24 de desembre. Nadal feliç

Som el 24 de desembre. Nadal! No creia pas que el passaria ací, aquest Nadal. Sóc encara al Camp de concentració. Em pensava que després de totes les gestions fetes per sortir-ne, avui podria celebrar el Nadal en ambient de llibertat.

Amb tot, estic content i sóc feliç. Per què? El correu ha portat un paquet per a mi. Un paquet? Qui es recorda de mi? Una amistat, una bona amistat de Besiers m’ha enviat el que aquí es diuen “Colis de Noël”. Quan l’he obert, he quedat sorprès de la senzillesa i la riquesa del present. De seguida m’ha vingut al cap un pensament: “Ah, si pogués enviar-ho a cada per la dona, per a les filletes!”. Això ho he dit amb llàgrimes als ulls, emocionat.

Al comissariat hi ha un senyor de Perpinyà que havia vingut a veure un cunyat, un policia. M’ha sentit, ha vist amb quina emoció deia això, i m’ha dit:

– Tinc ocasió d’anar a Barcelona demà mateix. Si voleu, el faré arribar a casa vostra, i els vostres fills podran tenir-lo i celebrar el Nadal del seu pare.

-Si ho vull? I molt reconegut, estimat senyor!

He desfet el paquet per fer-lo novament. Hi he posat dues o tres coses més que tenia per a mi. He posat l’adreça de casa, i ell s’ha quedat amb el preciós paquet. “Podeu comptar que demà passat ells tindran la joia que vós heu experimentat avui”.

Li he estret les mans i, plorant de joia, li he dit que dintre el meu recolliment aquest Nadal seria per a mi un gran Nadal!

I ha estat així mateix. Aquest Nadal del 1939, apartat dels meus com l’anterior, si no puc celebrar-ho amb l’agradable companyia dels meus, almenys sé que allò que m’era destinant per a celebrar-lo lluny d’ells servirà perquè ells el celebrin prop meu amb coses meves. Unes llàgrimes d’amor i de satisfacció han coronat aquest Nadal del 39.

Dintre del paquet hi he posat uns mots: “A tu, estimada Pepita., i a vosaltres dues, filletes meves! Bones festes. Carinyosament, RAY”

I per això, tan sols per això, em sento content i feliç aquest Nadal del 39.

Són ja dos nadals que no sóc present a casa.

Serà possible que el destí vulgui privar-me de la festa que el Nadal presenta per a nosaltres?

Aquella joia dels pessebres. La fira de figures del pessebre als carrers de l’Hospital.

La fira de pollastres a la rambla.

Els càntirs a prop del pessebre.

Els torrons, les neules, les ampolles de xampany, licor, cafè.

L’escudella catalana, la pasta grossa, les llunes de brou casolà.

Per Nadal, cada ovella al seu corral…

Per Sant Esteve, cada ovella a casa seva….

Nadal, festa de família, festa de pau.

Almenys que sigui el darrer Nadal de separació-

Llibertat? Sortir? Llibertat?

Quan hom passa deu mesos entre titubeigs, incerteses, tots els camins tancats, crec sincerament que l’organisme es malmet i està predisposat a qualsevol malaltia nerviosa de greus conseqüències. Hi ha una sola fita, un sol objectiu a assolir, una sola finalitat: La llibertat, sortir d’aquí, trobar-se al carrer, en ple carrer d’una vila, i poder passar desapercebut de tothom. Poder caminar si ho vols fer. Asseure’s a un banc si en tens ganes. Llegir si et ve de gust. Escriure en una taula de cafè. Poder prendre una beguda si la butxaca no s’hi oposa. Dormir si tens son, Caminar, caminar sempre si en tens ganes…. Llibertat, Llibertat i res més que Llibertat…

L’encarregat de la casa de Sté. d’Enterprises ens ha pres els noms. Ens demana de què treballàvem a Espanya. Ens diu: “Penseu-ho bé.; el treball que aneu fent ara serà dur, molt dur. Cobrareu, tindreu llibertat, però el treball no és per a senyors…” I uns darrera els altres, els noms cauen, les afiliacions s’amunteguen. L’un és metge. L’altre , advocat; l’altre, estudiant d’arquitecte; un pintor, un secretari de l’Ajuntament, un pintor artístic. Tots ens apuntem, tots diem mentides més grosses que una casa de pagès. Tots coneixem el treball d’un manobre, i aquí el vestit es confon a tots: tots portem piltrafes en comptes de vestit; tots anem amb espardenyes o amb els peus nus. Això fa que ningú pugui dir si som homes de carrera o si de debò som homes de taller i de pedrera. Tots som homes dignes, tots som homes plens d’una voluntat i d’una fermesa de caràcter grans per a sortir d’on som, i tots volem ésser i respirar l’aire de la llibertat.

Aquest treball ens permetrà de poder fer venir els nostres? Podrem construir una llar, encara que sigui la més humil del món? Això sol ja val la pena, i aquests deu mesos de sofrences hauran estat la purga per a fer-nos canviar el rumb de la vida.

Però tinc una por enorme: la meva salut. Podré resistir? La dolència als ronyons em permetrà fer un treball dur? Ho podré resistir? Perquè això de peó… Peó” Però, què diantre! Tinc una possibilitat i no vull deixar-la passar: Sortir d’aquí, anar lluny però amb aire lliure. Apartar-me dels gendarmes, dels agents de policia, no sentir els xiulets maleïts ni els “allez-allez” continus d’aquests homes màquines.

Em turmento a mi mateix, i crec que tanmateix és innecessari. Perquè, si em quedo, seran les companyies de treballadors Camp de concentració potser definitiu, gendarmes a perpetuïtat. Bé, hauré de treballar, i a es Cies. què podré fer-hi? Llogar-me al despatx i controlar els qui treballen o no? Això és l’últim que faria: haver de controlar els companys d’infortuni! No, prefereixo, he de preferir mil vegades, confondre’m amb ells, treballant, suant amb ells, i esdevenir lliure, lliure completament.

El que són les coses: ahir vaig perdre la possibilitat de sortir de pagès. Un home vell venia al Camp a buscar un refugiat- No importava qui fos. Volia trobar un home apte i que volgués fer el treball de pagès a casa seva. Bona taula, bon tracte, viure en família, treballar però no com un salvatge o un esclau. Treballar honradament, em deia. Li vaig explicar el meu cas: no sóc pagès però, això no obstant, em plauria. M’ensenyareu i faré el fet. Considereu-,e de la família i donaré el rendiment necessari.

Un altre pagès que hi havia allí parlà amb ell, canviaren impressions in a la fi es decidí a demanar a un altre company pagès d’ofici, i que l’altre ja coneixia. Aquest bon home m’explicà el que passava. Em va prometre que trobaria una altra casa de pagès, que faria venir el pagès directament a buscar-me. En fi, vaig perdre la oportunitat de sortir de pagès. Serà en bé? Serà en mal? Paciència.

Davant els fracassos, davant el temps que passa i que romanc al Camp, avui no vull esperar més, i amb una gran fermesa decideixo que vull sortir, vull ésser lliure malgrat les amenaces que el treball serà dur i penós. Sortir. Llibertat: això és el que compta, i res més.

Vull sortir, doncs. L’any 39 s’està acabant. Voldria poder celebrar el Nadal amb aires de llibertat i començar el 40 amb unes eines a la mà que permetin venir la Pepita i les dues filletes. Viure com treballadors, com tants milers, però viure junts; modestament, però horadament. Estic segur que me’n sortiré. Encara que els treballs siguin durs, el sabré encaixar i resistir perquè necessito obrir-me nous horitzonts per a més tard. Llibertat. Llibertat.

La ploma sobre el paper escriu noms i lletres per a compaginar ja un telegrama dirigit a la dona. Què li diré? Senzillament: “Pepita: Je suis sorti pour travailler. Ramon”.