningú en pugui tenir cura, que ningú no sentirà; o un tret li arrencarà el darrer sofriment per quedar-se en un racó d’un camp ple de cadàvers inconeguts. O potser aquest home serà en un camp de concentració, no tindrà cap nom, sinó un número; barrejat entre els bons i els dolents, entre els intel•lectuals i els lladres de professió, els honrats i els criminals d’ofici, els patriotes i els traïdors de la terra.

 »I tot això pot succeir. Sols la voluntat d’uns homes que són al poder, que vosaltres ni tan sols heu escollit per als destins del poble, ells sols poden fer venir tot això.

 »Guerres, guerres maleïdes!

 »Voldria demanar-vos únicament que sigueu més humans! Pacífics ciutadans francesos, avui en aquesta passejada pel vostre passeig de Besiers m’han vingut molts records i cap de bo: deu ser l’enveja o la gelosia, no ho sé exactament. O la indiferència vostra envers el dolor general: potser és més aviat això el em fa dir el que escric.

 »Molts de vosaltres ja heu conegut una guerra, precisament una guerra que no tingués res d’humà: la gana, els polls, el fred, el fang, el cansament, les barraques, els xiulets dels obusos… Els vostres homes morien, com avui, de trets de foc, de metralla, de tot, fins plens d’excrements! Què es ventilava? Interessos i res més que això! Ideal? No.

 »I dir que comenceu una guerra nova, i dir que ningú no sap el que vindrà! Si almenys tinguéssiu  més pietat de tots els qui ho han perdut tot recentment… Segurament que avui tindria un altre sentiment que no sento en veure-us tan pacíficament tranquils, tan indiferents…»

Abril de 1939: Un sopar excel•lent

 Avui, amb el doctor Huguet, el practicant Domínguez i el sanitari Zúñiga, hem anat a fer un sopar que per a nosaltres ha constituït una festa inoblidable. Hem anat al Restaurant dels Artistes, situat en un carrer transversal del Passeig de Besiers.

I quin sopar! Hi havia plats nets i blancs, tovalles, tovallons, i fins un ram de flors damunt la taula.

   Entremesos,
   una sopa força bona,
   carn rostida,
   patates fregides,
   un ou ferrat,
   formatge,
   un dolç,
   bon vi,
   cafè i licor.

 No cal dir que per a nosaltres, després de tant de temps de no trobar una taula tan ben servida i guarnida, ha constituït un veritable esdeveniment i una revelació: la visa semblava dir-nos que tornaríem a ésser humans com abans.

 A la sortida encara ho hem celebrat anant al cinema. Ha estat una festa completa, però no ha acabat del tot tranquil·lament, ja que, com que havíem passat del temps del permís corresponent, l’hospital era tancat i barrat, i guardat pels simpàtics (!) gendarmes. Per això, hem hagut de saltar la paret. No ha passat res, però. Hem entrat amb totes les precaucions, i ales dues de la nit érem al llit.
20 d’abril de 1939: Modernisme? Fauna zoològica?
 Avui la festa que tinc de l’Hospital l’he volguda dedicar a seure tranquil•lament al passeig en una cadira de pagament, perquè em surt més barat que si vaig al cafè.

 Què faràs avui? Senzillament contemplaràs aquesta gent que es passeja per mostrar les darreres novetats que porta.
 Cal reconèixer que els dos anys i mig de retard que porto quant a veure la vida de societat em porta diverses sorpreses pel que fa a la moda de les dones. En els homes, per contra, no veig que res hagi canviat sensiblement: les americanes, les corbates, els pantalons, els barrets, els mocadors de butxaca, les sabates, etc. o han sofert cap transformació digna d’ésser anotada.

 Però les dones, fillets de Déu! Quantes innovacions que hi veig! Sobretot els capells, aquesta mena de capells que es porten avui i que us provoquen vertigen o ganes de fer-los caure d’un cop de mà. No m’explico com poden fer-los tenir damunt del caparronet, tan petita i reduïda és la forma de baix situada damunt la closca encefàlica. A més, els porten decantats vers un costat, de manera que estic segur que la dona ha de fer veritables equilibris per tal de mantenir-lo sense que acabi de caure.

 I si em dediqués a fer comparacions? Anem-hi, i apunto: aquest sembla el barret mexicà, d’ales una mica pronunciades i una punxa central sobresortint. Naturalment es tracta d’un mexicà en petit, diguem-ne més aviat mexicans per a la quitxalla per a la diada dels Reis.

 Un altre de tot rodó. Gran, amb una vora a sota tornada enlaire i una ploma que sobresurt. A què s’assembla, aquest? Senzillament a les caixes que portaven a l’esquena els qui a les festes majors de Catalunya venien neules: consistia en una circumferència al mig de la qual hi havia un eix amb una llanceta de banya que hom feia giravoltar per tal d’obtenir el premi que consistia en un nombre de neules segons el número on s’aturava la banya.

 Un altre em recorda les figures de marbre, petites figuretes tripolitanes que al cap hi porten el capell en forma de barretina o, millor, de paperina com les que hom donava per posar-hi les olives mullades.

 Un altre em dóna la sensació de ninots del Pim Pam Pum, amb els barrets de palla ovalats com els ous de gallina.

 Un altre encara: em recorda els ocells de colors que tantes vegades he vist al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Hom veu unes cares petites amb uns barrets que surten com si fossin les cues d’aquells ocells, amb unes plomes grosses, de colors i llargues. Em recorden aquells lloros agafats per les potes a la barra de ferro que hi ha al Passeig central del Parc de Barcelona.

 En aquest altre em sembla que hi veig els magistrats en un tribunal un dia d’audiència de gran envergadura. En miro un altre i em sembla veure aquelles locomotores aerodinàmiques de línies grans, tallades amb punxes especials com per tallar el vent.

D’aquest talment diríeu que és una mona de Pasqua, amb els ous al voltant, piles de crema i nata pels costats, amb diversos pisos, i al bell mig el mico característic. Tot d’una m’ha semblat veure l’aparador de ca la Montserrat i dels confiters de Barcelona Esteves Riera, Forn de Sant Jaume, el Cigne, etc.

 Finalment m’he dit: per què no faig un estudi de cada tipus de persona que porta un barret? Perquè cal dir que la persona porta el barret segons el seu gust, així com també segons el tipus físic: així, n’hi ha que, essent primes, porten barrets per fer-se més grosses, i d’altres, que són grosses, porten una altra classe de barret per fer-se més primes. Fins i tot m’atreveixo a dir que, segons el barret i la indumentària, hom pot veure-li un caràcter diferent ben significatiu. Per això serà necessari fer un altre estudi i disposar de més temps, però potser ho faré. Ja ho veurem.

Published in: on 3 Juliol 2009 at 13:24  Feu un comentari  

22 de juny de 1939. Fotografies dels meus

Avui he rebut unes cartes de la Pepita i unes fotos d’ella, de les dues nenes, del meu germà Pepet i una de petita del papa. Quina alegria poder tenir aquestes fotografies! I per què cap de la mama? Ella sola em fa falta ara!

Fins avui no he sabut la data exacta del naixement de la petita Nuri. És el 13 d’abril de 1939.

Ara començo a sentir-me feliç dintre del meu pobre estat de solitud. A les nits almenys tinc el reconfort de poder mirar i besar les fotografies dels meus. Això em feia molta falta. Tothom podia ensenyar fotografies de la seva família, però jo no perquè no en tenia cap.

En aquestes cartes em donen l’adreça d’un germà de l’Àngel Montesions que viu a Belfort. Li escriuré demanant-li què pot fer per mi.

La Pepita i les nenes, així com el sogre, han anat a viure junts amb els de casa. Què passa? Per economies? Per necessitats? Els han tret de casa? Quant dolor! Quantes penes!

No sé per quina raó els permisos de sortir a Besiers han estat suspesos.

Published in: on 22 Juny 2009 at 05:00  Feu un comentari  

4 de maig de 1939. Primera carta del la meva Pepita

Avui he rebut la carta de la meva estimada Pepita. És datada del 28 d’abril. Ha pogut fer-la passar sense els entrebancs de la censura, ja que és un francès el que ha tingut ocasió d’enviar-me-la directament. La meva esposa em diu, entre altres coses: «Te comunicamos el feliz nacimiento de nuestra hijita Nuria. Lo mismo la nena que Montserrat y yo gozamos de espléndia salud, recordándote en todo momento… Debo comunicarte que no intentes por ahora venir a verme y te consagres a hechar raíces en donde estés, ya que de lo contrario nos darías un disgusto y te llevarías un chasco, pues las cosas no están todavía para que te desplaces, teniendo en cuenta el cargo que has ostentado durante la guerra». I continua encara: «Será más fácil el que en un día no muy lejano sea yo quien venga a visitarte y puede que a vivir contigo, que no al revés…» i la carta acaba amb una nota del meu germà Pepet, que em diu textualment: «Et desitjo molta sort estimat germà. Preocupa’t sols de tu. Pepet».

Després d’aquesta carta, quines il·lusions poden quedar-me de retornar a Espanya? Cap. Absolutament cap. I penso sempre amb quin dolor, amb quina pena i amb quantes llàgrimes la meva Pepita ha hagut d’escriure’m això. Perquè sigui ella la que em digui que no intenti d’anar-hi… Nosaltres dos tan ben acostumats, la nostra casa, el nostre jardí, el cotxe, el despatx, la biblioteca, les nenes, el gaudi de l’espectacle, les passejades, les il•lusions… Tot això, fins quan?

Durant els últims dies he rebut diverses cartes: del Pepet, de la Pepita, del senyor Lomba i de l’amic Tries, que es troba al Camp dels catalans a Agde, on procuraré d’anar a fer-li una visita.

Pel contingut de les cartes rebudes d’Espanya, es palesa que l’única veritat és la impossibilitat de tornar-hi. No hi ha res a fer a causa del càrrec exercit durant la guerra. Aquest exili, doncs, serà llarg, dolorós i prenyat de sofrences de tota classe. Cal, però, fer els possibles per sortir d’aquí. Els diaris francesos publiquen ja algunes disposicions relatives a la possibilitat d’ocupar els espanyols en treballs on els parats francesos no tinguin competència. L’agricultura és l’únic camí. Mlle. Bona, o sigui la senyoreta Bacou, m’ha promès fer el necessari per fer-me anar a treballar a casa seva, per bé que considera que la terra no és treball adequat per a mi. Diu també que pensa fer-me nomenar practicant de plantilla a l’Hospital mentre no surtin altres disposicions que permetin poder fer altres treballs.

He mirat per a treballar de barber a Besiers, però no hi ha manera de fer-me contracte, perquè sembla que hi ha obrers francesos en vaga per manca de treball.

Fa uns dies que el doctor Robert, en un rampell de bogeria i de borratxera, volia fer-me sortir cap al camp de concentració, però Mlle. Bacou va oposar-s’hi i va demanar al doctor Misermont, Chef principal de l’Hospital, de guardar-me encara un temps. Va obtenir satisfacció. Jo ja havia fet la maleta i ja em creia anar a parar al camp.

Published in: on 4 Mai 2009 at 05:00  Comments (2)  

28 d’abril de 1939. Primera carta d’Espanya

Com de costum, al matí, després de fer el treball preparatori de la sala d’operacions i d’haver-me rentat, he anat a la sala del doctor Huguet per afaitar-lo i tallar-li els cabells. Devien ser les 10 del matí aproximadament quan en Zúñiga, corrent com un esvalotat i amb una carta a la mà, entra a la sala i crida: «Ramon! Lletra per a tu!» J no creia la realitat, Després de tants dies esperant i veient com els altres tenien la joia de tenir carta d’Espanya, començava a trobar-me en una situació d’isolament que em feia molt mal. Carta d’Espanya!

 La meva emoció era tan gran que, els ulls plens de llàgrimes, vaig donar la carta al doctor Huguet, el qual, tan emocionat com jo mateix, va dir-me: «Dóna, ja te l’obriré, i calma’t». Jo plorava d’alegria i deia: «La lletra és del meu germà! És en Pepet que m’escriu!» Immediatament un calfred va recórrer el meu cos. Per què no de la Pepita? Tot seguit el dubte s’apoderà de mi. Serà morta? Del part? Serà possible? Seré tan desgraciat? Immediatament agafo la carta i els ulls corren més de pressa que el pensament per cercar el veritable motiu que fos el meu germà qui m’escrivís en lloc de la Pepita.

 Amb els ulls plens de llàgrimes, vaig llegint amb penes i treballs, i tot és magnífic. Tothom està bé: ell, el meu germà, és lliure, puix que és ell qui m’escriu: els pares estan bé, i… Ah! Una altra nena! La Pepita ha tingut una altra nena. Quina alegria! Quina desil•lusió a la vegada! Ells sense jo i jo sense elles. Dues nenes ja! Pare altra vegada i no pas d’un noi. Però què hi fa si tots estan bé? El doctor Huguet em diu:
 –I doncs, Ramon, són bones noves, almenys?
 –Pare d’una altra nena!
 I tothom em felicita, tothom m’abraça. I tothom em pregunta:
 –I de política? I com ha anat?

 He dit al doctor Huguet que demà l’acabaré de servir millor, però qie avui tenia necessitat de sortir al pati a rellegir la carta una, dues i tres vegades, i anar a cercar els esborranys de les meves cartes per deduir-ne si almenys ells han rebut o no alguna carta meva. He sortit corrents, he rellegit diverses vegades la carta. He entrat a la sala dormitori, m’he estirat al llit i, una vegada allí, tapat i sense que ningú ho veiés, he plorat i plorat fins a quedar-me satisfet i descansat.

 Una cosa, però, és ben concreta a la carta: no puc pensar a retornar a Espanya. Les coses no són prou clares. El meu germà em diu: «Siento mucho que tus ocupaciones en esa te imposibiliten de venir y así poderte abrazar y recordar nuestras andanzas en bailes, cines, etc., como antes solíamos hacer…» I continua encara: «Quién sabe si este verano, con Pepita, vengo a pasar las vacaciones contigo». Naturalment, llegint això, la cosa era clara. Jo no podia tornar. No havia d’anar-hi. Seria un destorb i un perill.

 De resultes d’aquesta carta una cosa es fa urgent: la necessitat d’obrir-me un camí per a demà aquí a França. Per a això cal una cosa per sobre de totes: saber el francès. Així, doncs, amb aquesta idea fixa, començo amb delit i afany a recollir llibres, gramàtica, diccionari, i a estudiar! Cal quedar-me a França? Doncs cal estudiar! I cal sortir de l’Hospital i cal cercar treball i cal arribar lluny, i fer-me un futur. Tinc dues filletes, tinc una dona, tinc una llar constituïda, i cal vetllar per tot.

 Els ulls secs, l’ànim reposat, tranquil i serè, surto de la sala i dic a tothom que he rebut carta de la família, que tinc una altra nena. Des d’aquest dia, cada vegada que he rebut una carta d’Espanya, el doctor Huguet sempre em fa la mateixa pregunta:
 –Què, Ramon, una altra filla? O un fill, ara?
 Tots reien, jo també, i ell sobretot gaudia molt repetint-me sempre això.

 A la nit he escrit una llarga carta al meu sogre, al carrer del Carme, 97, en francès.

La vida de l’Hospital continua  monòtona. Cerco solucions al meu problema, però desgraciadament no n’hi ha. Tothom creu que el govern francès publicarà algunes disposicions relatives a tots nosaltres per tal que, d’una manera o altra, puguem cercar treball. Jo voldria sortir d’aquí i treballar en alguna cosa de profit. En les meves sortides a Besiers cerco solucions, però tot és inútil. No cal fer res perquè pertot hi ha els mateixos entrebancs: la situació de refugiat! Manca de papers, manca de llibertat i, per tant, de personalitat.

 Petita Nuri, el teu nom, en ésser-me confirmat per la teva mare en la primera carta, em va donar una alegria tan gran que no hi ha lletres ni expressions per a poder descriure-la. Núria, nom de la Verge sagrada del santuari català. Lloc on els delegats de la Generalitat van anar a cercar el repòs i la tranquil•litat per redactar l’Estatut que tantes lluites havia de produir després al Parlament espanyol… El meu desig personal era que si una altra filleta venia al món es digués precisament Núria, tot i que la teva àvia volia que et diguessis Anna com ella. T’haig de dir tota la veritat: no t’esperàvem, volíem un noi, volíem un Jordi. Però, fent els comentaris acostumats, jo deia sempre a la teva mare: «Si és una noia, Núria». I així et dius Nuri perquè era desig meu i perquè la teva mare, sense la meva companyia en ell moment del teu naixement, volgué que em fos donada aquesta satisfacció en premi a les meves sofrences. I has estat estimada, molt més que no pots imaginar-te. Ja veuràs en el transcurs d’aquest llibre-diari tot el que has representat per a nosaltres dos, Núria estimada, espinguet eixerit!

Published in: on 28 Abril 2009 at 05:00  Feu un comentari  

11 d’abril de 1939. Passejada, teatre, enyorança

El temps passa. Però no tan de pressa com voldria. L’exili comença a pesar-me. De vegades em demano si podré tornar mai més a Barcelona.

Avui em passejo pel boulevard de Besiers; s’assembla una mica a la nostra Rambla… La gent es passeja. Fa bo: un sol radiant omple de joia les cares. El cap em volta de tant contemplar la gent. Miro les parelles d’enamorats que, braç sota braç, es passegen indiferents al dolor dels altres. No veuen altra cosa que el seu benestar natural… ambicions per a demà, projectes, rialles, mirades significatives de l’un i contesta de l’altre amb una altra mirada… Que és bo d’estimar-se, que és bo d’ésser estimat i trobar-se així acostadets els uns dels altres! Quants quilòmetres em separen de tu, estimada Pepita! Tu i jo ens passejàvem per la Rambla de Barcelona, tu i jo també ens miràvem i rèiem, i… quantes misèries ignoràvem dels altres…

No puc més. M’aixeco i continuo a peu. Ara no veig més que parelles de casats acompanyats de petits. Sembla que tot és contra meu. Les parelles i els petits, tots són joves, i tots són nenes de l’edat de tu Montserrat. Cosa curiosa, no puc sentir ni veure aquest espectacle. M’agafa un dolor i, en comptes de sentir simpatia envers aquestes nenes, sento una ràbia terrible i crec que més aviat odio que estimo. Per què? Gelosia? Excés d’amor? Sentir-me tan sol! Tan sol…!

El practicant Domínguez m’ha trobat pel passeig i m’invita a anar al Teatre Municipal, on hi ha una representació d’una revista-opereta anomenada «Nina-Rosa».

Hi entrem. Anem a l’últim pis. No ens podem permetre d’anar més car. Cosa curiosa, el primer espectacle el vaig veure a Arles i era amb en Domínguez. Avui, el segon, és amb ell encara… L’espectacle és fascinant. Bonic. Encantador. Cants, balls, diàlegs, tot és bo. Però tot em recorda massa Barcelona, la meva Pepita i la meva filleta Montserrat. Tot és massa bo. Massa bo. Em fa sofrir massa i sortim del teatre amb uns ulls com unes taronges. Ell ha plorat. Jo he plorat. Tothom ha rigut, tothom s’ha divertit, tothom està satisfet. Nosaltres dos estem decebuts, amargats. Sentim massa enyor… El gaudi, la distracció d’espectacle no és fet per a nosaltres. Som massa sentimentals. Sofrim en comptes de divertir-nos.

Avui he escrit una carta a l’advocat Lomba de l’Hospitalet. Li demano que em faci arribar notícies des de casa, de l’estat de la meva Pepita i de la sort del meu germà Pepet.

Published in: on 11 Abril 2009 at 06:12  Comments (1)  

31 de març de 1939. ¡Bum! ¡Bum! ¡Bum!

Ja estic ocupat! Sóc nettoyeur de la sala d’operacions. El doctor Ponseti ha dit que serviria per a això, i m’han ocupat. És clar que el treball no és gaire bonic: escombrar, treure la sang de terra, i, com que el treball és relativament curt, caldrà que faci de garçon de salle, és a dir, de sanitari: netejar la sala dels malalts, buidar els cubells de porqueria, transmetre els encàrrecs dels malalts, etc. Aquest darrer treball, però, no ‘agrada gens i m’espavilo perquè els altres me’l facin, a canvi de tabac i d’afaitar-los sovint.

El temps passa diferentment de com fins ara. Treballo amb amor i amb entusiasme i, així, aconsegueixo l’estima dels uns i dels altres: dels espanyols perquè, en companyia d’un amic anomenat Armand Zúñiga, entrem sovint a la sala dels malalts i les cantem cançons, els expliquem acudits i els fem riure.

El treball no és pesat, si bé un poc desagradable. Amb els doctors Ponseti, Huguet i Puig i els practicants Domínguez, Salas i altres ens espavilem sempre per passar vetllades enteres a la sala dormitori dels metges on, durant hores seguides, llegim i ens expliquen coses de la nostra terra, discutim les notícies rebudes, les dels diaris i altres.

He augmentat de categoria. Sóc esterilitzador a l’Hospital, afecte a la Sala d’Operacions. Treballo junt amb en Zúñiga, amb el qual ens portem molt bé. Aquest nou treball, higiènic per excel·lència, em permet de vestir una bata blanca. Quasi cada dia em dutxo. Dormo a la sala dels empleats. Mengem a part i copiosament. Tinc dret a una sortida setmanal a la ciutat, cosa que aprofito naturalment per conèixer Besiers en tots els seus detalls.

Les infermeres d’aquí són molt bones. Sobretot una que des del primer dia m’ajuda i em protegeix: és Mlle. Bacou, que jo he batejat amb el nom de Mlle. Bona. Tothom ha acabat per anomenar-la Mlle. Bona, amb gran satisfacció per part d’ella. Cada dia, en arribar a l’Hospital, ja que viu a Mauraussan, porta uns panets i biscuits per als doctors Ponseti i Puig. Naturalment que no m’oblida i participo també d’aquesta deferència amical. Pots de llet, xocolata i altres llaminadures: no ens falta de res. Tenim de tot. Fins i tot Mlle. Bona m’ha portat un vestit quasi nou, que el sastre de l’Hospital m’ha arreglat a la mida i que em va magníficament bé. Que bé veure’s mudat! En una festa que hem fet a la sala número dos, he compost una lletra basada en la música d’una cançó titulada «Bum, Bum». Aquesta lletra diu:

«¡Bum! ¡siempre dije Bum bum!
y cuando yo nací
ya nací con este lema.
¡Bum! ¡qué lindo es hacer Bum!
sin tener ninguna pena.
Siempre riendo y bailando,
cantando y jugando,
qué buena es la vida.
Olvidando nuestro exilio
las penas del mundo
provocan la risa.
¡Bum! ¡qué bueno es hacer Bum!
¡pese aquien pese el Bum!
es la ironía sincera.
(estribillo)
No tenemos ni una gorda.
No tenemos ni tabaco.
El que tiene un traje regular
por un Rajà se hace pasar.
¡Bum! ¡qué lindo es hacer Bum!
¡Siempre hemos de hacer Bum!
para olvidar nuestras penas.
¡Bum!
¡Baribumbum…!
¡Ayúdeme en el Bum!
¡BUM! ¡BUM! ¡BUM!»

Aquesta cançó va obtenir un èxit sense precedents. Cada dia ens demanaven que l’anéssim a cantar, i ho fèiem si hi havia algú que l’endemà havia d’ésser operat, ja que això el feia sortir almenys del «cafard», o sigui, de la preocupació de les hores difícils que hauria de suportar.

Aquí a l’Hospital, doncs, des que tinc el nou treball d’esterilitzador entro quan vull a la sala d’operacions i, a la meva manera, ajudo en tot. Cames tallades, braços amputats, gangrenes tallades a temps, apendicitis, operacions d’estómac i intestinals, infeccions virulentes, trepanacions, etc., etc. De tota classe i per a tots els gustos, si això es pot dir. Quantes sofrences! Quantes misèries! Quants dolors!

Jo tenia cura quasi sempre d’anar a calmar el malalt abans de l’operació, donant-li noves esperances de vida més tranquil·la i menys dolorosa després de l’operació. Un cop feta, hi anava per fer-los més lleu el pes de les sofrences produïdes per les reaccions naturals del cloroform i del nou estat de les ferides produïdes pel bisturí cirurgià.

Com a cap de la sala d’operacions no cal dir que hi havia un doctor francès, resident a Besiers, el qual no escoltava pas sempre els consells dels metges espanyols, molt més joves que ell, però molt més experimentats pràcticament. Així, doncs, sovint el doctor Ponseti i el doctor Puig havien plorat de ràbia perquè no els havia deixat fer a la seva manera una operació delicada, el resultat de la qual, segons ells, hauria estat tot un altre. Per exemple, hi ha hagut cames, braços, mans i peus tallats per no haver volgut adoptar solucions que havien proposat els doctors catalans…

Hi havia com a capitost de les dones de la Creu Roja una Mademoiselle d’edat ja avançada. No m’era gens simpàtica: caràcter greu, reganyosa, manava les feines amb un cert despreci, i estava mancada sobretot de caritat. Crec que veia en els refugiats espanyols uns pobres diables enviats pel mal esperit a la terra solament per fer mal… La vaig batejar amb el nom de Mlle. Sarna. Tothom l’anomenava així i no de cap altra manera. Sovint havíem disputat. Havia intentat moltes vegades de fer-me sortir del treball i reemplaçar-me per un altre, però Mlle. Bona tenia força bona relacions i cada vegada impedí que jo sortís.

Com a metge resident a l’Hospital i, per tant, com a «Chef» ttoal dels serveis, hi havia un doctor anomenat Robert. Aquest bon home tenia el fatal defecte que li agradava infinitament l’alcohol, i cada dia el seu estat normal era l’alcohòlic per no dir borratxo a seques. Ningú no podia veure’l. Jo tampoc. Però ell em suportava. Crec que era perquè s’havia erigit en protector de l’Armand Zúñiga, amb el qual érem massa amics per permetre de separar-nos.

Published in: on 31 Març 2009 at 06:00  Comments (1)  

30 de març de 1939. Espantat

Continuo al llit. Estic veritablement espantat. El dolor persisteix com mai. Prenc molts salicilats, però això em porta uns sorolls al cap terribles. Passo les nits sense dormir.

 Al diari francès L’Éclair he llegit la rendició de la quasi totalitat de les capitals de província espanyoles que restaven insotmeses a Franco.

 De tant en tant el dolor es calma sobtadament i ningú diria que pateixo tant. Llavors faig esforços i em llevo, em passejo i cerco relacions per llogar-me.

Published in: on 30 Març 2009 at 05:00  Feu un comentari  

28 de març de 1939. Sense notícies de casa

Estic assegut al llit. He passat una nit terrible. Molt dolor. El reuma m’ha reprès. No hi ha res que em calmi. Estic amoïnat. A l’Hospital tot és abandó. Els serveis marxen molt malament.

De l’Espanya nacionalista, no hi noves concretes. Es diu que les negociacions amb la Junta de Defensa de Madrid han fracassat.

Ningú no té notícies de casa seva. Tothom comença a demanar-se si l’exili serà llarg.

Contestant una postal del senyor Vernis, de París, li demano que vulgui fer arribar notícies meves als pares i que els digui que estic bé, i que procurin fer quelcom perquè jo trobi alguna cosa a França.

Published in: on 28 Març 2009 at 06:00  Feu un comentari  

25 de març de 1939. Ponseti

A Ponseti, Huguet i Domínguez, s’hi afegeix Puig, un metge que hem trobat aquí. Hem parlat molt, ja que coneix el doctor Isern, de l’Hospitalet. Em diu que és a França.

Ponseti m’ha promès de fer quelcom per trobar-me feina a l’Hospital, ja sigui de barber o d’una altra cosa.

Published in: on 25 Març 2009 at 05:00  Feu un comentari